Fotografia dels aldarulls a Hong Kong el dia de Nadal. La persona fotografiada no és l'entrevistat, amb qui hem pactat de respectar-ne l'anonimat.

Hem acordat que, per raons de seguretat, no faré servir ni el seu nom ni el nom de la universitat on estudia. A Hong Kong, els joves com ell, que són a primera línia de les mobilitzacions, corren tots els riscs imaginables i han après a protegir-se en tot moment i a protegir la seua identitat. Interessa la seua història, allò que pot explicar. Com es veu el futur d’Hong Kong des de les barricades. Literalment.

El 2019 ha estat un any especialment important per a Hong Kong. Després de la repressió del moviment dels paraigües, el 2014 semblava que tot s’havia acabat, però la lluita contra la llei d’extradició ha revifat el conflicte. Què va passar aquests anys en què semblava que hi havia silenci?
—El 2014 molta gent de la meua generació vam entendre la política i vam entendre que calia lluitar. Era la primera vegada que vivíem una cosa així. Però quan el moviment va ser aixafat per les autoritats, molts vam pensar que no hi havia esperança. Ara m’adone que, en realitat, esperàvem el moment de l’ebullició. Esperàvem que passés alguna cosa que tornés a fer bullir l’olla de la indignació. I aquesta cosa ha arribat el 2019, primer, amb la batalla contra la llei d’extradició i, ara, pels cinc punts per a la democratització d’Hong Kong.

Aquest ha estat un any dur, però.
—Ho ha estat, sí. Abans, quan saludaves un amic li deies ‘hola’, ara li demanés si està bé i si la seua gent està bé. La repressió és enorme. Però al mateix temps, per a molts de nosaltres, ha quedat clar que aquest és el combat de la nostra vida. No vull ni pensar com serà Hong Kong demà si nosaltres perdem!

Us han detingut alguna vegada?
—No. Per ara he tingut sort i encara no m’han detingut.

Amics vostres?
—Sí.

I?
—La preocupació és molt gran. La policia et pot matar, en públic, disparant en una manifestació, o en privat. Quan apareix a l’oceà un cadàver amb les mans lligades i una samarreta negra se’t fa molt difícil no pensar que podries ser tu…

Circulen molt rumors sobre un nombre alt de morts no declarades a les comissaries qualificades de suïcidi. Algunes fonts diuen que ja hi ha hagut més de cent casos. Què en penseu, d’això?
—Tots pensem que algunes d’aquestes morts no són suïcidis. Però l’opacitat fa que siga molt difícil estar segur de les coses que passen. Hi ha gent molt desesperada, és molt difícil tenir esperança en una situació com la que vivim, i amb això dic que és possible que alguns suïcidis siguen reals. N’hi ha d’altres que no ho semblen gens. Hi ha actuacions de la policia que són terribles.

Per exemple?
—Un estudiant va morir després d’haver caigut d’un pis alt d’un pàrquing on disparaven gas lacrimogen. No sabem si el van empènyer o si va caure sol, perquè no hi ha testimonis. Però sí que sabem segur, perquè això ho vam veure tots, que la policia va impedir a les ambulàncies d’arribar al seu cos encara viu. Els metges diuen que s’hauria salvat si l’haguessen atès a temps, però la policia no els va deixar arribar. I va morir.

L’assalt a la Universitat Politècnica també va ser brutal.
—Possiblement, ha estat el moment més dur de les protestes. La policia va detenir tota la gent que hi havia al campus, va fer identificar tothom, va agredir qualsevol que obria la boca. Van tancar la Politècnica i van considerar que tothom que hi havia allà dins era perillós.

Arran d’aquests fets, les universitats resten tancades…
—Sí. No podem anar a classe i totes les activitats es fan en línia o amb uns permisos molt especials.

Proven de dificultar que us reuniu.
—Sí, és clar.

Ho feu, però? Quedeu amb els companys, amb els amics?
—Sí. Però ara és molt complicat anar de festa, com si diguéssem. Tots tenim clar que la vida ha de continuar i que hi ha un moment per al combat i un per al descans, però es fa molt complicat. Si ets en un lloc i per la televisió veus en directe com detenen algú o que hi ha incidents en una altra banda de la ciutat, d’alguna manera et sents culpable. A Hong Kong la política ha deixat de ser una discussió sobre això o allò. A Hong Kong ara la política és a vida o mort.

Com ho entomen, això, les famílies?
—Dividides, sovint.

Hi ha baralles?
—Sociològicament parlant, hi ha dos blocs a la ciutat, uns a favor de la gent i uns altres a favor de la policia, per dir-ho així. I entre la gent de mitjana edat amb poca educació, hi ha molts partidaris de la policia. Pares de joves, amics meus, que són al capdavant de la protesta. Això porta a situacions complicades quan ho saben. Alguns amics meus els han tret de casa i s’han quedat al carrer de sobte.

De tota manera, com dieu, heu de fer la vostra vida…
—Prenem precaucions. Sobretot després d’una manifestació, a l’hora de tornar de casa. Procures que a la manifestació ningú no et veja la cara ni et faça cap fotografia. Però és veritat que si ets al metro i algú mira fixament què escrius al mòbil, et poses en alerta…

I les càmeres?
—Per sort encara no hem arribat als extrems de la Xina, on et fotografien per fer qualsevol gestió i les càmeres de reconeixement facial són per tot arreu. Però, evidentment, és una preocupació esquivar les càmeres. Es tracta de no facilitar-los les coses i de no fer coses estúpides.

Com ara què?
—Jo, per exemple, no he anat a la Xina des que van començar les protestes. Corren moltes històries sobre gent d’Hong Kong detinguda allà que passa moments molt difícils. És millor evitar-ho.

Creieu que hi ha por entre la població?
—És clar que sí. Per exemple, jo crec que no tornarem a fer mai més una manifestació de dos milions de persones. Simplement perquè una part de la societat té por. Té por que li disparen gasos lacrimògens sense més ni més. O té por de ser vista, si treballa al govern o en alguna empresa que fa negocis amb la Xina. Pots perdre el teu lloc de feina fàcilment.

I, doncs, com us ho fareu per avançar?
—Aquest Cap d’Any hi haurà una manifestació important i veurem què passa. La lluita, en qualsevol cas, continuarà. Nosaltres no ens aturarem. Sabem que és una guerra llarga.

La victòria de les forces democràtiques en les eleccions als consells locals sembla un gran pas endavant.
—Ha estat molt important i ho vam celebrar amb ganes durant unes hores. Però sabem que és un pas i prou i que cal fer-ne molts més encara. És una victòria, però no hem guanyat pas la guerra.

Després de l’assalt a la Universitat Politècnica fa la sensació que el conflicte ha baixat en intensitat.
—No. Anem pensant i analitzant què ha passat i com podem adaptar-nos-hi.

I quina és la conclusió?
—Hem d’aprofundir en el debat sobre la independència, si Hong Kong ha de ser independent i confiem que l’any vinent això de l’Economia Groga serà molt important.

L’Economia Groga?
—Hi ha un gran moviment per a etiquetar els comerços, les botigues, els centres comercials, en funció de si donen suport a la policia o a la gent. Hi ha unes quantes apps i guies que permeten d’etiquetar-los amb un punt groc si donen suport a la gent, a Hong Kong, o amb un punt blau si donen suport a la policia, a la Xina. Abans de comprar res o d’entrar-hi ho has de comprovar. Si són blaus no hi entres!

[N. de la R.: Exemples d’aquestes guies i apps són neoguidehk.com i Whatsgap. També hi ha un grup de Facebook amb més de cent mil membres, i @HKShoplist a Instagram, amb més de 37.000 seguidors.]

Ho feu, això?
—I tant que ho faig! Abans m’agradava molt prendre un cafè als Starbucks, però ara ja no hi vaig mai. És un dels punts blaus més famosos de tots!

Per això alguns Starbucks han rebut atacs vandàlics?
—Hi ha gent que ataca llocs com aquests, sí.

Què creieu que passarà l’any vinent? Espereu canvis al govern?
—La Xina no pot fer plegar Carrie Lam, seria un gest de feblesa que no es pot permetre. Però si les protestes s’acabaren avui, ja veuríeu com en mig any la farien plegar amb alguna excusa. Mentre continue la protesta no veig possible cap canvi, per ara.

I una possible intervenció de l’exèrcit?
—Ens han volgut fer tanta por amb això de l’exèrcit que els esperem tot rient. Però, seriosament, no crec que intervinguen.

Per quin motiu?
—Perquè no els cal. La policia d’Hong Kong té tot el que vol i tot el que necessita per a reprimir-nos. I l’entrada de l’exèrcit xinès a la ciutat faria un mal definitiu a la reputació com a capital financera d’Hong Kong. Per tant, també faria molt de mal a la Xina.

El govern d’Hong Kong el pot cridar, pot demanar ajuda…
—Això és veritat. I, de fet, pensem que ja actuen dissimuladament. S’han vist imatges de policies, aparentment d’Hong Kong, parlant mandarí en comptes de cantonès. Ací ningú no parla mandarí. Si parlen mandarí és que han vingut de fora i els han posat un uniforme per dissimular. Molt pensem que deuen ser militars.

Confieu molt en el suport internacional.
—No tenim cap més remei. Per nosaltres, és important cridar l’atenció de la comunitat internacional, és la manera de fer explícit el problema que patim.

I quin balanç en feu?
—Hem aconseguit una declaració important del congrés dels Estats Units i molta solidaritat arreu, a molts països. I això és molt important per a nosaltres. No ens sentim sols i sentim que molta gent ens comprèn i està d’acord amb el nostre combat. Però nosaltres tenim clar que aquesta és una batalla que no ens guanyarà ningú des de fora, que l’hem de guanyar nosaltres.

Us decep la posició del Regne Unit, aquest silenci espès sobre el que passa a la seua ex-colònia?
—Sincerament, no puc dir que em sorprenga.

I la reacció a Catalunya? Hem vist actes de solidaritat creuats a Barcelona i Hong Kong…
—Sí. Sabem que a Catalunya se segueix molt de prop el que fem, i ací ens interessem per les coses que passen al vostre país. Jo només puc donar les gràcies, en nom de tots els qui participem en les protestes, pel vostre suport i per creure, com creiem nosaltres, en el poder de la gent. Això és el més important de tot. Cal creure en el poder de la gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb