Passats els dies de festa, el calendari polític s’accelerarà novament a partir d’avui. I ens espera un altre mes d’infart, amb una primera fita: la formació de govern al Principat. Ja que la cambra es constituirà el 17 de gener, en principi la sessió d’investidura s’hauria de fer el 31 d’aquest mes, a tot estirar.

Seguint el reglament, el primer d’intentar aconseguir la presidència hauria de ser Ciutadans, però això no passarà. El triomfalisme de la nit electoral ja ha deixat pas a la realitat i Ciutadans sap que no té cap possibilitat d’arribar a la presidència, de manera que s’estalviarà el tràngol. Per tant, l’opció de presentar candidat passarà a Junts per Catalunya, que proposarà de ratificar Carles Puigdemont. I a partir d’ací tornarem a entrar en terreny desconegut.

Primer de tot, caldrà veure si el president torna de Brussel·les o no. I sembla poc probable que en torne abans de ser investit president. Quin sentit tindria que vingués abans de la votació, que fos empresonat i que –ben segurament– li impedissen de ratificar-se en el càrrec? Sembla una decisió ben evident, però, alhora, obriria dues polèmiques a les quals hem d’estar atents.

D’una banda, és indubtable que Espanya intentarà negar la validesa de l’elecció. Els experts han demostrat a bastament que l’anomenada ‘elecció telemàtica’ és perfectament possible amb el reglament del parlament actual. Però tots hem vist com ha actuat l’estat espanyol aquests darrers mesos i ningú no pot descartar, ni hauria de descartar, una maniobra judicial amb la pretensió d’anul·lar l’elecció, una volta feta o fins i tot abans. Que el Constitucional, per exemple, decretàs que l’elecció és nul·la.

Tots sabem que, pel que fa a la situació catalana, els tribunals espanyols han perdut totalment la independència i es mouen al dictat del poder polític, de manera que es fa difícil d’imaginar que no s’inventaran el que siga, literalment, per impedir la imatge que més mal els fa davant Europa: el president que ells van foragitar a la força tornant al seu lloc per la força del vot popular. Però si passa això, el Principat entrarà en una crisi institucional extraordinària i espere que els nostres polítics ja hagen pensat com eixir-ne. Perquè si després del 155 es va mantenir la legitimitat del president i del govern seria ridícul de substituir-los ara, precisament ara que han guanyat les eleccions i ja sense el 155 en acció. Tanmateix, alerta, perquè la situació, a més, podria esdevenir un altre primer d’octubre, un abús de la paciència dels socis europeus fins a límits insuportables. Especialment, si el carrer s’alça en defensa de les institucions i la democràcia, com ho va fer el dia del referèndum.

La segona polèmica arribarà dins el camp independentista. Si Puigdemont decideix de no tornar a Catalunya fins a haver estat ratificat com a president, és possible –tenint en compte què ha dit en públic fins ara– que Esquerra Republicana reivindique la presidència per a Oriol Junqueras.

És un argument lògic des del punt de vista de la defensa del govern legítim. Si el president legítim no pot prendre possessió del càrrec, aleshores és el vice-president qui l’ha d’assumir, per a donar continuïtat al govern. I crec que això és vàlid fins i tot tenint en compte que en campanya ERC va deixar clar que tenia un candidat o uns candidats a la presidència que no eren el president legítim. La incoherència dels republicans en aquest punt no fa incoherent l’argument global, tot i que certament ERC se situa en una posició argumental molt afeblida. Puigdemont, per una altra banda, va jugar amb la promesa de tornar a Palau i això també el deixa en una situació afeblida. El debat, doncs, és molt complex.

Siga com siga, és evident que tot dependrà molt del fet que el vice-president del govern puga eixir de la presó o no. El dia 4 hi ha una vista que podria significar-ne l’excarceració –que tots esperem. Però, novament, l’arbitrarietat de l’estat espanyol ho fa tot imprevisible. Si no és alliberat, sembla evident que el debat s’esvairà. Però què passa si Junqueras pot assistir al debat d’investidura i Puigdemont no?

S’ha de suposar que les negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, a les quals espere que s’afegesca la CUP, ja s’hauran tancat aquell dia. I en aquestes negociacions no es tracta només de saber qui és el president. A la sessió d’investidura, cal arribar-hi amb un programa de govern debatut, havent delimitat perfectament les accions que s’acompliran a partir de la presa de possessió i havent tancat i acordat completament la distribució de departaments. Perquè, en definitiva, el candidat a la ratificació de la presidència haurà d’explicar això, presencialment o telemàtica: el programa del govern, no pas el del president i prou. I si això és així, tots hem de suposar que arribarem al 31 de gener amb un acord tancat també pel que fa a la presidència i que no deixarà marge a les sorpreses. O, encara millor, amb unes opcions dibuixades per a encarar qualsevol circumstància que puga presentar-se.

Perquè, altrament, si arribàssem al 31 de gener sense cap acord global tancat entre les forces sobiranistes, ens trobaríem encarats a un desastre polític molt difícil d’explicar als més de dos milions de ciutadans que van derrotar el 155 a les urnes. I certament tindria conseqüències nefastes en cas de noves eleccions.

És innegable que Junts per Catalunya té solament un candidat al cap, el president de la Generalitat. Amb els setanta escons independentistes que hi ha avui al parlament, Puigdemont hauria de ser ratificat sense dificultats, després de negociar un acord que hauria d’acontentar també ERC i la CUP. I si l’estat espanyol prova d’impedir aquesta ratificació basant-se en legalismes molt més que dubtosos, no em semblaria raonable cap altra actitud de tots els independentistes que no fos la de fer pinya al seu voltant. Tornem-hi: com explicarien als votants que van tombar el 155 a les urnes que ara accepten la capacitat que el govern espanyol limite arbitràriament l’autogovern?

Des d’aquest punt de vista, crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal –de la ratificació– del president Puigdemont. Fins aleshores, seria lògic que tot l’independentisme fos capaç de negociar un acord vàlid per als tres partits –i, en això, Junts per Catalunya ha de ser conscient que no té cap xec en blanc. Però, per damunt de tot, crec que la cosa més lògica i necessària és denunciar i empènyer contra les cordes Mariano Rajoy i el govern espanyol per l’anormalitat que significa mantenir presos polítics i exiliats, oimés si han guanyat les eleccions. I és intolerable que, amb aquesta anormalitat, Espanya prove de canviar o anul·lar la voluntat democràtica expressada clarament pels catalans a les urnes el 21 de desembre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb