Ahir es va morir el filòleg Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Entendre l’abast de la personalitat de Colón és complex, per la diversitat de temes en què va fer recerca. En trobarem ressenyes a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Viquipèdia, per exemple. Però per a trobar-ne informació exhaustiva i entendre plenament l’abast de la seva figura cal entrar també a la web de la Fundació Germà Colón Domènech. Impressiona de debò, per exemple, la llista bibliogràfica (pdf) de més de trenta pàgines, elaborada per Amadeu-J. Soberanas i Glòria Claveria. I encara, per a tenir una idea completa de l’abast de l’obra de Colón cal repassar el llibre Homenatge a Germà Colón (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014).

VilaWeb va contribuir també a aprofundir la personalitat d’aquest mestre amb una extensa entrevista l’estiu del 2014, en què va parlar de tot: dels dubtes que l’atabalaren quan acabà el batxillerat, del geni rampellut de Joan Coromines, de la devoció per Antoni Maria Alcover, de l’amistat amb el pare Massot… En aquella conversa va explicar la seva vida i la seva obra. I sobretot va demostrar una gran senzillesa i humanitat.

Germà Colón: ‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’

Tot seguit, mirarem de resumir algunes de les fites d’aquest homenot.

1. De Castelló a Basilea: una carrera guiada per l’erudició

Germà Colón fou un home que progressà gràcies al dubte, com tot bon científic. Quan va acabar el batxillerat, a Castelló de la Plana, dubtava si fer els estudis universitaris a Barcelona o a Madrid. El seu professor de llatí, Eduard Valentí i Fiol, l’orientà cap a Barcelona. Però quan hi arribà els dubtes persistiren: lingüística o història? Per sort, va topar amb un estudiós, justament, de la història de la llengua, Antoni M. Badia i Margarit, que li digué que aquest dubte se’l tragués del cap: no calia renunciar a res.

I fou a còpia de dubtes, però sobretot de tenacitat i rigor, que es modelà aquest filòleg gràcies a —o al costat de— mestres i col·legues com ara Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas. Acabada la carrera, presentà la tesi doctoral sobre el parlar de Castelló i, per extensió del valencià septentrional. La va defensar a Madrid, és clar: ‘Perquè en aquella època només es podia fer així’, explicava ell mateix a VilaWeb. I, en acabat, el doctor Colón se n’anà del país perquè era l’única manera de continuar progressant. Va estudiar amb beques a Lovaina, on seguí les classes del dialectòleg romanès Sever Pop, i a Zuric. El 1953 va venir a Barcelona per assistir a un congrés de lingüística romànica i va conèixer el professor Walther von Wartburg, el futur autor del diccionari francès etimològic, que li oferí de ser lector d’espanyol a la Universitat de Basilea. Començava una nova etapa.

2. El més gran romanista dels Països Catalans i un magnífic ambaixador 

Treballar a Basilea li proporcionà tranquil·litat i un avantatge fonamental: els recursos. Gràcies al Fonds National Suisse de la Recherche Scientifique (FNS) va poder abocar-se a la recerca. Ho explicava a VilaWeb amb aquest exemple: ‘Em van pagar perquè pogués fer la feina de preparació i edició del Llibre del Consolat de Mar. Jo no vaig cobrar ni un franc, però vaig poder mantenir un seguit de col·laboradors.’ A Basilea, hi fa tota la carrera professional: lector, privatdozent (professor associat), professor extraordinari, catedràtic numerari i director de departament. Però sobretot a la ciutat suïssa va poder col·laborar amb el seu mestre i company Von Wartburg en el Französisches Etymologisches Wörterbuch, l’obra magna que estudia etimològicament tots els parlars de la llengua francesa.

Durant els cinquanta anys en què Colón està a l’estranger (1951-1997) no tan sols actua d’ambaixador de la llengua catalana, sinó que dirigeix nombroses tesis doctorals i crea escola entorn de la recerca sobre el català, l’espanyol, l’occità i el francès. Tot plegat el converteix en el més gran romanista que han tingut els Països Catalans.

3. Entendre i atendre les dues dimensions de la llengua: el temps i l’espai

Viure a l’estranger, en la seva ‘bassa d’oli’ de Basilea, no el va desvincular en cap moment de l’activitat acadèmica del país. En l’era pre-cibernètica, Colón va poder fer estudis sobre el català i el castellà a molts quilòmetres de distància, gràcies a l’ajut d’Amadeu-Jesús Soberanas, conservador de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, que li enviava tot allò que li demanava. La seva tasca investigadora, centrada en l’estudi de les llengües romàniques —especialment el català i el castellà— va ser enfocada en tres àmbits: la recerca etimològica, l’edició filològica i la història de la llengua. En són exemples llibres de lèxic contrastiu, com ara El español y el catalán, juntos y en contraste, Die ersten romanischen und germanischen Übersetzungen des ‘Don Quijote’ i Panorama de la lexicografia catalana: de les glosses medievals a Pompeu Fabra. En l’edició de texts, es destaquen les d’El llibre d’hores, els Furs de València, el Diccionario latino-español de Nebrija i el Llibre del Consolat de Mar. Però Colón va escriure sobretot centenars i centenars d’articles monogràfics, en què centrava l’atenció en un aspecte determinat i concret de tal o tal llengua: de vegades era un parlar i molt sovint era un sol mot. D’exemples d’aquesta minuciositat, n’hi ha un gavadal. Vegem-ne uns quants: ‘Unes notes sobre la pèrdua de la -r final etimològica’, ‘Valenciano calbot “golpe en la nuca”‘, ‘El concepto “otoño” en catalán y su posición entre las lenguas romances’, ‘Rosellonés antiguo causol, rosellonés moderno cossòl‘, ‘Le parfait périphrastique catalan “va + infinitif”‘, ‘Acerca de los préstamos occitanos y catalanes del español’, ‘Français casson et cassonade‘, ‘Concerning the Catalan-German Vocabulary of 1502: “Vocabolari molt profitós per apendre Lo Catalan Alemany y Lo Alemany Catalan”‘, ‘”La balada de la garsa i l’esmerla” de Corella’…

En tota l’obra de Colón es veu sempre el rigor i l’aprofundiment en els dos aspectes de les llengües: l’espai (i, per tant, l’estudi intern, dialectològic, d’una llengua o bé el comparatiu entre llengües) i el temps (l’etimologia i la història de la llengua, de les llengües). Per això fou un dels iniciadors del monumental Atles lingüístic del domini català. I per això, aprofitant la tecnologia del segle XXI, fou tan important la creació, juntament amb la seva esposa, Maria-Pilar Perea, de l’Estratigrafia Dialectal, que VilaWeb va difondre l’estiu del 2016.

El ‘Petit atles lingüístic’, una recerca de més de seixanta anys

Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte

4. Un criteri sense renúncies: consultar fonts documentades

Rigor i l’aprofundiment són característiques que recorren de cap a cap l’obra de Colón. Hom pot demanar-se quin mètode aplica en la recerca. I ell respon això: ‘M’he dedicat a la lexicografia. He agafat paraules i les he estudiades a fons. Però no puc parlar d’un mètode: simplement, cada paraula té la seva història i cal resseguir-la. Calen moltes monografies. El procediment de Coromines és també aquest: un recorregut per a cada mot.’ Tanmateix, el procediment no és ben bé el mateix que el de Coromines. Colón ho va escriure, indirectament: ‘La meva dèria ha estat gairebé sempre el fet lingüístic documentat, i he fugit de teories lingüístiques que no ofereixen una tal base.’ Quan VilaWeb li va demanar sobre aquestes paraules, respongué: ‘Això ho vaig escriure com una punxada al senyor Coromines. Ell tenia una dèria pel mossàrab i pel sorotàptic. El sorotàptic ningú no sap què és: és una cabòria seva. I sobre el mossàrab… Quan Jaume I va arribar a València, no hi quedaven mossàrabs: o havien fugit o els àrabs els havien islamitzats.’ Ell sabia, per exemple, que darrere molts dubtes semàntics en la interpretació d’un text podia haver-hi senzillament un error de lectura, com expliquen molts dels seus col·laboradors o deixebles que li van fer consultes. Ho explica el professor Albert Messeguer (Universitat Jaume I): ‘Tal cura, a més de ser governada pel talent de l’autor, no és sinó el correlat de la cita directa del text literari en tant que font i no de textos derivats o manipulats.’ Defugir l’especulació i la possibilitat d’error i fonamentar-se sempre en fonts documentades originals: aquesta és una de les claus —i un tret diferencial— de la feina de Colón.

5. De Basilea a Castelló: la Fundació Germà Colón i la donació de la seva biblioteca

L’any 2010 es va anunciar la notícia: Germà Colón donava els seus llibres a la biblioteca de la Universitat Jaume I. En total eren 22.000 volums, divuit tones en llibres, que convertien la Jaume I —’la universitat del meu poble’, en deia Colón— en un referent nacional i internacional en els estudis de filologia romànica. Gràcies a aquesta donació, investigadors i estudiosos de tot el món poden tenir accés al fons bibliogràfic que havia anat acumulant Colón. Molts dels exemplars donats s’havien exhaurit o es podien trobar únicament en biblioteques estrangeres. Entre els volums que conservava a Basilea hi havia les col·leccions de filologia de llengües romàniques i lexicologia catalana, de literatura catalana i espanyola i els vint toms del Französisches Etymologisches Wörterbuch. El llegat contenia també arxius dels segles XIX i XX.

Aquesta donació va ser possible gràcies a la Fundació Germà Colón Domènech, nascuda el 2002 i amb seu a la universitat. L’objectiu prioritari de la fundació era d’incentivar el coneixement i la investigació de la filologia romànica, afavorir el contacte amb institucions acadèmiques amb els mateixos interessos i promoure actes acadèmics com ara congressos, jornades, cursos, conferències, etc.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.