Gemma Marfany, professora de Genètica de la Universitat de Barcelona i cap d’unitat del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares CIBERER, col·laborarà amb la revista Mètode de manera habitual amb la seua pròpia secció, Gens i Gents. No serà aquesta la primera vegada que la genetista participe en Mètode, doncs és l’autora d’un dels articles que conformen el monogràfic del número 100 de la revista Els reptes de la ciència. També fou una de les ponents convidades al cicle de conferències Els grans reptes de la ciència que es va celebrar al Centre Cultural de La Nau durant la primera meitat del 2019 amb motiu de #Mètode100. Membre de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, Marfany investiga sobre les bases genètiques de malalties hereditàries.

A continuació, un avanç del primer article de Gens i Gents, publicat en el número 101 de la revista Mètode:

Mestissatge

Octubre sol ser un mes immers en la docència i amb poc temps per activitats com ara la divulgació científica. L’octubre de l’any passat, però, va ser un xic diferent, ja que va coincidir amb l’anunci de l’embaràs de l’actriu Meghan Markle, fruit del seu matrimoni amb el príncep Harry (fill de Carles d’Anglaterra i Lady Di, per a qui no ho sàpiga), una qüestió que em pareix una fotesa però, pel que sembla, és molt important per a un munt de gent. Periodistes de diversos diaris van contactar amb mi, com a especialista en genètica humana, per tal que respongués diverses preguntes sobre el destí genètic de la descendència d’aquesta unió.

De totes les preguntes, la que apareixia persistentment era si el fill del príncep Harry seria «negret», atès que la mare, Meghan Markle, és filla d’una mare afroamericana i un pare d’ascendència irlandesa-holandesa. Em preguntaven si no es «contaminaria» la sang –en teoria blava– de la família reial britànica amb la presència de sang mestissa afroamericana. Què pot respondre una genetista a una pregunta «amb trampa» com aquesta, amb un clar regust racista? La primera resposta que em va venir al cap era: «Però si tots som mestissos, i sort d’això!», però vaig recordar que la qüestió de la «puresa de sang» era important a l’edat mitjana per a distingir els creients de la religió cristiana dels conversos forçosos d’altres reli­gions; important per a moltes famílies reials, que pactaven matrimonis entre famílies properes per interessos econòmics o per creença en una pretesa superioritat genètica. De fet, moltes societats han afavorit matrimonis (i, per tant, descendents) dins la mateixa família, tot incrementant-ne la consanguinitat, un fenomen que implica disminució de la diversitat genètica i aparició de malalties greus degudes a mutacions recessives. Exemples sonats de consanguinitat extrema, tanta que va portar a l’extinció de les seves dinasties, són els Habsburg a Espanya, amb el trist final de Carles II (anomenat l’Embruixat però que, de fet, patia malalties recessives greus a causa de la gran consanguinitat, superior a la d’un fill de dos germans) o als casos d’incest entre faraons egipcis de la xviii dinastia, que expliquen per què Tutankamon (fill de dos germans) i la seva germanastra per part de pare (Ankhesenamon) van tenir dos fills nonats que moriren prematurament. Fins i tot podem trobar mencions a la idea de la «sang pura» en llibres actuals, com Harry ­Potter, en què la societat dels mags tracta despectivament els que tenen «sang bruta» o són de «mitja sang».

Llig l’article sencer al web de Mètode

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb