Avui s’ha mort el filòleg Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Va dedicar la vida a estudiar dos aspectes relacionats amb la historiografia lingüística. D’una banda, la història de la lexicografia catalana i romànica, amb obres com ara El lèxic català a la Romània (1993), publicada abans, el 1976, en castellà; La llengua catalana en els seus textos (1978), Panorama de la lexicografia catalana (1986) i Problemes de la llengua a València i als seus voltants (1987). D’una altra, l’edició de texts medievals d’interès històric, com els nou volums dels Furs de València (1970-2002) i els quatre del Llibre del consolat de mar (1981-87), totes dues obres en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz.

VilaWeb publicà aquesta entrevista amb ell el 2014:

Germà Colón: ‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’

Colón es formà en filologia romànica i paleografia sota el mestratge d’Antoni M. Badia i Margarit, Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas, i s’especialitzà en lexicografia romànica, sobretot catalana i castellana, amb Walter von Wartburg, Sever Pop i Arnald Steiger. Els seus treballs, sempre basats en texts escrits, són d’un rigor molt estricte.

De l’institut de Castelló a la Universitat de Basilea

Germà Colón féu els estudis primaris i secundaris a Castelló de la Plana. En acabar el batxillerat, tenia dubtes si fer la carrera universitària a Barcelona o a Madrid. Fou el llatinista Eduard Valentí i Fiol, professor seu a l’institut, que el va convèncer perquè estudiés a la Universitat de Barcelona. Quan hi arribà, van

tornar els dubtes: no sabia si decantar-se per la llengua o per la història, però el doctor Antoni M. Badia i Margarit li va fer veure que no calia renunciar a res. Gràcies a això va aprofundir amb rigor l’estudi historiogràfic de la llengua catalana i de les llengües romàniques.

I així arribà a la Universitat de Basilea, on va treballar més de quaranta anys, del 1954 al 1998. Al costat del professor Walter von Wartburg, contr-buí en el monumental Französisches etymologisches Wör-terbuch: eine Darstellung des galloromanischen Sprachschatzes (‘Diccionari etimològic del francès: una representació del tresor lexical gal·loromànic’). Però sobretot, de Basilea estant, va estudiar incansable

ment la nostra llengua. Va escriure una trentena de llibres i centenars d’articles, molts dedicats a estudiar una sola paraula. Aquests són els títols més destacats de la seva obra: El léxico catalán en la Romania (1976), La llengua catalana en els seus textos (1978), Problemes de la llengua a València i als seus voltants (1987), El español y el catalán, juntos y en contraste (1989), Estudis de filologia catalana i romànica (1997), ‘Les regles d’esquivar vocables’. Autoria i entorn lingüístic (2001), De Ramon Llull al ‘Diccionari’ de Fabra. Acostament lingüístic als monuments de les lletres catalanes (2003), Las primeras traducciones europeas del Quijote (2006), Lexicografia, lèxic i crítica textual (2011), Noves tendències en la dialectologia contemporània (2011) i Origen i història del lèxic català (2014).

Entre els nombrosos càrrecs que ocupà, es destaquen els següents: president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-1982), de la Sociedad Suiza de Estudios Hispánicos (1982-1986) i del Collegium Romanicum (1996-2000); membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1993) i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995), i corresponent de la Real Academia Española (1984) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1963). Ha col·laborat també en la col·lecció ‘Els Nostres Clàssics’ de l’Editorial Barcino. És doctor honoris causa per les universitats de València (1984), Alacant (1990), Jaume I, de Castelló (1995) i Autònoma de Barcelona (2003), i fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988) i la Gran Creu d’Alfons X el Savi (1999). L’any 2014 li atorgaren la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats.

L’estratigrafia dialectal

L’any 2016, Germà Colón i la seva esposa, Maria-Pilar Perea, van crear una eina didàctica i alhora rigorosa per a entendre l’evolució històrica i dialectal del català. L’objectiu d’aquesta aplicació informàtica era cartografiar el lèxic català amb una visió espacial i temporal alhora. Perea explicava així l’origen i l’abast d’aquella innovació: ‘Un dels camps en què treballem, dins la dialectologia, és el dels mapes, la cartografia. Tenint en compte que la dialectologia té una part històrica, vam pensar com podíem mostrar aquesta evolució cartogràficament, és a dir, com podíem representar la variació dialectal en mapes, no tan sols jugant amb l’espai, sinó també amb el temps.’

Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte

L’estiu del 2016, VilaWeb, d’acord amb Colón i Perea, va publicar una sèrie de mapes extrets de l’Estratigrafia Dialectal.

Formació i reconeixement

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona (1951), es doctorà a Madrid. Fou professor i catedràtic numerari al Romanisches Seminar de la Universitat de Basilea (1967-98) i també col·laborador i redactor del Französisches Etymolgisches Wörterbuch de Walther von Wartburg (1954-64) .

Es formà en filologia romànica i paleografia sota el mestratge d’Antoni M. Badia i Margarit, Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas, i s’especialitzà en lexicografia romànica, sobretot catalana i castellana, amb W. von Wartburg, Sever Pop i Arnald Steiger. Els seus treballs, sempre basats en texts escrits, són d’un rigor molt estricte.

Entre els nombrosos càrrecs que ocupà, es destaquen els següents: president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-82), de la Sociedad Suiza de Estudios Hispánicos (1982-86) i del Collegium Romanicum (1996-2000), membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1993) i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995), i corresponent de la Real Academia Española (1984) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1963).

És doctor honoris causa per les universitats de València (1984), Alacant (1990), Jaume I, de Castelló (1995) i Autònoma de Barcelona (2003), i ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988) i la Gran Creu d’Alfons X el Savi (1999). Ha col·laborat també en la col·lecció ‘Els Nostres Clàssics’ de l’Editorial Barcino.

De seguida que s’ha sabut la seva mort, han arribat les primeres mostres de condol. Heus-ne ací algunes:

 

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb