La franca aprovació per part de l’establishment del nou govern presidit per Pere Aragonès i la complaença amb la carta d’Oriol Junqueras anunciant la política que s’imposarà a partir d’ara han cristal·litzat en un clima d’opinió que es preparava fa temps i que en consolidar-se ha desfermat declaracions en el mateix sentit de gent que fins ara callava o fins i tot defensava la contrària. Insisteixo que el canvi fa temps que es preparava, que l’anaven preparant mitjans sempre prests a emetre opinions d’encàrrec. I columnistes que hi són precisament per a fer aquest servei. No hi ha cap més manera de girar el transatlàntic del sentiment popular que el degoteig persistent d’una opinió que acaba perforant la roca. Si es té en compte quantes dècades costà mobilitzar el país per la independència, la difícil superació d’un autonomisme que semblava eternitzar-se en la resignació i l’ensopiment, sorprèn la rapidesa amb què s’ha tornat al punt de partida, o gairebé, si les tesis de Junqueras troben ressò més enllà de l’unionisme i l’opinió majoritària torna a ser ostatge del comte de Godó i dels Godós menors que es disputen l’hegemonia conservadora. Som decididament en temps de reacció.

La regressió no té res d’extraordinari i no hauria d’estranyar ningú. La política es nodreix d’oportunisme. El nord que orienta les declaracions dels polítics i en determina la presa de posició és el poder. I el poder, foc follet que al·lucina i embogeix els seus devots, actua des que hom creu saber qui mana o qui manarà en un futur més o menys immediat. La percepció, autèntica o falsa, de l’aura del poder tot ho desvirtua i ho trastoca. Així s’esdevenen les conversions sobtades, els trànsits cínics que desconcerten els qui posen l’ànima de la política en alguna convicció. Els polítics mateixos ho entomen amb tranquil·litat. Ells i elles saben que la convicció és un efecte de l’oportunitat i canviar-la forma part de l’ofici. Saben prou bé que la política no consisteix a aplicar principis a la realitat sinó a adaptar-los-hi. Que la destresa consisteix a bescanviar-los amb l’elasticitat satiritzada per Groucho en la coneguda paròdia del pragmatisme imperant. Si ahir deia això i avui dic la contrària és perquè les circumstàncies han canviat i cal llençar llast per surar i continuar nedant en aigües tèrboles.

Encarnant l’esperit de la paròdia d’aquell Marx, el Sánchez de la Moncloa s’ha erigit en model de polític postmodern. Instal·lat en la més pura arbitrarietat del signe, tot ell és un joc de significants amb el significat permanentment diferit, un esclat d’aire que es dissipa just després de l’exhalació. Però és un model que triomfa i té imitadors. N’ha pres nota i extret conclusions l’altre Sànchez, el d’accent greu, l’artífex del govern, que sembla ordit per reconduir el partit que havia liderat Puigdemont cap a l’òrbita possibilista ocupada per ERC. En un altre document que fa època, Sànchez ve a dir que el Primer d’Octubre no va existir. O, cosa que és igual, que desapareix tendencialment, de mica en mica. Perquè d’ací a uns quants anys els historiadors puguin dubtar-ne. Però encara és massa aviat per a esborrar tot d’una la memòria viva de la gent i es procedeix pam a pam, començant per alterar el sentit d’aquella fita i substituint-lo per un de diferent. Allò no va ser pas un referèndum d’autodeterminació. Al parlament no s’hi havien aprovat unes lleis de desconnexió. La gent no arriscà la pròpia integritat física defensant l’ordenació legal que l’apoderava per a votar sí o no a la creació d’una república independent. Ni fou convocada per una crida clara i explícita del govern a exercir el dret d’autodeterminació.

Res d’això. Després d’anys de manifestacions multitudinàries, d’actuacions de l’ANC abans i després de la presidència de Sànchez i de mesos de jugar al gat i la rata amb la policia i les urnes, la gent s’hauria conformat a actuar d’extra en una comèdia ordida per quatre polítics espavilats. Hauria aguantat estoicament les càrregues de la policia no pas per un objectiu de la voluntat col·lectiva profunda sinó per impressionar Mariano Rajoy i arrencar-li alguna cosa raonable, per exemple aturar l’operació Catalunya o deixar de “carregar-se” la sanitat dels catalans. Sols un imaginari sobreexcitat podria creure que allò fou un referèndum en què el poble decidia el seu futur. Urgeix doncs tornar a la realitat i reprendre el propòsit d’aquella jornada: negociar alguna concessió.

En el nou paradigma de la veritat històrica, l’esclat de la voluntat popular resistint la violència espanyola fou un error de percepció, com suggereix Sànchez, o un error del qual cal penedir-se, com predica Junqueras en sintonia amb els poders espanyols, o un parany a què Junqueras mateix i uns altres desaprensius empenyeren el “pobre Puigdemont”, segons que denuncia l’ex-conseller d’Empresa i Coneixement Santi Vila, ensumant, ell també, que el vent ha canviat de direcció i caçant al vol l’oportunitat de refer-se la reputació a costa del poble que sostingué físicament la política del govern en què Vila serví fins vint-i-cinc dies després del Primer d’Octubre.

Remoguts el president Torra i el president Puigdemont, ara es tracta de comprar amb la renúncia i la banalització del patiment de milers de persones una taula de diàleg que al Sánchez de l’accent agut li servirà de flotador en l’ensulsiada de la credibilitat espanyola, però que ell concedirà indulgent com un fulla de parra perquè l’independentisme amagui les seves vergonyes. Aquest és el tracte i no n’hi ha cap més. Ho deixa entendre l’apel·lació de Sánchez als espanyols a ser magnànims amb els indults. És a dir, clements amb uns culpables. Els poders de l’estat mai no reconeixeran la iniquitat perpetrada per més que Europa sentenciï que les condemnes no són homologables amb el dret europeu i que, en aquest marc de jurisprudència, Espanya no és cap estat de dret.

El poeta Friedrich Schiller escrigué: “Allò que hom no fa en un minut, cap eternitat no pot recuperar-ho.” La independència que no es va declarar i defensar el 3 d’octubre del 2017, res del que s’ha intentat després no ha aconseguit de recuperar-la. De la irresolució inicial han vingut els fracassos posteriors, fins a arribar a la rendició amb què els partits i els presos compren uns indults injusts en canvi de dur el ramat a la cleda. La contrapartida, desorbitada en qualsevol cas, és estèril en les circumstàncies actuals. Desarma l’independentisme precisament quan les decisions que arriben dels tribunals europeus anuncien l’excarceració dels presos no pas com a culpables subjectes a la gràcia del govern i la monarquia sinó amb tots els honors i garanties per efecte de la revocació de la sentència. Ho he escrit algunes altres vegades, però convé repetir-ho: en política la tria del moment és decisiva, però històricament els catalans han tingut un sentit molt pobre de l’oportunitat i aquest dèficit explica en part alguns grans fracassos. Aquesta maledicció es repeteix ara. Però si l’eternitat no permet de recuperar allò que no es féu en un minut, tanmateix és fèrtil en noves tasques i la història té determinants, però ella mateixa no és determinada ni previsible. Arribat el minut decisiu, importa que no ens trobi desprevinguts. Perquè de minuts en vindran i cal aplanar-los el terreny enretirant les pedres amb què ja hem ensopegat una vegada.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.