Els processos que duen a posar de moda un escriptor o un altre són sempre inexplicables. Un autor que va ser en el seu temps el màxim exponent de la literatura roman en l’ostracisme i han de passar molts anys fins que, amb una mescla de sort editorial i visió comercial, torna a ser als prestatges i consumit en massa. És el cas, per exemple, de Stefan Zweig, un dels clàssics contemporanis més reivindicats d’aquests darrers vint anys, però que abans d’això era un autor més; dels importants, però un més.

La literatura catalana és carregada d’aquests noms oblidats, d’escriptors d’una qualitat indubtable que per raons diverses han restat en un segon pla. Des de Domènec Guansé fins a Ferran Canyameres o Cèsar August Jordana, per dir-ne uns quants entre els narradors. Una cosa semblant li havia passat a Francesc Trabal (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957), un narrador brillant, sarcàstic i àcid en la primera etapa i que acaba morint literalment d’enyor a Xile, amb una obra de maduresa radicalment oposada a aquell esclat lluminós i modern de la primeria.

Quaderns Crema va fer un primer intent de resituar Trabal publicant les seves obres entre final dels anys vuitanta i començament dels noranta. Aquestes edicions encara són vives i en va sortint algun exemplar escadusser, però els lectors contemporanis de Trabal són, sobretot, compradors del mercat de Sant Antoni, que és on han anat a parar molts dels seus títols. Per sort, ara ens presenten en un sol volum la reedició de quatre obres seves: L’home que es va perdre (1929), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932) i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933). L’any que ve es recuperaran també en un sol volum Vals (1935) i Temperatura (1947) i no es descarta que en el futur es puguin publicar més texts, quan l’editorial n’hagi obtingut els drets.

Per celebrar la sortida del volum, dimecres al vespre a la llibreria Calders es va retre homenatge a Trabal. No és pas casual, l’elecció de la llibreria, perquè Isabel Sucunza explica que aquests darrers temps hi ha un moviment important de vendes que indica la recuperació d’autors catalans clàssics, com ara les noves edicions de Rodoreda, Joan Sales i la versió ampliada d’El mar de Blai Bonet. És en aquesta revifalla de les reedicions que hem d’emmarcar la recuperació de Trabal.

Marina Espasa i Anna Guitart fou un tàndem que donà molt de joc.

En aquesta ocasió el llibre va comptar amb dues padrines d’excepció. D’una banda, hi havia Marina Espasa (1973), escriptora i actualment responsable de l’oficina de Barcelona com a ciutat literària de la UNESCO; i d’una altra la periodista Anna Guitart (1976). Fou un tàndem molt ben avingut en què Espasa era la lectora convençuda de Trabal –no passem per alt que va publicar la novel·la La dona que es va perdre, en clar homenatge a l’escriptor– i Guitart, de neòfita en l’obra de l’escriptor. Passa que, com els bons conversos, Guitart va acabar fent elogis majúsculs i merescuts de Trabal.

Les presentadores varen explicar que havien provat d’encolomar la presentació del llibre a Sergi Pàmies durant una festa i que ell ho havia declinat molt amablement. ‘Estàvem segures que ho hauria fet molt millor que nosaltres, però, tot i ser molt amable, ens va dir que no.’ Curiosament, Pàmies havia visitat la llibreria aquell mateix dia al matí.

Espasa va dir: ‘No sé si em puc considerar una experta en Trabal, però sí que en sóc una admiradora i una llegidora des dels anys noranta, sobretot de les primeres novel·les dels anys vint i trenta, que són les que més m’agraden d’ell. És una sort que ara es torni a voler recuperar un escriptor tan divertit i que en aquestes primeres obres demostra que tenia tantes ganes de fer coses.’

Espasa va situar perfectament l’autor dins la colla de Sabadell, també conegut com a ‘grup de la Mirada’, un grup literari i artístic que tenia com a figures destacades Joan Oliver, Armand Obiols i Trabal. ‘En principi eren una colla d’amics que volien provocar en una ciutat com Sabadell, amb aquell esperit tan burgès. Al Diari de Sabadell, per exemple, feien cròniques falses, com ara quan van inventar suposats enviats especials al Tour. Feien tot el que calgués per donar-se a conèixer des d’un vessant modern. Eren un grup desconcertant, i aquest és un dels adjectius que es pot aplicar millor a Trabal i a la seva obra, però amb l’afegit que ho fa expressament, que vol que el lector quedi parat. I això s’aguanta precisament per la modernitat dels seus texts.’

La colla de Sabadell en una de les seves accions.

S’ha de recordar que la colla de Sabadell va mirar de projectar sobre la ciutat el seu esperit de revolta i un ideal de modernitat cosmopolita que es van traduir molt aviat en l’humor provocatiu i l’activisme cultural. Era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals, on es troba una influència important dels dadaistes. ‘Però compte –explica Espasa–, ells no volien rebentar-ho tot perquè aquí no hi havia res, sinó que partien d’aquests postulats per crear quelcom de nou.’ Per exemple, una de les accions que feren va ser llogar una casa on es feien conferències completament a les fosques. O bé, en la mateixa casa, coneguda com el casino dels senyors, hi tenien una “sala de coses robades” que era exactament això: una sala on s’amuntegaven tot de coses que havien anat robant.’

Aquesta modernitat, naturalment, impregna l’obra de Trabal. ‘Empra els gags del cinema mut i els transforma, intenta escriure com si fes cinema i fins i tot fa servir un humor que de vegades és absurd, però que a ells els feia molta gràcia.’

Anna Guitart va explicar: ‘Fins fa tres setmanes jo no era trabaliana, però ara ho sóc i espero el volum del 2018. És sorprenent que en un període molt curt, entre el 1929 i el 1933, aquest escriptor faci quatre llibres tan interessants que ens fa pensar com és possible que als anys trenta s’escrivís així, amb aquesta profunda modernitat.’ Per a la periodista, una de les troballes de l’obra de Trabal és que ‘el narrador se’t fa present i expressa dubtes sobre la narració i deixa enganxats els lectors’. I afegeix: ‘He vist una crítica de Sagarra on diu que Trabal és un il·lusionista. Hi estic completament d’acord: és un il·lusionista cosmopolita que tenia una mirada pròpia sobre el món que enganxa molt. Trabal és un narrador que sap agafar el lector i això agrada molt. Veus que va provant coses diferents i que vol fer créixer els seus textos, que vol donar una utilitat a la literatura catalana.’

Sobre això, Marina Espasa va recordar que Armand Obiols –que més endavant fou amant de Mercè Rodoreda– era el crític de la colla i tenia la voluntat de fer que el grup fos modern i de crear un corpus divertit. ‘I precisament per això –diu– Trabal fa paròdies de gèneres diferents, molt sovint amb novel·les fetes de retalls amb la tècnica de retallar i enganxar.’

Per a Guitart, l’escriptor té un punt de romàntic, amb personatges que sempre són tocats i que tenen una obsessió per la joventut que s’acaba, perquè per a Trabal envellir era un drama. Així i tot, al costat d’aquest escriptor irreverent, divertit, amb narradors que entren al text i s’interroguen pel seu sentit, hi ha un altre Trabal molt més seriós que és l’home cívic. No debades va ser escollit secretari de la Institució de les Lletres Catalanes –va guardar les claus de l’immoble durant tot l’exili a Mèxic, convençut que les haurien de menester una altra vegada– i a més a més va ser l’home que va organitzar l’estada dels intel·lectuals i escriptors catalans al castell de Roissy, una vegada perduda la guerra de 1936-1939. Perquè, a banda de tot, Trabal era un treballador incansable, molt ben organitzat, que a més dels seus llibres va escriure molt a la premsa.

Un altre dels aspectes que les dues padrines del volum varen destacar fou la feina de l’escriptor a l’hora de fixar un model de llengua ‘que sovint tenia problemes per a poder fer aquells jocs humorístics, i que resol molt bé’.

Al final no va caldre en absolut la presència de Sergi Pàmies, perquè el tàndem Espasa-Guitart va funcionar a meravella per explicar tot allò que havien d’explicar sobre ‘en Trabalet’, tal com l’anomena afectuosament Marina Espasa. Ara només cal esperar que l’operació de recuperació de l’escriptor sigui un èxit i que a poc a poc vagi sortint d’aquest ostracisme en què havia caigut. Més fàcil no pot ser: quatre novel·les en un sol volum, plenes d’humor i de modernitat literària.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb