Escena d'una reunió de feina d'una sèrie qualsevol.

A la xarxa catalana, un dia hi va emergir l’etiqueta que demanava #OnSónLesDones i, de cop i volta, molts despistats ens vam començar a fixar on eren. O on no eren, més ben dit. Després, tot va anar molt de pressa. Un cop ja teníem la vista feta a buscar la ‘nota de color’ en fotografies oficials, conferències, mitjans de comunicació, en l’espectre visible en general, el debat ja era imparable i vam començar a posar l’ull al backstage d’aquell recompte: què hi havia darrere de les professionals absents o presents, quines dificultats, quines renúncies, quins entrebancs s’havien interposat en el camí de ser on eren, o de ser on no eren, com a dones que eren.

Gràcies al #OnSónLesDones, doncs, aquesta remor incòmoda ha esdevingut permanent i difícil d’ignorar com abans. De la mateixa manera, i sense deixar la xarxosfera catalana, de tant en tant veiem com hi irrompen una sèrie d’etiquetes temàtiques que recullen denúncies de les nostres professionals, com ara la corprenedora #ProuPeriodismeSexista o la recent –i ara arribem a la qüestió– #SerActriuÉs. Més amunt parlàvem de backstage en sentit metafòric, però, en el cas del #SerActriuÉs, ens hi podem referir de manera literal. Perquè, gràcies a aquesta etiqueta impulsada per Júlia Barceló, tot de dones intèrprets i creadores ens han permès de colar-nos darrere els escenaris, dins dels vestidors, als càstings, a les classes d’interpretació, a les celebracions de feina, i assistir en primera fila a alguns dels episodis quotidians de sexisme que viuen quan el públic no les veiem.

Moltes de les piulades del #SerActriuÉs, i especialment les referides als càstings, són espaordidores i a la força ens fan pensar en tantes ficcions que ens hem empassat amb aquella naturalitat des que tenim ús de raó. Pel·lícules i sèries on les dones fan de complement dels hòmens, per exemple, n’hem vistes a milers; amb mullers que podrien ser les filles dels seus marits, no te les acabes; amb un repartiment de paios de tota mena, edat i constitució, i a banda ‘el paper’ de ‘la dona’ (explosiva, sexi, heteronormativa): d’aquestes n’hi ha tantes que fins i tot han donat lloc a un principi, mal traduït per ‘síndrome de la Barrufeta’, que serveix per a definir-les d’un cop sec.

I quan ja ens semblava que veient papers de dones emancipades (!), de protagonistes que dormen desmaquillades (!!), o de superheroïnes sense escot (!!!) ja volia dir que avançàvem, les professionals del #SerActriuÉs ens congelen el somriure i ens revelen els vetos per edat, per pes, per maternitat; la pressió estètica per a poder tenir opcions en processos de selecció orientats a satisfer el desig heteropatriarcal; les trampes per a fer-les despullar quan no cal, per magrejar-les i humiliar-les ultrapassant les exigències del guió, per condicionar les seues possibilitats a la ‘simpatia’ que estiguin disposades a oferir als seus superiors. Tots aquells tòpics que, quan són reals, ja no són tòpics sinó delictes de discriminació flagrants.

Així com l’#OnSónLesDones ha servit per a destapar la cadena de desigualtats darrere del recompte, l’efecte del #SerActriuÉs també va més enllà de les denúncies particulars i ens permet obrir del tot els ulls dels espectadors; i a més a més, la cosa passa en un moment idoni de la història de l’audiovisual: l’auge de les plataformes en línia de pel·lícules i sèries que ens tenen a mig món enganxats. Arribades fins aquí, els famosos tres punts del test de Bechtel ja ni semblen de mínims: ja no n’hi ha prou que un film 1) tingui com a mínim dos personatges femenins, 2) que parlin entre ells en algun moment i 3) que la conversa tracti d’alguna cosa que no sigui un home, sinó que ara podem qüestionar amb coneixement de causa si tal o tal primer pla d’un tanga té raó de ser en tal guió, o la intenció d’un director que fot les detectives a saltar tanques amb minifaldilla i talons, o si la selecció de bones actrius joves, primes i sexis que veiem en tot tipus de papers no ha deixat enrere bones actrius tan joves, primes i sexis com ho puguin ser els seus companys de repartiment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb