Nota de l’editor: l’acadèmic afganès Hanif Sufizada, que treballa al Centre d’Estudis de l’Afganistan a la Universitat de Nebraska Omaha, va restar atrapat a Kàbul durant el caos de la retirada militar dels Estats Units, quan milers d’afganesos van fugir a l’aeroport, cercant una sortida del país. L’editor Catesby Holmes va enviar un correu electrònic a Sufizada el 17 d’agost, dient-li que esperava que estigués bé. I la seva resposta ens fer saber que no ho estava.

En aquest relat, Sufizada explica la lluita per a sortir de l’Afganistan i els obstacles impossibles i irracionals que va haver de superar per a fugir, malgrat que és un resident dels Estats Units, amb una targeta verda i una família a Omaha. Sufizada, un acadèmic d’economia i antic funcionari del govern afganès, ens va escriure des de Catar dimecres al matí, 18 d’agost, i ens va explicar que, finalment, havia pogut obtenir un lloc en un avió fora d’una base militar dels Estats Units a Catar i que anava cap allà.

Almenys cinc morts a l’aeroport de Kàbul, on centenars de persones proven de fugir dels talibans

Dimarts, 17 d’agost, Catar

Jo era a Kàbul quan tota aquesta situació caòtica va esclatar. Quan diumenge, el dia que els talibans van ocupar la ciutat, vaig anar a l’aeroport per agafar un vol, em vaig perdre i no vaig poder trobar les forces nord-americanes per a evacuar-me.

Abans d’anar a l’aeroport, vaig anar a l’ambaixada dels Estats Units, però no hi havia ningú perquè l’havien traslladada a l’aeroport internacional Hamid Karzai. Cansat i temorós de la captura talibana de Kàbul, vaig poder entrar a l’aeroport.

Com que vaig omplir el formulari de sol·licitud d’evacuació en línia, volia conèixer l’equip de desallotjament per a explicar el meu cas. Quan vaig arribar-hi, tot era caòtic. Solament hi havia un avió civil que, segons ens van dir, estava dedicat a l’evacuació de funcionaris afganesos. Fins i tot es va anul·lar el vol d’alguns passatgers amb bitllets vàlids, que van ser substituïts per funcionaris d’alt rang.

La gent com jo ens vam sentir commoguts i espantats per l’evolució de la situació. Durant més de dues hores, vaig cercar més americans. Gràcies a un empleat de l’aeroport, després d’haver-me esperat unes quantes hores, em vaig trobar amb un soldat nord-americà i li vaig demanar que m’evacués. I, sí, em va ajudar.

Però mentre esperava a la cua, una multitud de gent amenaçada pels talibans van anar cap a les tropes nord-americanes per ser evacuades. De manera que es van oblidar de mi i els soldats van haver de controlar la gent. Finalment, van fer tornar tothom. Vaig tornar des del punt al qual m’havia costat nou hores d’arribar. Vaig passar-hi tota la nit, vaig romandre-hi i vaig demanar als soldats que em permetessin de sortir del país perquè tenia una targeta verda vàlida dels Estats Units. No em van escoltar i vaig haver de romandre fins al matí.

Afligits, assedegats, cansats i espantats. Jo, juntament amb dos homes més, un afganès-alemany i un afganès-britànic, lluitàvem per ser evacuats. Vaig demanar ajuda a tothom, però la situació era tan caòtica que ningú no ens escoltava. Vaig estar atrapat unes quantes vegades enmig de trets. Érem un grup de tres persones: els soldats de la marina dels Estats Units ens van salvar a tots. No obstant això, al principi van pensar que formàvem part de la multitud que corríem per arribar a l’avió. No ho érem.

Finalment, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb un dels soldats de la marina i explicar que teníem documents vàlids dels Estats Units, d’Alemanya i del Regne Unit i que érem entre els escollits per a l’evacuació. Uns altres van cercar l’ajuda de les seves ambaixades, però no van rebre assistència. Vaig convèncer un dels soldats que tenia una targeta verda i que també treballava per a una universitat dels Estats Units. Després, em van donar el permís. Eren les quatre de la tarda del dilluns. Després de mirar els nostres documents, ens va donar un senyal verd per a separar-nos de la multitud. Va ser un moment d’alleujament. Ens va dir que anéssim a la porta nord.

Aquí em van separar de les altres dues persones, que volaven en companyies aèries britàniques.

Després d’haver anat a la porta nord de la base americana a l’aeroport internacional de Hamid Karzai, em van preparar per volar amb avió militar.

Em vaig haver d’esperar nou hores més per a entrar a l’avió, encara sense haver dormit.

Hem arribat a Catar a les 5.30. Després de gairebé tretze hores sense dormir, encara sóc a Catar esperant el vol a Kuwait, des d’on aniré a Washington D.C. i després a Omaha. Fins ara, ha estat un turment. Però almenys estem segurs, lluny dels talibans.

Estic molt cansat i els meus fills, que són a Omaha, esperen rebre’m. No sé com em sento, però m’alegra tornar a casa després de tot aquest drama.

Ara sóc a la base aèria d’Al Udeid, a Catar, on he estat esperant i esperant que em donin l’autorització per anar als Estats Units. He vingut aquí a les 5.30 i ara són les 12.35 i encara espero. Estic cansat, feble i indefens.

Dimecres, 18 d’agost, Catar

Després de gairebé trenta-cinc hores, vaig poder volar a Washington D.C. en un vol comercial especial flanquejat per l’exèrcit dels Estats Units. El meu supervisor de la Universitat de Nebraska Omaha, el meu antic supervisor de Tetra Tech, els meus companys de classe americans de la Universitat Cornell, i amics, em van ajudar i van cercar l’assistència dels seus representants i senadors per a la meva evacuació.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.