La primera qüestió que sorgeix en definir el gènere Homo és la naturalesa de la mateixa unitat. Avui dia, s’accepta majoritàriament que en principi els gèneres no haurien de ser només monofilètics, sinó holofilètics. És a dir, un gènere hauria de contenir totes les espècies descendents d’un avantpassat comú concret, i cap altra. Però no hi ha una regla, ni tan sols una d’empírica, que diga quantes espècies hauria d’haver-hi en cada gènere, o com de remot pot arribar a ser aquest avantpassat comú. Alguns gèneres actuals ben establerts són rics en espècies, mentre que altres en tenen moltes menys i alguns inclouen una única espècie. En part, aquesta varietat es dóna perquè alguns gèneres semblen més intrínsecament disposats que altres a la diversificació; però en part també és degut a una flexibilitat taxonòmica que reconeix que no hi ha fronteres «naturals» per a un gènere (com sí que n’hi ha, almenys en teoria, per a les espècies).

«Un gènere hauria de contenir totes les espècies descendents d’un avantpassat comú concret, i cap altra»

Afortunadament, en el món dels éssers vius, els gèneres tendeixen a ser fàcilment recognoscibles com a unitats Gestalt. Això és degut al fet que les distàncies morfològiques entre gèneres relacionats solen ser molt més grans que els que separen espècies del mateix gènere, ja que a mesura que s’expandeix la xarxa, les diferències s’acumulen de manera natural, encara que a un ritme irregular. Els judicis taxonòmics són inherentment més complicats utilitzant registres fòssils que éssers vius, no sols perquè la informació disponible és necessàriament més limitada, sinó també perquè les proves que sí que tenim tendeixen a ser més aviat incompletes i estan disperses en el temps i l’espai.

La nostra comprensió actual de cada branca de la ciència està profundament condicionada per la història particular de cada camp. I en el cas de la paleoantropologia és especialment cert que la creença actual és producte –fins a un punt alarmant– de la seqüència completament arbitrària en què es van descobrir els components del registre fòssil conegut.

Les nostres idees paleoantropològiques actuals també s’han vist profundament afectades en l’últim parell de segles per les enormes fluctuacions en les nostres idees sobre el que són i haurien de ser els gèneres. A causa d’aquesta realitat, aquestes consideracions sobre el gènere Homo són principalment històriques. Perquè quasi amb tota seguretat, si demà es descobrira el registre fòssil homínid al complet en compte d’anar trobant elements a poc a poc al llarg de segle i mig, ho veuríem de manera molt diferent de la manera com ho veiem avui.

Primeres nocions del gènere ‘Homo’

El concepte original del gènere Homo, encunyat per Linné (Linnaeus, 1758), es podia comparar estretament amb la superfamília Hominoidea actual, ja que comprenia no sols Homo sapiens sinó també Homo troglodytes, una espècie que incloïa tant ximpanzés com orangutans. La noció que Homo sapiens podria haver compartit gènere amb parents extints avui dia no va aparèixer fins a 1864, quan William King va classificar com a Homo neanderthalensis un esquelet fòssil parcial clarament antic que s’havia trobat a la vall (Thal en alemany) de Neander a Alemanya (King, 1864). Durant tres dècades, però, no es va descriure cap nova forma extinta d’Homo, principalment perquè la discussió sobre els orígens biològics de la humanitat va continuar en absència de qualsevol fòssil, a part d’uns pocs que s’assemblaven als neandertals. Encara que no tots ho veien com un obstacle.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Ian Tattersall, conservador emèrit de la Divisió d’Antropologia del Museu Americà d’Història Natural de Nova York (Estats Units).

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb