Just abans de l’estiu del 2019, Hong Kong, que semblava adormida després dels fets del 2014 i la intensa repressió exercida pel govern de la ciutat, es va despertar. I de quina manera. Aquest darrer mig any, Hong Kong ha bastit un enfrontament fortíssim als carrers i ha aconseguit enormes avanços polítics, no pas sense moltes dificultats. Grans manifestacions, forts aldarulls i enfrontaments i unes eleccions que marcaran el futur immediat són els eixos de sis mesos que han canviat, segurament per sempre, la ciutat.

Una ciutat-estat a punt de ser engolida

L’illa d’Hong Kong, colònia britànica fins l’any 1997, és en un dels costats de la desembocadura del delta del riu de les Perles. A l’altra banda hi ha Macau, que va ser també fins aleshores colònia portuguesa. El retorn de tots dos territoris a la República Popular de la Xina es va fer partint del concepte ‘una nació, dos sistemes’, que significava que Hong Kong i Macau mantindrien el sistema capitalista i els elements democràtics fins l’any 2047.

Però del 1997 ençà les circumstàncies han canviat molt. Hong Kong ha deixat de ser determinant per a l’economia de la Xina, com ho era aleshores, encara que continua essent una plaça financera de primeríssim ordre. El gran canvi ha estat el desenvolupament de la megaciutat del delta, un projecte gegantí que vol fer del triangle entre Hong Kong, Canton i Macau la ciutat més gran del món, amb vuitanta milions d’habitants. Aquest projecte és vist com una amenaça a Hong Kong, que pensa que, amb poc més de set milions d’habitants, podria trobar-se reduït a un barri i dissolt, un cop desaparega la frontera que fins el 2047 separarà la ciutat de la Xina.

En aquest context, l’arribada del tren de gran velocitat xinès fins al centre de la ciutat o el mastodòntic pont que ja relliga Hong Kong i Macau –i que és el més llarg del món– són infrastructures excepcionals amb un alt significat polític que consoliden la idea d’una sola ciutat a banda i banda del delta i que per això mateix han aixecat molta suspicàcia.

El fort creixement de Shenzhen, particularment, és contemplat a Hong Kong amb molt de recel. En trenta anys aquesta ciutat, situada a la frontera entre Hong Kong i la República Popular de la Xina, ha passat de ser només l’estació on acabaven el trajecte els trens xinesos a convertir-se en una poderosa capital amb deu milions d’habitants i un intens dinamisme industrial.

Hong Kong i Macau, malgrat formar part de la República Popular de la Xina, mantenen una frontera amb la resta de l’estat, en compliment dels acords de cessió que seguien la idea de ‘Un país, dos sistemes’. Els dos sistemes eren el comunista implantat a la majoria del territori i el sistema capitalista present a Macau i Hong Kong. Per això encara avui les economies i el sistema judicial són diferents, fets que justifiquen l’existència de la frontera interior i de passaports diferents que donen drets diferents, per exemple, de viure a la ciutat.

Un territori divers, fruit de la història colonial

Hong Kong (en xinès 香港) és una ciutat i alhora una regió administrativa especial que ocupa un territori d’uns 2.755 km2, que equivaldria a dues terceres parts de l’illa de Mallorca. Però té més de set milions d’habitants, l’equivalent a la població del Principat. El territori és dividit en tres grans zones molt diferents.

Hi ha primer l’illa d’Hong Kong pròpiament dita. L’illa és el territori original de la colònia i allotja els grans centres bancaris i financers que tenen molta importància en l’economia de la ciutat. És un terreny molt muntanyós, amb una franja molt estreta de costa, on viu la majoria de la població: poc més d’un milió dels set que té Hong Kong.

El segon gran nucli és la península de Kowloon, el segon territori que va ser cedit al Regne Unit per la Xina. És el gran centre urbà d’Hong Kong, amb una població de dos milions d’habitants i una densitat altíssima: 43.000 habitants per metre quadrat –la de Barcelona és de 15.000. Kowloon ha estat el gran centre de les protestes, en part perquè l’illa, més important simbòlicament, pot restar isolada si es tanquen els ferris, els túnels i sobretot el metro que la lliga a la resta de la ciutat.

La tercera àrea són els anomenats Nous Territoris, una gran extensió cedida per la Xina al Regne Unit el 1898 per cent anys i que va ser la causa final del procés de devolució. El Regne Unit hauria pogut conservar l’illa, l’únic territori que la Xina li havia cedit en perpetuïtat, però sense Kowloon i els Nous Territoris Hong Kong no tenia la viabilitat assegurada.

Els Nous Territoris representen prop del 90% de l’extensió d’Hong Kong i allotgen la meitat de la població. Són entre la frontera i Kowloon, però també en formen part la majoria de les illes d’Hong Kong, la més important de les quals és Lantau. Fins als anys setanta una bona part dels Nous Territoris era rural, però d’aleshores ençà hi ha hagut un gran procés d’urbanització, en part per a allotjar la gent que no cap en els altres districtes.

Mig any d’enfrontaments, amb cinc objectius a atènyer

L’actual campanya de protestes a Hong Kong va començar abans de l’estiu, quan es va anunciar que el govern autònom de la ciutat, fortament pro-xinès, estudiava de dur al Consell Legislatiu –el parlament autònom– una llei per a permetre l’extradició fàcil de ciutadans d’Hong Kong a la República Popular de la Xina per a ser jutjats allí si els seus delictes afectaven ciutadans o institucions xineses. La proposta va ser vista com una greu amenaça per als ciutadans d’Hong Kong. D’ençà del retorn a la Xina, el govern autònom, que no és triat per sufragi universal sinó amb una comissió controlada per Pequín, ha anat intensificant la pressió per a erosionar les llibertats de la ciutat i acostar-la al model xinès. Això va originar la gran protesta del 2014, quan es va intentar d’implantar el currículum escolar xinès, cosa que va fer emergir el moviment Occupy Central, que paralitzà durant setmanes el centre comercial i financer de l’illa i acabà amb una repressió brutal, mai vista.

Aquesta repressió, amb l’empresonament dels dirigents del moviment i la retirada de la condició de parlamentaris a alguns diputats que qüestionaven que Hong Kong fos part de la Xina, va frenar aparentment la revolta durant cinc anys. Potser per això el govern d’Hong Kong s’atreví a proposar una llei que era una intromissió directa en el règim judicial propi, basat en la common law britànica, i que fins ara havia servit per a frenar les tendències més autoritàries.

Les protestes van començar amb una immensa manifestació contra el projecte de llei, que va col·lapsar el centre de la ciutat. Més tard, el mes de juny, va haver-n’hi més i esclataren els primers enfrontaments i aldarulls. Finalment, el govern va anunciar que congelava el debat sobre la llei però no la va retirar. Les protestes s’agreujaren. L’Illa i Kowloon, sobretot, esdevingueren l’escenari de continuats enfrontaments entre la policia i grups de joves, que van anar adquirint cada vegada més capacitat de xoc i autodefensa. Els edificis del govern a l’Illa, entre els quals hi ha la caserna principal de l’Exèrcit Popular d’Alliberament i el Consell Legislatiu, van esdevenir punts de confrontació constant, que es féu habitual també als carrers de Kowloon.

En l’aniversari de la cessió d’Hong Kong a la Xina, el primer de juny, grups de manifestants van assaltar el parlament i van posar-hi la bandera de la colònia britànica, una acció de desafiament clar a la Xina, que va canviar la cara de la protesta.

Durant molt de temps la discussió sobre si Hong Kong és la Xina o no havia estat soterrada i minoritari. Però l’augment de l’autoritarisme i la crisi social ha dut una part del moviment a pensar en Hong Kong com a subjecte polític propi i la possibilitat de la independència i tot. La llei que havia originat el conflicte no es va retirar fins a final d’octubre, però en aquell moment el moviment ja havia superat de llarg les demandes inicials i la intensitat de les accions era molt forta. Del 12 al 14 d’agost es va ocupar l’aeroport, de manera que es col·lapsà un dels punts centrals del trànsit aeri mundial. El 18 d’agost dos milions de persones van participar en la manifestació més gran de la història de la ciutat per exigir la retirada de la llei. I el 23 d’agost més de 200.000 van fer una cadena humana per tot Hong Kong, que recordava la Via Bàltica, que va portar Lituània, Letònia i Estònia a la independència.

Passat l’estiu, els manifestants van endurir encara més les tàctiques i ara i adés van poder tancar la ciutat i impedir-hi la mobilitat. Tanmateix, a diferència del 2014, no han intentat el control permanent d’una zona sinó que apliquen la consigna ‘Be water’, que implica aparèixer i desaparèixer constantment i pertot arreu. Al novembre i al desembre la policia va atacar especialment les universitats, focus evident de la revolta, amb una atenció especial a la xinesa i la politècnica, on hi hagué detencions multitudinàries i una onada de repressió que forçà a tancar-les. Tanmateix, les cinc demandes ja s’havien consolidat en l’ambient polític i havien de ser la bandera en què s’agruparia el moviment democràtic, tant al carrer com en el procés d’elecció dels consells locals. Les demandes són la retirada de la llei d’extradició (ja aconseguida), una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia envers els manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al Consell Legislatiu, com al cap de govern.

La sorpresa d’unes eleccions que ratifiquen el moviment

Però la sorpresa més gran va arribar el 24 de novembre, amb les eleccions als consells locals. Els divuit consells locals en què és dividida la ciutat tenen poques atribucions polítiques i són vists bàsicament com a gestors administratius. Tradicionalment, havien restat en mans de les forces pro-xineses, que guanyaven amb facilitat unes eleccions que semblaven poc importants. Tanmateix, aquesta vegada el moviment democràtic es va coordinar i va fer fer un tomb radical a la situació, cosa que tindrà enormes conseqüències polítiques. Per una banda, perquè en el peculiar sistema d’elecció del cap de govern els representants dels consells locals o de districte hi tenen un paper, però sobretot perquè el resultat indica que l’oposició democràtica està en condicions de guanyar clarament les eleccions al parlament de la ciutat.

El govern va proposar les eleccions als consells com un referèndum contra la violència al carrer. I no solament no se’n va sortir, sinó que va provocar l’efecte contrari. Hi hagué un augment del 24% de la participació i l’oposició democràtica prengué el control de 17 dels 18 consells. Només el de Lantau va quedar en mans pro-xineses, però això és perquè una part important d’aquest consell no és triat per sufragi universal.

Les xifres són extraordinàries. El camp pro-demòcrata i localista (expressió que a Hong Kong equival a sobiranista o independentista) tenia 124 escons abans de les eleccions i va passar a tenir-ne 388. I el camp pro-xinès en tenia 331 i restà només amb 89. El Partit Democràtic, el tercer al parlament d’Hong Kong i el principal entre els opositors, va guanyar el màxim nombre de seients: 91, de manera que doblà la representació. L’Aliança Democràtica, el primer partit del parlament fins ara i el principal del camp pro-xinès, només n’aconseguí 21, de manera que la possibilitat que en les eleccions al parlament guanye un partit democràtic és ben clara.

Tanmateix, cal remarcar que el sistema d’elecció va afavorir de manera important els grups democràtics. Els escons s’adjudiquen per circumscripció i qui queda primer se l’enduu. El 81% dels escons van anar a parar a diputats demòcrates, però en el recompte global dels vots el resultat va ser més estret: un 57% per als demòcrates contra un 42% dels pro-xinesos. Va ser clau l’organització del vot demòcrata en l’anomenat ‘Project Storm’. El 2017, molt abans de l’esclat de les noves protestes, un dels dirigents del moviment del 2014, el professor Benny Tai, va proposar que el moviment demòcrata, tenint en compte el sistema de vot majoritari a les eleccions, presentàs un únic candidat per cada escó, que tots els demòcrates votarien fos del partit que fos. Amb aquesta finalitat un grup de treball va analitzar quins podien ser els millors candidats per a cada escó i van fer propostes, que en alguns casos es van sotmetre a un procés de primàries, si hi havia més d’un candidat que volia participar-hi. Això ha fet possible que a les eleccions fossen triats membres de més de quaranta partits diferents, la majoria dels quals amb un o dos representants entre el total dels 388.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.