He sentit tanta enveja

«Escriure no és una tasca diplomàtica. No hi hauria d'haver lloc per a l'amabilitat a la novel·la, qui es perdi que s'emprenyi, que per això estem farcits de sang i no de cacauets»

Tina Vallès
15.02.2018 - 21:01
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

He sentit tanta enveja llegint un llibre que l’he de treure per aquí abans no se m’enquisti per sempre sota la llengua. En ma vida m’havia passat una cosa igual. I la culpa la té un autor de Cerdanyola del Vallès tres anys més jove que jo. La culpa sense cometes per rebaixar-la. Parlem clar i amb la boca ben oberta. Es diu Rubén Martín Giráldez i el 2016 va tenir la barra de publicar un llibre que va titular Magistral i que ell mateix afirma que no va de res. Cent pàgines que no van de res. Això diu ell. Però no és això el que li envejo, o si més no, això no és el més greu.

Magistral és escrit en castellà. No es podia haver escrit en català de cap de les maneres. Un moment. No ho he dit bé. Sí que es pot escriure un Magistral en català. Vés a saber si no n’hi ha més d’un, ja, al calaix d’algun escriptor català. Al calaix, he dit. L’enveja em neix i em cou de pensar que el català, la llengua i el seu ecosistema literari, encara no està preparat per a un Magistral –i poso encara perquè la ferida de l’enveja no costi tant de curar.

M’encantaria que passés poc temps fins que algú em pogués rebatre això que dic amb un senyor Magistral en català, un llibre que pugui fer el que Magistral va fer al castellà i a la literatura en castellà: fotre-ho tot a parir fins al punt de deixar el lector estabornit, cec, palpant el seu voltant amb les mans perquè de cop i volta tot és fosc com una gola de llop i no troba la seva opinió enlloc. És aquest l’efecte que fa Magistral a qui el llegeix. I no veig el lector català preparat per a un efecte així. Un moment. Torno a no dir-ho bé. El lector està preparat per al que se li prepari bé. És l’ecosistema literari català el que es fa uns farts de dir, sense paraules, que no ho està. I ja se sap que a força de repetir-les acabem creant veritats inqüestionables.

Doncs vinc a qüestionar-ho. Hi ha d’haver algú capaç d’escriure, i capaç de publicar, i capaç de llegir, i capaç de criticar i entomar (el més difícil) un Magistral català. Trobem-los. El català, ara parlo de la llengua, ho ha de poder suportar, això. Llegint el llibre de Martín Giráldez he intentat fer l’exercici d’imaginar una sacsejada així en el nostre petit racó, i d’aquí ha nascut l’enveja que ventilava al principi, la més fonda, més dolorosa, més procliu a acabar enquistant-se’m en un racó de la llengua (ara parlo de la que tinc sota el paladar) per sempre. Si m’equivoco seré feliç.

Jo ara el que faré serà citar-vos (traduïts, i sense el permís de l’autor, que l’enveja m’encega) uns quants fragments de Magistral. Triats. Trets de context. Posats tots junts com si els digués jo. Canviant «castellà» o «espanyol» per «català» allà on toqui. Sense cometes ni cap altre avís previsor. Feu veure que no sabeu que els diu Martín Giráldez. Feu veure que no sabeu que això és solament una prova. Imagineu que us ho trobeu escrit així en un llibre de cent pàgines ple de cops de puny a la mandíbula com aquests. Que no tinc ni idea del mal que fa un cop de puny a la mandíbula, no n’he rebut mai cap, però l’imagino dolorós, molt dolorós. Ara, per si de cas no ho fos prou, posem que teníeu la llengua entre les dents just quan l’heu rebut. Serà un paràgraf i se us farà llarg.

Vaig deixar de llegir escriptors catalans perquè estava construint una llengua i als llibres que no eren meus la llengua que hi trobava ja estava feta. Quan una llengua serveix per dir una cosa i també l’oposada amb una formulació idèntica, quan l’expressió ambiciosa no es distingeix de l’adotzenada, es fa imperiosa una reforma. Pot ser que hagi arribat l’hora de fer-li al català un forat a la bellesa i cagar-hi cucs de terra a dins fins a emplenar-lo. El català és com la base d’un còctel, el català literari és l’angostura dels idiomes. Aquest idioma nostre té el que es mereix: res i gent sense ambició. És revelador que sempre estigueu buscant veus noves però no vulgueu sentir parlar una sola veu; les veus, dedueixo, voleu que us esperin fora i no dins del llibre… Què us fa por? Qui afirma que ni déu pot escriure res de bo és perquè no té talent ni per imaginar el que faria el seu veí amb la meitat del seu talent. No necessiteu ni un sol autor més preocupat de complaure-us que no d’escriure. Escriure no és una tasca diplomàtica. No hi hauria d’haver lloc per a l’amabilitat a la novel·la, qui es perdi que s’emprenyi, que per això estem farcits de sang i no de cacauets. No serviu. Si esteu llegint això és que no serviu, perquè per servir ho hauríeu d’haver escrit vosaltres, com a mínim, i així si més no serviríeu en alguna de les accepcions del verb.

Com va l’enveja? I la mandíbula? I la llengua? Us veieu capaços de llegir cent pàgines com aquestes parides per un autor català sense gota de modèstia, per un autor que no us ho posarà fàcil, que no es disculparà mai per res, que entrarà directe i no s’aturarà per molt que esbufegueu i crideu que no podeu més? Vull pensar que sí. Que falta poc perquè totes les parts de l’ecosistema del llibre en català estiguin a punt per fer-ho. Escriure ha de tornar a ser això. No complaure a ningú. No ser amable. Tenir una ambició sense límits. No tenir por ni d’escriure, ni de publicar, ni de llegir ni de criticar. No acceptar mediocritats només perquè són escrites en català. Sigui quina sigui la realitat que ens envolta, foteu el favor de no abaixar el llistó mai més i un dia serà un de nosaltres qui provocarà epidèmies d’enveja amb les seves cent pàgines que no aniran de res però que ens fotran a parir. I llavors no trobarem ni el llistó, hi haurà un terratrèmol, hi haurà damnificats, no tothom se’n sortirà, però haurà valgut la pena el risc per un gram d’enveja com la que estava a punt d’enquistar-se’m si no us hagués deixat anar per aquí que Magistral m’ha fet mal. I vull que em facin aquest mal en català.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes