Submissió política (que impedeix de legislar eficaçment), norma de subordinació (que indueix els neoparlants a l’abandó) i desimmersió (manllevo el concepte de la companya de pàgina): són tres dels quatre problemes més greus que ara mateix tenim com a comunitat lingüística (el quart és el de la torradora, altrament dit ‘adaptació als nous paradigmes comunicatius i tecnològics’). Una setmana després d’haver-se fet pública l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2018, l’informe de la Plataforma per la Llengua ha aportat un bon raig de llum sobre el tercer. I dir ‘raig de llum’ és una ironia.

No he estat l’únic de queixar-me que l’EULP no interpel·li els menors de 15 anys. Tot i que, tractant-se de pobres criatures immergides, podem donar per fet que les respostes a les quatre habilitats bàsiques haurien estat SÍ / SÍ / SÍ / SÍ. Però ves per on l’informe de PL ens aixafa la guitarra. La dada que revela que només una quarta part de les converses als patis dels instituts són en català és valuosa per dos motius. Primer, perquè contraposa als cants de sirena del coneixement (quatre de cada cinc residents al país declaren saber parlar la llengua) la cruesa de l’ús real (tres de cada quatre adolescents no la fan servir mai o gairebé mai. Cal dir, tanmateix, que una part d’aquests la recuperaran o l’estrenaran amb l’arribada al món laboral, encara que no seran prou per compensar la davallada). És molt probable que la disparitat dels mètodes emprats per mesurar la salut de la llengua respongui a intencions prèvies: tal com han assenyalat altres experts, demanar directament als parlants per les seves habilitats condiciona la resposta, mentre que parar l’orella quan no són conscients de llur condició d’informants dóna resultats menys sistematitzables però més fidedignes.

Si d’alguna cosa ha servit aquesta simultaneïtat dels dos estudis és per prendre consciència de la situació de la llengua. En sabem més però la fem servir menys (ara deixo de banda la qüestió cabdal de la qualitat, que ja vaig abordar la setmana passada). D’això en diem ‘llatinització’. Ningú podrà dir que no estava avisat. De fet, és molt reveladora la frase de la directora general de Política Lingüística: ‘No és tan greu que al pati [els nens] parlin d’una manera o d’una altra, el que em sembla molt important és que garantim que, quan acaben els estudis, les puguin dominar totes dues.’ (Dominar és un verb molt ambiciós, trobo; potser seria més escaient dir ‘confegir una frase mínimament comprensible’, tal com han revelat, per exemple, recents programes de televisió on sortia jovent immergit que amb prou feines balbucejava mitja frase en català.) Però ara ja sabem que un percentatge elevadíssim dels suposats dominadors abandonen la llengua tan bon punt surten de l’aula. De què serveix, doncs, que (es pensin que) la sàpiguen si després no la fan servir (ni activament ni com a consumidors)? A mi, benvolguda directora general, sí que em sembla greu què passa al pati.

Això quant al tercer dels problemes esmentats. Passo al segon. A partir de la comentada qüestió d’iniciar les converses en català, tan manipulable (i tan manipulada), m’he permès de fer un exercici de recerca a l’abast de tothom (feu-lo, si voleu, però us agrairia que després no inundéssiu les xarxes amb els resultats de la vostra observació. Perquè al meu parer una de les coses que contribueix a complicar el panorama és la xerrameca dels diletants, tant si ho veuen tot negre com si només ensumen flors i violes. Ja sé que la llengua és de tots, però l’aire també, i oi que no us passeu el dia queixant-vos o exalçant la contaminació, i denunciant de qui és la culpa, i què s’hauria de fer per millorar-ho?). Au, ja m’he esbravat. He fet un exercici, deia, amb relació al suposat percentatge de converses que comencen en la llengua del país, que segons l’esmentada premsa espanyolista arriba a la xifra inaudita del setanta per cent (tant de bo!): entrar a comprar a Wallapop. És un bon camp de treball perquè totes les interlocucions són amb desconeguts. Què m’hi he trobat? D’entrada, que el 99% dels anuncis són en castellà. El paroxisme de la subordinació lingüística (si el poso en català perdré molts potencials compradors, pensa el venedor, sense tenir present que si vius, posem per cas, a Mollet, el més interessat a contestar-te serà un de les Franqueses del Vallès). En conseqüència, la immensa majoria dels intercanvis es mantenen en aquest idioma: Wallapop vessa de catalans fent negocis entre ells en castellà (igual que als bancs, els concessionaris de cotxes, les finestretes de l’Administració o el correu electrònic. Mentre escrivia aquesta columna he rebut una proposta de feina, ves quina casualitat, d’una persona que signava Dolors i que m’ha escrit en castellà per estalviar-se, suposo, la possibilitat que algú que es diu Pau no entengui la llengua en què és escrit el seu propi nom). Un cop observat l’ambient general de l’aplicació (si ho traslladeu al món físic, seria com anar a mercat i que tots els rètols de les parades fossin en castellà), he passat a la recollida de dades, tot adreçant-me en català a un determinat nombre de venedors. El resultat ha estat el següent: dos de cada cinc s’han mantingut en castellà; un ha canviat de seguida al català; un altre ha necessitat dues rèpliques; i l’últim no s’ha passat al català fins més enllà de la tercera. Amb les prevencions que vulgueu, aquests encants virtuals són un bon reflex del comportament lingüístic del carrer. Extrapolant-les a la manera, respectivament, de l’EULP i de l’informe de la PL, conclouríem que el 100% dels wallapopaires de la meva àrea geogràfica saben llegir el català (bravo pel coneixement!) i el seixanta per cent escriure-hi, però que el percentatge de converses iniciades en aquesta llengua és de l’1% (merda per l’ús) (*).

Torno, doncs, als tres problemes del principi. Una, el govern té poc marge per legislar, i encara menys per fer complir el poc que legisla; dues, els nadius amaguen la llengua en presència ja no de forasters sinó de simples desconeguts (símptoma claríssim de llengua en fase d’extinció, tal com s’ha fet tips d’explicar la Carme Junyent); i tres, els més joves l’arraconen perquè en el seu univers lúdic i comunicatiu és residual. Tot plegat, a més a més, enmig de les agressions, mentides i falsa victimització de l’espanyolisme, siguin polítics cínics, columnistes caducs (paràgraf central) o suposats experts en conflicte lingüístic. Per això, i atès el perill real de llatinització, la meva pregunta és: ens decidirem d’una vegada a agafar el toro per les banyes tots plegats o pensem continuar discutint sobre els mètodes d’anàlisi fins al dia de l’enterrament?

[*És clar que qui no es conforma és perquè no vol. Una manera més positiva de veure-ho seria constatar que ningú m’ha amenaçat de fer-me una cara nova per adreçar-me-li en una llengua diferent de la de l’anunci. Amb els vents que bufen, no és poca cosa.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb