víctimes

D’ençà de l’octubre del 2017 la societat catalana viu en una situació complicada de controlar en el terreny emotiu. Perquè molta gent té la sensació que vam tocar la llibertat amb els dits i que es va escapar. Fins i tot hi ha qui nega que ni tan sols s’arribàs a aquest punt i ho fa córrer tot costera avall, amb recriminacions molt dures, en alguns casos.

De fa un temps, procure no entrar en el debat sobre què va passar aleshores i més en concret sobre el paper dels nostres polítics. Pense que amb tot això que sabem sobre què va passar i sobre com va passar n’hi ha prou per a entendre-ho. I els detalls que van eixint, fins i tot alguns d’aparentment espectaculars que s’han vist en el judici, o els que sospitem que encara no sabem, estic convençut que no alteraran en essència el marc històric. Només són matisos.

Això no vol dir, de cap manera, que la tensió emocional siga inútil. Jo no seria mai tan irrespectuós amb ningú per a dir això. Entenc perfectament aquestes emocions perquè entenc perfectament la passió i la visc, també. Tots voldríem haver guanyat, ja, i tots tenim pressa perquè la victòria siga indiscutible. Això és així. I encara més: hem de reconèixer i entendre que aquesta emoció i aquesta passió encara són més exagerades en la política oficial, i amb unes conseqüències lamentables que no em cansaré mai de denunciar –l’agressivitat dels uns contra els altres i la manca de capacitat que les forces independentistes tenen fins i tot de parlar, i ja no dic d’arribar a acords.

Però si una cosa em preocupa no és això, sinó que aquesta tensió emocional puga alterar-nos la percepció de la realitat, que no ens deixe reconèixer on som. Perquè en aquesta batalla per la independència, com en totes, la gestió del temps i la gestió de la credibilitat de cada camp té i tindrà un paper clau a l’hora de decidir qui guanyarà i, encara més, quan s’acabarà el partit. Per això l’estat espanyol esmerça de manera prioritària tants recursos a mirar de desqualificar com siga tot allò que puga presentar-se com un avanç del moviment independentista. I en aquesta tasca –com passa sempre en aquests casos– no és estrany que compte de vegades amb el suport inconscient d’independentistes ofegats, cansats, desorientats, que es deixen arrossegar.

Tot això ve a tomb de les coses que han passat aquestes darreres hores i de com interpretar-les. Coses com ara l’entrevista de la televisió pública alemanya a l’ínclit ministre Borrell, com les reaccions extemporànies i ridícules al manifest dels quaranta-un senadors francesos, com l’aparició d’enquestes favorables a l’independentisme en les pròximes eleccions, com això que ja s’insinua que serà la gran maniobra de les europees, com l’anunci que l’advocacia de l’estat espanyol estudia de denunciar tots els votants identificats o com les declaracions de Miquel Iceta sobre el referèndum, per dir-ne unes quantes.

I en tot plegat hi ha una constant: Espanya es va clavant cada dia més endins del seu forat, cada dia té més poca capacitat de maniobra política, cada dia costa més d’entendre’n el capteniment. Perquè cada dia es fa més difícil d’imaginar que podrà negociar res i és impossible de resoldre un problema polític sense una decisió política.

Sempre he pensat que aquesta baixada de l’estat espanyol a l’infern seria la conseqüència inevitable del procés polític emprès amb el referèndum d’autodeterminació. Però accepte que la meua sensació no siga compartida. En definitiva, cadascú és fet de les lectures i les experiències que ha tingut en la vida i això és impossible de trasplantar-ho. Jo he après, amb el pas dels anys, en situacions molt extraordinàries, que en aquest món no hi ha res que no es puga canviar, ni les coses més difícils. I que la duresa, la repressió, sempre acaba originant inestabilitat en qui l’exerceix. Més que no pot suportar qualsevol règim. Per això, entre més coses, pense com pense. Per això estic absolutament convençut que en la batalla per l’autodeterminació que lliurem serà molt difícil que, actuant com actua Espanya, puguem ser mai derrotats. A l’inrevés.

I darrerament, per això mateix, cride tant l’atenció sobre aquelles coses en què avui estem molt millor que no l’octubre del 2017. Començant, perquè és absolutament determinant, per la visió internacional i sobretot europea del conflicte i les reaccions que hi tenen lloc. Crec que és molt substancial el tomb que fan les coses i ja deixe als qui es dediquen, de franc o cobrant, a la caricatura i al descrèdit que continuen amb la sonsònia sobre l’optimisme i la jugada mestra. El judici, com no podia ser altrament, ens fa molt de mal a nosaltres, però sobretot destrueix el ventre de l’estat. Ara ja han arribat al punt que volen processar els dos milions i mig de votants, un propòsit delirant, mentre creix l’estupefacció interna i externa i mentre el pes, el volum i l’abast de l’independentisme es consolida a marxes forçades –també arraconant aquells comuns que tan instrumentals van ser per a dir que no érem majoria.

El judici es complica com més va més, i a cada xoc amb Marchena despulla la seua parcialitat antidemocràtica. L’estat es tanca més i més portes de dia en dia, l’última arran de les declaracions d’Iceta a Berria, reflex tardà de la raó objectiva que han perdut de fa anys. Les eleccions europees poden ser una oportunitat esplèndida per a permetre que tornen als nostres carrers, amb immunitat, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i probablement algú més, algú més ara inesperat. I si els de Primàries i el Front Republicà es consoliden. I si les eleccions espanyoles les guanya ERC i les europees qualsevol dels dos grans partits independentistes, com les enquestes diuen que pot passar. I si a les espanyoles el pes dels partits independentistes a Madrid creix de manera clara, com sembla. I si el blocatge de la política espanyola es fa efectiu… Tot tornarà a ser sobre la taula però ara en una posició molt més feble per a Espanya que no fa dos anys.

A partir d’això entenc que cadascú pense el que vulga. Alguns poden creure que és, en definitiva, la concreció d’aquelles tres famoses pes invocades pel president Puigdemont el 28 de setembre del 2017 (paciència, perseverança i perspectiva). Uns altres deuen opinar que és el fruit del sacrifici i que així es valida la decisió de lliurar-se voluntàriament a la justícia del país del qual s’acabava de declarar la independència. Crec que tots estarem d’acord que no haver-se rendit davant el 155 i haver lluitat sense defallir, de la manifestació de Brussel·les a la de Madrid, ha estat determinant. I evidentment, també hi haurà qui ho negarà tot i insistirà a creure en la infal·libilitat pròpia o del seu guia espiritual. Però tant me fa, sincerament.

A mi el que m’importa, i m’importa molt, és que allò que havia de passar està passant i la finestra, aquella finestra d’oportunitat que necessitem, avui és visiblement més oberta que no ho ha estat d’ençà de la tardor republicana. I simplement m’agradaria que una cosa com aquesta no la perdeu de vista…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb