Gustau Muñoz
Gustau Muñoz (Fotografies: Prats i Camps)

L’assagista Gustau Muñoz acaba de publicar Espill d’un temps (Vincle Editorial), un llibre que ell mateix qualifica d'”una miqueta especial”. És un volum d’assaig confegit d’articles de temàtica diversa. L’autor obri el focus i, amb mirada ampla, aborda qüestions com la nació, el pensament, la historiografia o la biografia. “Treballe de manera fragmentària, vaig escrivint textos, però a vegades m’adone que darrere hi ha una idea que qualla en un llibre i després li done l’estructura”, diu. La majoria d’aquests fragments, d’aquests texts, són inèdits, escrits de fa dos anys ençà. Altres pàgines les ha recuperades d’articles ja publicats i ara tornats a treballar.

Muñoz observa l’actualitat a través de les ulleres de la història i aprofita aquest recull per a retratar gent que ha conegut, persones amb qui ha compartit projectes o vivències. És el que anomena “Abecedari de contemporanis“. En aquest abecedari apareixen retratats en dues o tres pàgines gent com Vicent Alonso, Eliseu Climent, Martí Domínguez, Antoni Furió i Joan Francesc Mira, entre més.

Comenceu el llibre parlant del pas del temps i citant James Elroy, que diu que fer-se gran és perdre l’interés per les coses. Us passa això?
—Això és una observació i no la pot fer una persona que tinga vint anys. Jo en tinc uns quants més. Observe que el procés de fer-te gran et transforma. La senectut definitiva és perdre l’interés pel món i per les coses, quedar-te tancat en tu mateix. Espere que no em passe, i no em passa, i lluitaré perquè així siga. A la gent li passa això quan es fa molt gran i mira cap al passat. Els joves només miren cap al futur i no volen saber res del passat. Al llibre també faig una reflexió sobre el contacte i la dialèctica entre generacions.

Des d’on mireu les coses que analitzeu al llibre?
—Intente mirar el present des d’una perspectiva històrica. Per a entendre el present i preparar el futur hem de mirar cap al passat per a saber d’on venim, què ha passat, què podem esperar, on som i què podem fer. La perspectiva històrica és molt important. Som en un procés de transformacions socials i polítiques de molta volada al món. Hem de mirar com hi va haver alguns canvis en èpoques passades que, per descomptat, són molt diferents, però que ens poden donar pautes i coordenades per a situar-nos en aquest món en plena transformació.

Critiqueu la reescriptura de la història, la pseudo-història.
—Critique la pseudo-història, que són les invencions gratuïtes de fets i de coses que no tenen l’aval dels historiadors. És un subgènere. Hi ha una onada de pseudo-historiografia que canta les velles glòries de l’imperi espanyol, les tradicions hispàniques i fins i tot el franquisme. I això és molt perillós. Tòpics rebregats que s’han anat repetint al llarg del temps. Si vas a algunes grans superfícies, trobes munts i munts de llibres d’aquesta temàtica. El revisionisme històric, per exemple, sobre la guerra civil. Hi ha aquesta bestiesa tan gran que va dir el dirigent del PP Pablo Casado l’altre dia, sobre que uns volien democràcia sense llei i altres, llei sense democràcia. Això és una manera de legitimar indirectament el colp militar i el franquisme. Això, en una democràcia, és inacceptable. En cap país europeu, en cap democràcia consolidada, s’acceptaria, però és que es traspassen línies vermelles constantment.

Contra aquests disbarats demaneu als historiadors que abandonen la torre d’ivori i baixen a l’arena per a rebatre-ho amb arguments.
—Els historiadors professionals seriosos, que afortunadament n’hi ha molts i molt bons, han de baixar a l’arena i discutir aquestes qüestions. Caldria trobar les eines adequades. Fan una feina seriosa d’investigació i no han d’estar sempre a la brega, però haurien de trobar els instruments per a explicar que tot això que diuen són disbarats. També és cert que la pseudo-història ha arribat al catalanisme amb tot allò de la “nova història”, que és un disbarat com una catedral. Per a combatre els disbarats dels altres, no hi hem de caure nosaltres. Hem de fer coses serioses.

És un error tancar la carpeta de l'ideari fusterià i oblidar-se'n

Parleu al llibre de la nació política i la nació cultural dels valencians. Quina és la nació política?
—[Riu] Això és una miqueta complicat de dir, perquè ja sabeu la vella dita d’Eugeni d’Ors, que l’ha repetida molta gent atribuint-li-la, i crec que Fuster també. Allò de: “Mire, ni el papa, ni vosté ni jo sabem què és una nació.” Definir què és una nació és molt complicat. Podem fer aproximacions.

Aproximem-nos-hi.
—Per a definir una nació hi ha d’haver voluntarietat. No només fets objectius històrics. Per mi, la definició nacional és un procés obert. Tinc clares quines són les coordenades de la nació dels valencians. La nació històrica, la nació cultural. Però, quina és la identificació política dels valencians? Està molt dividida. S’hauria de preguntar de quins valencians parlem? Els que tenen consciència nacional, tenen clara la seua adscripció als Països Catalans. Els que no tenen una clara consciència nacional, sinó que més aviat és tot el contrari, tenen clar que formen part de la nació espanyola. O, fins i tot, en les enquestes d’opinió se senten més espanyols que valencians. O pràcticament no se’n senten, perquè hi ha molta gent que ha vingut ací, però no és d’ací. Fuig dels dogmatismes i els esquematismes perquè hi ha l’element de voluntarietat i de subjectivitat. Per a fer una política operativa, hem de tenir presents aquestes realitats.

Què és el postblaverisme lletraferit?
—Això és una ironia sense més…

Només és una ironia?
—Hi ha molts corrents, i un d’ells és tancar la carpeta de l’ideari fusterià i oblidar-se’n. I jo crec que és un error. L’ideari fusterià és molt ric i suggeridor i deixa les coses molt obertes i dóna punts de referència amb els quals podem treballar de cara al futur.

L'aparell de l'estat és repressiu i venjatiu, amb moltíssima experiència en el poder

Vàreu ser director de la revista l’Espill, fundada per Joan Fuster, l’acabeu de citar. Tancar carpetes a vegades va més enllà i es converteix en crítica ferotge per part d’alguns sectors “valencianistes”.
—Jo no sóc Fuster i Fuster no exigiria mai de ningú que fos fusterista. Faig la distinció entre fusterià i fusterista. No existeix el fusterisme. Existeixen els fusterians. I el fusterisme no existeix perquè Fuster no té un sistema tancat de receptes i de catecismes per a oferir. És tot el contrari. És un pensament obert. Sempre s’ha atacat a Fuster. Perquè és un revulsiu per a una societat estantissa i xafa molts ulls de poll de les rutines mentals i dels interessos consagrats. A mi realment m’interessa que no som en el pitjor moment de la política. S’han llevat del camí alguns obstacles grossos i molt perillosos per a les premisses que hi ha d’haver una aproximació a les terres de parla catalana, als Països Catalans. Sabem que és un procés complicadíssim i no sabem si mai arribarà a algun port, però hem d’anar cap allí.

Al llibre dieu que històricament els valencians no han tingut gaire bona imatge.
—Ho pense. Ha arribat un moment en què només dic allò que pense.

Hi ha hagut èpoques que no?
—Al llarg de la vida, tots hem passat per moments en què ens hem hagut de situar d’alguna manera i anar amb compte. He viscut èpoques en què s’havia d’anar amb compte. Però tinc una edat en què dic el que pense i punt.

Parlàvem de la mala imatge dels valencians…
—Sí, Pio Baroja deia que València era la ciutat més repugnant d’Espanya i els valencians, els més antipàtics. Si agafeu el llibre de Kenneth Tynan, La pornografia, Valencia, Lenny Polansky y otros entusiasmos, fa tota una retafila sobre València i els valencians que és per a posar-se a plorar. D’altra banda, per motius familiars, conec bastant l’ambient castellà, la meua mare era de Madrid i he passat estius a Castella, i sé que en el fons, rascant una miqueta, els valencians no tenim bona imatge. I si tens les antenes ben obertes, veuràs que els turistes madrilenys, els que van a Gandia i tot això, tenen una percepció dels valencians com a gent poc simpàtica i poc de fiar.

Que no és la mirada que els valencians tenen de si mateixos.
—Els valencians són molt optimistes amb si mateixos i la imatge que tenen. Però no acabem de ser fins, no acabem d’encertar-la.

L’encerten més els madrilenys?
—No. Tinc molt bona opinió dels valencians! [Riu] Ens han fet moltes injustícies i sempre afirmaré que els valencians són gent fantàstica. No tots. N’hi ha que són molt poc recomanables, com a tot arreu. També dic que aquestes coses són ximpleries, estan bé per a passar l’estona, però no serveixen per a res més. És important entendre que la història és molt més complexa. Són les lluites socials, els interessos dels grups econòmics, els de les classes i els estats. Els partits i tot això. La cosa important és l’acció humana, la gent. I les persones són molt semblants a tot arreu.

Al llarg de tot el llibre, l’extrema dreta va apareixent per ací i per allà d’una manera o una altra. És la gran preocupació, ara?
—Hi ha tres temes clau que ens han de centrar la reflexió, l’anàlisi i la vigilància. Un és la configuració d’un model de capitalisme d’alta tecnologia molt avançat, però amb un control social i polític totalitari. La Xina pot ser un referent d’això, un model que no m’agradaria gens que es generalitzara. Un segon bloc de preocupació és la imprescindible transformació ecològica de les economies, que implicarà canvis radicals en la forma de funcionar perquè les mentalitats estan acostumades a una altra cosa. El tercer gran problema és l’auge creixent de l’extrema dreta, que no és feixista, sinó postfeixista. No vindrà amb camises negres o blaves, sinó amb altres instruments i el primer que farà és pervertir el llenguatge i la distinció entre veritat i mentida. M’interessa molt analitzar la gènesi del feixisme als anys vint i als anys trenta, per allò de la mirada històrica que ens permet entendre el present. El feixisme i el nazisme no caigueren del cel. Hem de veure quins elements hi pot haver en joc ara tenint en compte que la història no es repeteix, però moltes vegades té semblances.

Dels elements que eren a la gènesi del feixisme, ara en reconeixeu algun?
—La misèria social, el menyspreu per l’altre i pel diferent, i la pèrdua de la inhibició sobre la violència. Darrerament hem vist algunes coses un poc impactants. Com ara pallisses al carrer fins a matar una persona. Això és una pèrdua de respecte i una pèrdua de la inhibició… Matar una persona és una cosa molt forta, molt dura. Matar a sang freda, o en calent… És en contra de totes les retencions, inhibicions que conformen la vida civilitzada. Arribar a superar-les i ser capaços d’utilitzar la violència… Quan això passa uns certs llindars, compte, perquè serà molt perillós.

Culturlament, el País Valencià viu un moment excepcional amb un esclat sense precedents en tots els àmbits

La societat té eines per a lluitar contra això?
—La memòria, la mobilització, la consciència cívica, el sentit de la responsabilitat, l’activisme de tots els que tenim certes idees… I no abaixar la guàrdia. Estar vigilants, mobilitzats. Pensar, reflexionar, ajudar els altres, i no aturar mai el nostre deure, que és estar actius i lluitar-hi en contra. 

Les persones que encara són en procés de formació o poc informades poden pensar que és normal que a les Corts hi haja elements de l’extrema dreta que interactuen de manera natural amb les formacions demòcrates?
—És una pregunta que jo també em faig. És el perill i el problema de la democràcia, que deixa que dins seu visca qui la vol destruir. Però per a evitar-ho hi ha d’haver tallafocs, murs de contenció. Acords d’aïllament, de denúncia. A França hi ha el front republicà que impedirà que el Front National de Marine Le Pen puga arribar a la presidència de la república per a erosionar-la des de dins. A Alemanya ho tenen tan clar que tenen el partit de l’extrema dreta marginat i si algú arriba a un acord amb ells, hi ha un gran escàndol nacional. 

Ací això no passa.
—La cultura democràtica espanyola és molt feble. Són les rèmores de la transició, que va deixar sense tocar els aparells de l’estat franquista. En aquell moment, la dreta tenia molta por i es va revestir de demòcrata. Ara, eixa por s’ha esvaït. El PP hauria de ser molt més clar i no tenir els tractes que té amb Vox. Això s’ha de meditar molt i ser molt seriosos i molt ferms. Tallafocs, pactes democràtics per a aïllar aquesta gent que realment vol erosionar i fins i tot carregar-se la democràcia. La democràcia no és només votar. La portaveu de Vox a les Corts Valencianes va dir, de manera molt sincera, que si ella arribara a governar, el primer que faria és tancar les Corts Valencianes i abolir la Generalitat. Aquesta senyora és anticonstitucional i antiestatutària. D’altra banda, es podria deixar-los parlar i criticar-los asprament i severament i amb tota mena d’arguments… La dialèctica democràtica. Els pactes de la dreta amb l’extrema dreta són una de les grans xacres i uns dels grans problemes que tenim. S’ha de denunciar i combatre. Sense pal·liatius.

Com veieu les generacions posteriors a la vostra, que va lluitar contra el franquisme?
—Estic entusiasmat. Culturalment, el País Valencià viu un moment excepcional. Hi ha gent jove que fa coses interessants en tots els àmbits. Hi ha un esclat literari sense precedents. Hi ha novel·listes, poetes, dramaturgs… Gent que pren el relleu de pressa. Una escena musical poderosa. La generació del meu fill Jordi, o la generació d’Obrint Pas, són molt nodrides. No sé què vindrà després. Però sé que nosaltres anem retirant-nos a poc a poc i deixant espai a gent més jove, incorporant-los a tot arreu.

La setmana passada hi va haver a Mallorca una cimera entre les Illes i el País Valencià. Penseu que aviat aquesta cimera podria ser a tres, incorporant-hi el govern de Catalunya?
—Jo seria prudent. Esperem. Ha de venir una nova dinàmica política que segurament implicarà una represa de contactes a tots els nivells i amb tots els honors. És absurd que no tinguem uns contactes regulars. És absolutament imprescindible de normalitzar i regularitzar una col·laboració política en tots els terrenys, compartir polítiques i arribar a uns acords de tota mena en benefici d’uns i d’uns altres. Tenir la mateixa llengua, compartir cultura, tenir una història compartida en molts aspectes. Viure uns al costat dels altres. Tenir els mateixos problemes econòmics, compartir espais geoestratègics… És tan ridícul i tan transparent. Per què no es tradueix en una col·laboració més estreta? Sempre des de la nostra tradició federal, perquè la Corona d’Aragó i els Països Catalans sempre ho han estat i cada regió ha tingut les seues institucions; això és molt inserit en la nostra mentalitat. Per descomptat, cada país dels Països Catalans, farà la seua política i s’organitzarà com voldrà. Però una cosa és això, i l’altra és viure sense relacions. Això és ridícul. Som tretze milions. Em consta que Ximo Puig té clares aquestes coses. El Consell, també. Mallorca, no cal dir-ho. I a Catalunya vénen d’un procés molt complicat que ha deixat moltes ferides obertes. Crec que s’han obert noves perspectives i no m’estranyaria gens ni mica que hi haguera una relació molt més fluida, molt més oberta i molt més com cal.

Seguiu de prop els esdeveniments polítics del Principat?
—Sí. Seguisc molt el debat a Catalunya. Crec que és l’hora de, com va dir Pujol: “Fins ara hem fet país, ara cal fer política.” Fins ara s’ha fet el procés, ara cal saber modular-lo en un altre sentit i saber fer política en benefici de les majories de la societat catalana, saber on són els límits de què pots fer i què no… No sóc ningú per a donar lliçons, no ho pretenc. Però el futur de Catalunya té a veure amb la voluntat majoritària dels catalans. En democràcia, és molt difícil de governar en contra de més de la meitat de la població. Alguna solució s’haurà de donar. Si més de la meitat de la població catalana realment vol una opció, l’haurà d’expressar en algun moment. No sé tampoc si més d’eixe 50% té la força suficient per a crear un nou estat a l’Europa occidental en el segle XXI. És molt complicat. Les secessions democràtiques pactades i amb un referèndum pel mig són del tot excepcionals en la història i l’estat espanyol no sembla que estiga en decadència ni a les acaballes o en perill d’implosió. Són elements molt complicats. No puc donar lliçons sobre això, que apassiona i angoixa no només als sectors més conscients i actius, sinó al conjunt de la ciutadania. Hauran de saber que han tingut sempre el suport, el respecte, la solidaritat i la simpatia de sectors amplíssims tant de les Illes com del País Valencià. En aquests moments, la solidaritat hauria d’anar cap als qui són amenaçats d’una manera infame amb la pèrdua de llibertat i de patrimoni, que és una mena de mort civil. M’escandalitza moltíssim la persecució a una persona tan honorable com Andreu Mas-Colell. És intolerable.

Això és Madrid, l’estat espanyol.
—Sí. Això és Madrid, l’estat.  Madrid és l’aparell de l’estat que és repressiu i venjatiu i és un estat poderós, que té moltíssima experiència de poder.

Un estat que és per damunt del govern.
—Teòricament, segons la constitució, la direcció política de l’estat l’exerceix el govern, però tots sabem que hi ha poders que tenen una certa tendència a l’autonomia. Després hi ha els grans interessos, els moviments d’opinió, els mitjans de comunicació i tota aquella olla que es cuina a Madrid. I després hi ha els resultats electorals que hem vist a les autonòmiques, que és una de les qüestions perilloses que ens han de preocupar.

Un dels capítols més emocionals i literaris del llibre l’heu titulat “L’Espanya entrellucada”… Una mena d’oda a l’estat espanyol.
—És una visió simpàtica i constructiva d’Espanya perquè nosaltres no hi estem contra i ens cau molt bé. Molta gent d’aquest país hi té arrels familiars. Espanya té una diversitat fantàstica, però políticament no pot estar dominada per uns poders arbitraris que es van reproduint familiarment. És impressionant que la senyora Margarita Mariscal de Gante siga qui signa l’informe injust del Tribunal de Comptes i que son pare, que havia estat jutge del Tribunal d’Ordre Públic, hagués condemnat a Mas-Colell durant el franquisme. És un sarcasme contra la democràcia i espere que es corregisca.

Gustau Muñoz

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.