Escena d'una reunió de feina d'una sèrie qualsevol.

A la xarxa catalana, un dia hi va emergir l’etiqueta que demanava #OnSónLesDones i, de cop i volta, molts despistats ens vam començar a fixar on eren. O on no eren, més ben dit. Després, tot va anar molt de pressa. Un cop ja teníem la vista feta a buscar la ‘nota de color’ en fotografies oficials, conferències, mitjans de comunicació, en l’espectre visible en general, el debat ja era imparable i vam començar a posar l’ull al backstage d’aquell recompte: què hi havia darrere de les professionals absents o presents, quines dificultats, quines renúncies, quins entrebancs s’havien interposat en el camí de ser on eren, o de ser on no eren, com a dones que eren.

Gràcies al #OnSónLesDones, doncs, aquesta remor incòmoda ha esdevingut permanent i difícil d’ignorar com abans. De la mateixa manera, i sense deixar la xarxosfera catalana, de tant en tant veiem com hi irrompen una sèrie d’etiquetes temàtiques que recullen denúncies de les nostres professionals, com ara la corprenedora #ProuPeriodismeSexista o la recent –i ara arribem a la qüestió– #SerActriuÉs. Més amunt parlàvem de backstage en sentit metafòric, però, en el cas del #SerActriuÉs, ens hi podem referir de manera literal. Perquè, gràcies a aquesta etiqueta impulsada per Júlia Barceló, tot de dones intèrprets i creadores ens han permès de colar-nos darrere els escenaris, dins dels vestidors, als càstings, a les classes d’interpretació, a les celebracions de feina, i assistir en primera fila a alguns dels episodis quotidians de sexisme que viuen quan el públic no les veiem.

Moltes de les piulades del #SerActriuÉs, i especialment les referides als càstings, són espaordidores i a la força ens fan pensar en tantes ficcions que ens hem empassat amb aquella naturalitat des que tenim ús de raó. Pel·lícules i sèries on les dones fan de complement dels hòmens, per exemple, n’hem vistes a milers; amb mullers que podrien ser les filles dels seus marits, no te les acabes; amb un repartiment de paios de tota mena, edat i constitució, i a banda ‘el paper’ de ‘la dona’ (explosiva, sexi, heteronormativa): d’aquestes n’hi ha tantes que fins i tot han donat lloc a un principi, mal traduït per ‘síndrome de la Barrufeta’, que serveix per a definir-les d’un cop sec.

I quan ja ens semblava que veient papers de dones emancipades (!), de protagonistes que dormen desmaquillades (!!), o de superheroïnes sense escot (!!!) ja volia dir que avançàvem, les professionals del #SerActriuÉs ens congelen el somriure i ens revelen els vetos per edat, per pes, per maternitat; la pressió estètica per a poder tenir opcions en processos de selecció orientats a satisfer el desig heteropatriarcal; les trampes per a fer-les despullar quan no cal, per magrejar-les i humiliar-les ultrapassant les exigències del guió, per condicionar les seues possibilitats a la ‘simpatia’ que estiguin disposades a oferir als seus superiors. Tots aquells tòpics que, quan són reals, ja no són tòpics sinó delictes de discriminació flagrants.

Així com l’#OnSónLesDones ha servit per a destapar la cadena de desigualtats darrere del recompte, l’efecte del #SerActriuÉs també va més enllà de les denúncies particulars i ens permet obrir del tot els ulls dels espectadors; i a més a més, la cosa passa en un moment idoni de la història de l’audiovisual: l’auge de les plataformes en línia de pel·lícules i sèries que ens tenen a mig món enganxats. Arribades fins aquí, els famosos tres punts del test de Bechtel ja ni semblen de mínims: ja no n’hi ha prou que un film 1) tingui com a mínim dos personatges femenins, 2) que parlin entre ells en algun moment i 3) que la conversa tracti d’alguna cosa que no sigui un home, sinó que ara podem qüestionar amb coneixement de causa si tal o tal primer pla d’un tanga té raó de ser en tal guió, o la intenció d’un director que fot les detectives a saltar tanques amb minifaldilla i talons, o si la selecció de bones actrius joves, primes i sexis que veiem en tot tipus de papers no ha deixat enrere bones actrius tan joves, primes i sexis com ho puguin ser els seus companys de repartiment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb