I la via espanyola?

La gent de ciències, sobretot els que ens agraden les matemàtiques, sempre tenim una tendència a buscar el nombre mínim de principis bàsics a partir dels quals poder bastir teories útils en el nostre camp d’interès. En el cas del conflicte Espanya-Catalunya aquest punt de vista és molt útil ja que hi ha un únic principi suficient per il·luminar poderosament tot el paisatge. Si no posem aquest principi a dirigir els nostres esforços, estem condemnats a fracassar.

El principi al que em refereixo està clarament exposat a l’editorial: “A Espanya no li agrada cap via. No vol cap via que no siga la submissió total i incondicional de Catalunya.”

Llàstima de la por (o com sigui que n’hàgim de dir…) d’uns quants dels nostres, entre ells, aix, molts “dirigents”. El que volia fer avui aquí, però, és felicitar la Marta Rojals per haver escrit l’article d’opinió d’ahir dimarts -i a Vilaweb per publicar-li- que de fet parla també d’aquesta “por” (?) i de moltes altres coses (obvietats, de fet. Veritats com punys). I li agraeixo especialment entomar el tema de la violència, ben enquadrat, ben enfocat i sense giragonses, com li és propi, però entomar-lo i no defugir-ne ni passant-hi de puntetes. Gràcies, doncs, Marta Rojals, i gràcies Vilaweb.

Doncs a mi em fa més por que a ells el què farem o no farem.
La gent no està il•lusionada, sino emprenyada, els polítics no ens estan dirigint, sino aturant, l’independentisme està desunit, no és una pinya, el 21 de desembre és a tocar i només sabem què faran ells; portar pasma.
No ens han guanyat , cert, però els nostres polítics s’han donat per vençuts, que és tant com assumir una dertota que no va existir, igualment que no es va investir el president votat, o no s’ha desobeït ni ua sola de les mesures antidemocràtiques que ha pres l’estat, ni s’ha articulat una llista unitària per l’alcaldia més important de Catalunya…podríem seguir, però no cal.
Estimats polítics, si no veieu, que portant-vos bé, no desobeïnt aixemplant la base dialogant,i sent bons minyons,ens donaran pel sac a tots altra vegada amb un 155 més dur , potser que us dediqueu a una altra cosa.
Hagués pogut ser una bona estratègia de ser així, ara tindríem bons resultats, però no hi són per tant és una estratègia nefasta.
Com més obeïrem pitjor ens tractaren

Està clar que la única forma que té Espanya de seguir dominant Catalunya en contra de la voluntat de la majoria dels catalans és no ser una democràcia.

Ells es pensen que es poden permetre el luxe de no ser una democràcia i que no passa res.

Nosaltres encara no hem trobat la forma de fer-los petar als morros el fet de no ser una democràcia i provocar que això mateix porti a la nostra llibertat. Però sens dubte la clau és aquí. Potser a mesura que el món s’adoni del perill de l’ascens del feixisme i que Espanya és això deixaran d’ajudar els botxins. Però convindria bastir la nostra via sense esperar res del món.

Jo no crec que ens tinguin por, perquè, simplement, els fets no ens donen la raó.

Si en un moment en què estàvem més forts que mai, amb comunió entre societat, institucions i política, en què l’excessiva violència no era possible (perquè per molt que haguessin enviat els tancs una balcanització a la península ibèrica no hauria estat permesa per part de les grans potències), i amb el món mirant, no vàrem ser capaços de tirar endavant (i assumir les conseqüències, perquè la llibertat mai és gratis), aleshores ja està clar que probablement ens hagin neutralitzat per una generació.

Fins que, espero, uns altres catalans hauran après la lliçó i aniran menys amb el lliri a la mà. O fins que nosaltres mateixos, ara, pensem una altra estratègia diferent i ens recuperem i bastim unitat i un moviment ciutadà i polític potent. Cosa que amb la tendència autodestructiva de l’independentisme sembla difícil.

Que ningú pensi que se senten incòmodes amb una majoria de la població de Catalunya en contra, perquè la resta dels 40 milions de ciutadans espanyols són furibundament anticatalans, i mentre puguin forçar-nos a passar per l’adreçador, i a sobre els servim d’oportuna arma per tirar-se pel cap els uns als altres, o com a distracció davant qualsevol crisi espanyola, doncs per què s’han de preocupar en buscar cap solució ?

Només cal veure les eleccions andaluses, on es varen passar la majoria del temps parlant de Catalunya, i la reacció del govern central o davant els resultats: la conclusió és que no han fotut prou canya als catalans i ara s’hi han posat amb més força si cal

Por la tens davant allò que et pugui fer mal i nosaltres, hores d’ara, a menys que articulem un discurs potent i unes accions ciutadanes contundents i pacífiques, que realment els portin a pensar que més val que abordin el problema polític que no pas deixar-lo enquistar (recordeu la “conllevancia” de l’Ortega ara fa un segle ?) , no els en fem gens.

A França durant 2 setmanes un moviment ciutadà autoorganitzat, de 130000 persones va obligar el govern a recular i va necessitar 89000 policies per controlar-lo. Cap va ser acusat de rebel·lio, sedició o terrorisme. Aquí els taxistes varen tallar carrers una setmana i ningú els va acusar de res. Aquest cap de setmana els CDR aixequen peatges 2 hores, tallen l’autopista mig dia, i els acusen de terrorisme i rebel·lió i aprofiten per laminar l’autonomia i controlar els mossos.

Algú pensa encara que ens tenen por ? Ja se que és dur dir-ho i pot sonar derrotista, però crec que fins que no reconeguem la situació en què estem no podem començar a posar-hi solució.

I tant que tenen por! Sínó tindrien solucions. Tenen tanta por com necesitat. El seu model està en un encreuament crucial, final, límit. Cap oligarquia aguanta tant només visquent dels aires del cel: tens recursos, població o ambdues coses. Viuen de l’excepcionalitat. I en aquesta excepcionalitat algú els hi ha pres la mida i el lloguer. Que nosaltres formen part del darrer? Doncs potser sí. Tanmateix potser també alguns altres ” paganos” estan farts de greixar la cadena, ben parats del que veuen i viuen. No es cert que no ens miren; i co exemple la polèmica eslovena de fons: que no és la via; sinó la veu i la foto.

Espanya no vol cap via. Vol la submissió de Catalunya i de tota nació no castellana. I sembla que està disposada a pagar el preu que calgui (Rubalcaba dixit) per tal d’aconseguir-ho: cadenes de televisió, diaris i tertulians que van tots a una amb el mateix missarge interessat i manipulador contra Catalunya, retrocés democràtic, demagògia i discurs únic de tots els grans partits espanyols. Espanya està utilitzant de fa dècades quantitats ingents de recursos econòmics per tal de mantenir un Estat, que vol de matriu unitària, i que fa aigües per totes bandes, amb actuacions que van contra els seus pròpis interessos econòmics com els trens d’alta velocitat (la joguina de Magdalena Álvarez) que no van enlloc i que pretenen, així s’enfonsi tot, recosir amb fils d’acer el territori considerat de la seva propietat.
Cada vegada Espanya s’assembla més a Turquia. I de moment aquestes actuacions la converteixen en un Estat pària dins la comunitat internacional i la col·loquen, com així ha estat diverses vegades a la seva història, en situació de fallida a la vora d’una intervenció econòmica. Peti qui peti, de derrota en derrota fins la misèria final.

I la nova via també els desperta la paranoia. Els espanyols són tan exageradament nacionalistes*, tan profundament excloents de tot allò que no siga “español, español, español!!!”, que no menteixen només, sinó que s’histeritzen per la por a perdre un mos de la pàtria sagrada i eterna, i munten una campanya contra els catalans demencial. Com a valencià que sóc i perjudicat respecte a la llengua i la cultura catalanes, encara que siga en silenci sempre pensaré que no soc espanyol, ni vull cap tracte amb els espanyols, si més no fins que es curen del seu nacionalisme exacerbat i violent.

*Nacionalisme. Devoció a la pròpia nació, a la seua unitat, a la seua independència.

Espanya no existeix. El que existeix és Castella, i no vol cap via perquè és cega, manca i sorda. Només pot cridar histèricament que ho vol tot, però la seva immensa por no la deixa entendre res. Es maten constantment amb paradigmes absurds i utopies de parvulari que després els lliguen de mans i peus perquè no permeten la més mínima flexibilitat ni al seu millor amic. La seva sequera mental, només dona per a exigir, però els impossibilita raonar, i el problema que tenim tots els que els rodegem és que els hem deixat durant massa temps escurar-nos només que exigint i utilitzant la força. Trenquem ja d’una vegada amb aquest veí aprofitat que l’únic que ha fet tota la seva història és punxar-nos l’electricitat, tallar-nos l’aigua per quedar-se-la ell, copiar-nos la banda magnètica de les nostres targetes i darrerament robar-nos les empreses i els bancs, espoliar-nos els nostres tresors artístics i a canvi ens han exportat la seva corrupció i la seva immensa mala llet.
Si un es pregunta sincerament quin benefici ens han aportat o quin coneixement hem adquirit d’Espanya durant tants segles, es donarà compte que la trista resposta és : RES.

La dictadura franquista, sota el pretext de salvar la pàtria del comunisme, va constituir una anormalitat normalitzada a base de 4 dècades.
Sense obviar la ignominiosa guerra civil, entre germans, i les seves víctimes, es va consolidar una sol.lució extraordinària en forma de dictadura que de provisional no en va tenir res, fins al punt que darrerament s’ha evidenciat que l’esperit de Franco segueix viu i que la democràcia és formal o tan sols existeix en l’imaginari dels qui comparteixen el nacionalisme espanyol a la idea de Castella.
Aquests darrers 82 anys de la nostra història, incloënt el miratge del període democràtic, marquen una diferència a la baixa amb la majoria de països europeus de tradició democràtica i expliquen tot el que ha estat passant, el xoc de trens amb CAT, els intents de legitimació via dret a decidir, però sobretot la incapacitat de ESP de fer política i la estomacal reacció amb el 155 i la persecució al sobiranisme sota les més variades justificacions i acusacions.

Vicent, no ens enganyem. Ni amb quatre décades ni amb tres-centes anys. Som nosaltres que no sabem trobar el camí.
Miri, cada estiu a la nit em ve un rentell a xuclar-me la sang, no em deixa dormir i com diu el Dalai Lama, fins i tot les petites coses com un rentell, tenen importància.

Creguim que abans de endresar-lo, penso que deixarà d’existir dintre de poc, penso que deu tenir familia i ganes de viure, en fi, em costa endresar-lo. Però no tardo molt a agafar els calçotets de la tauleta i plaf, dormo tranquilament.

Per tant, agafaem les eines que calguin, els polítics que siguin menys falsos i endavant. Per cert, és l’economía si??

Totalment d’acord amb Miquel Gilibert. Penso que dir que ens tenen por és menystenir l’enemic i això és molt perillós. Més aviat diria que els que tenim por som nosaltres, els nostres polítics. I amb raó. Hem de pensar que Espanya abans deixarà la UE que perdre Catalunya. Li va el 20% del PIB -“la unidad de la patria” és per enrolar els il·lusos.
Quant sents a partits suposadament independentistes dir que s’ha de pactar amb els del 155 ja pots començar a pensar que estem perdent. Que la por ens la fa ells a nosaltres. Han aconseguit -o quasi- trencar la unitat, dividir-nos i encara ens pensem que som els qui manem en aquesta guerra.
Ho sento, m’he llevat pessimista. O realista.

UNA VIA ÉS UN CAMÍ D’UN CANVI…

No volen cap via espanyola, volen restar immòbils, volen aturar el temps de la història sobre una explotació i repressió sistemàtica i continuada de Catalunya i Euskadi. Es basen en aquesta agressió secular per perpetuar la seva cruel i antidemocràtica existència. ¿En termes històrics, fins quan es pot aguantar aquesta brutal tensió quan els falla el cop d’Estat contra una Catalunya desafiant? Aquesta és la por de què parlem, i ells la tenen, no hi ha dubte. La mateixa crispació i virulència del discurs d’avui d’en Sánchez mostra clarament la seva impotència política d’haver d’utilitzar els mètodes repressius de la tríada feixista. La seva famosa oferta de diàleg.

… I la por del Poder ja sabem que es transforma en més amenaces i agressions…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Totes les vies fetes per altres nacions tenen un factor comú: hi ha un poble i aquest poble vol la independència. Les independències les fan els pobles, ergo sense dubte podem dir que et cal un poble per fer la independència.

Mirem el nostre poble donçs.

Ara mateix, avui, en aquest precís segon, parlen d´implantació de la republica uns partits que tenen 38 escons de 135. Son els polítics corruptes o hereus de la corrupció (CiU o PdCAT, amb 34 escons) i els comunistes (CUP, amb 4 escons). També tenim ERC, però ara mateix és un partit catalanista autonomista.
Per contra s´oposen obertament, i amb claretat meridiana, el PSC (17 escons), C´s (36 escons) i PP (4 escons). Junts tenen 57 escons.

RESUM:
– Obertament, i clara, pro-implantació immediata de la república: 38 escons.
– Obertament, i sense dubte, anti-republica: 57 escons:

I d´això en dieu un clam majoritari per la llibertat i la implantació de la Republica?

Els vostres polítics tenen molt clar quina és la majoria. Junqueras ha vist molt clarament què volen els catalans. Per això va frenant i a mida que frena van millorant les seves expectatives electorals.

D´altre banda, parleu d´España com si España fos quelcom concret.
España no té por perquè España no existeix. Els que existeixen son milions d´espanyols amb la seva papereta de vot a la mà. Si els espanyols s´espanten els seus polítics veuran en la eliminació d´aquesta por la seva oportunitat electoral. Així funciona el mon: les coses es tornen realitat quan son rentables.

Potser tot això no té res a veure amb si España és una merda absoluta o només mig merda. Podem discutir la proporció de merda en la composició d´España, però penso que no és el més important. El més important és qué volen els catalans. Sortiu al carrer a veure que fan els catalans, mireu el Parlament quina composició té, i tindreu la resposta.

Unitat per a fer front als colonialistes. No podem, per exemple, anar a les eleccions per les batllies dividits si creiem en la independència de Catalunya.
Per tant cal començar per “netejar” algunes direccions de partits egoistes i col·laboracionistes.

Cada cop que llegeixo aquesta deriva més violenta del nazionalisme espanyol em bull la sang pensant en que vàrem tenir a tocar la independència a l’Octubre de 2017, en molt millors condicions que ara, i que per bonisme d’uns i fals independentisme d’altres membres del govern, la van desaprofitar.
Qui era l’encarregat de que les estructures d’estat i territori estiguessin a punt? Ho recordeu?

Fa temps que en Junqueras no diu res, no se l’entrevista, s’el manté en una urna, mentre companys de govern han fet un acte d’afirmació i denuncia iniciant una vaga de fam.

ERC a la que no tornaré a votar mentre ell hi sigui, ens havia venut, i vaig comprar, la idea d’autèntic partit independentista, i que els altres eren uns nouvinguts aprofitats. A l’hora de la veritat cadascú ha quedat amb el seu autèntic retrat. Tot i així, crec, sé, que les bases i els votants d’ERC són mes honestes i només necessiten que Junqueras faci un pas al costat i s’endugui els seus acòlits botiflers.

Que m’expliqui la cúpula d’ERC els seus actes de subordinació i intents de refredar el procés parlant de negociar amb qui d’entrada ni tan sols no et reconeix, si no que a sobre menteix sobre tot el que passa i a més manipula a la població amb aquestes mentides per estimular la catalanofòbia.

Ens cal accions unitàries, que les vegi el món, per tal de desacreditar la violenta “brunete mediàtica” llençada contra Catalunya.
Ens cal unitat sense esquerdes a tot arreu, a totes les manifestacions, declaracions i conteses electorals, fins arribar a la independència.
I això és el que Junqueras està tractant d’impedir com sigui per a satisfer als seus amos reals, i poder governar amb paraules buides un govern autonòmic.

Sembla com si cada día anem “descobrint” com són els espanyols. Que només volen la submissió total de Catalunya? Oh, sorpresa!! Demà, a veure si ens adonem que la sopa d’all porta all… És clar que l’editorial és impecable i carregada de raons, com molts dels comentaris descriptius sobre els colonitzadors. I qué? Sempre discrepo amb els arguments sobre que la seva forma d’actuar els porti a la desfeta. Si sempre han estat igual, ni un sol día en tota la seva història han semblat un regne homologable als demés europeus, si han fet fallida econòmica, quants, tres o quatre cops?, i qué? Aquí els tenim. Mentre mantinguin la colònia aniran fent. Romandre aïllats de la resta d’Europa, no és que no els importi, és que és el seu hàbitat natural.
No estic massa d’acord en que els mogui la por. Pot ser l’octubre de l’any passat sí, però el 27 ens vam rendir. I sabeu com tracta Espanya als qui es rendeixen, no? O esperarem a “descobrir-ho” altre cop? Ja os ho dic jo: amb all, molt all.
Aixequem la suspensió de la declaració d’independència i proclamem la República, pacífica i democràticament i que vinguin, o esperem que vinguin (que ho faran igualment, ens ho estan dient) i llavors, quines opcions ens quedaran?

Leyendo algunos de los comentarios de los ilustres (y lo digo en serio) comentaristas a los editoriales del Sr. Vicent Partal, no puedo sino compartir su desazón.

Qui proclamará (de una santa y verdadera vez) la República?

El poble.

No cuenten con los políticos.

Al igual que todo el movimiento independentista (hasta llegar al referéndum del 1-O) lo ha llevado el poble, ahora, una vez más, es el poble quien llevará o no a buen término la cosa.

Los partidos independentistas están literalmente acojonados (presos obliga), las asociaciones civiles están entre pinto y valdemoro, una de cal y otra de arena y, sólo queda el poble, el poble que está hasta los mismísimos o no lo está.

Aquí sólo hay dos salidas:

Una, que la Corte del Reino, haga de Corte del Reino, lo cual por el momento lo está haciendo bastante bien (incluso con el cambio de Gobierno).

Dos, que el poble català independentista se adelante y diga “Prou”.

Prou a la Corte del Reino y prou a los partidos “independentistas”.

La cosa está complicada pero no desesperada.

El famoso “momentum” radica ahora en que los que se han manifestado en no sé cuántas Diadas y que quieren partir peras con el Estado Español porque éste no escucha, digan de una vez prou (a pesar y en contra de los cantos de sirena de nuestros políticos “independentistas”).

Si no lo hacen, será demasiado tarde.

El ejército español tomará posiciones de una manera que, incluso la UE considerará que es “un asunto interno”, luego no dirá nada (nada consistente y menos condenatorio).

Aviso a navegantes, o el poble o la Corte del Reino.

Molt be Viceni Partal té raó i m’agrada afegitr-hi que el cop d’estat del 1936, no fou un caprici de Franco, Espanya ho volen presentar com un accident puntual dels militars coman- dants per un amb instint assassí aguditzat. Però no. el franquisme va reproduir simplement l’absolutisme permanent tirania rere tirania, Començá Isabel la Católica cohesinant l’imperi a través de la religió católica, que ha canviat el nom en èpoques, fins els nacionalcatolicisme present, puc esmentar els més coneguts Felipe V, que cal dir-li el terrorista,, Primo de Rivera, després la falange neixent simultàniament amb Hitler i Mussolini, l’únic i vitalment present. Si són bèsties els espanyols que l’impuls ultrasònic motoritza la catalanofòbia, la Mancumunitat no era d’esquerra, ni revolucionària simplement democràtica, emprenedora, creadora de feina escoles pels obrers, Ateneus Escola Industrial . doncs la deruiren. en fi la UCD amb fons públics va crear el GAV a València el blaverisme, a Ses Illes el gonellisme,la direcció tostemps la mateixa l’odi que las RAE, obscenament l’amaga en el Diccionaril com dic del motor principal essència espanyola és l’odi als catalans d’ençà el, “mientras haya catalanes habrá guerra y enemigos” complementada continuament com “la espada vencedora del justo derecho de conquista”……llarg etc.,