Finançament singular: té recorregut? Espanya es pot permetre el concert econòmic català?

  • Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López Casasnovas, Carles Mas, Miquel Puig i Joan Ramon Rovira valoren la proposta de finançament singular del govern en funcions

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
22.06.2024 - 21:40
Actualització: 23.06.2024 - 10:03

Les negociacions per a la investidura de Salvador Illa han posat la qüestió del finançament a la primera plana del panorama polític català. ERC ha fixat el “finançament singular” com a condició indispensable per a donar suport a una hipotètica presidència del socialista.

Seguint les línies mestres de la proposta que la consellera d’Economia en funcions, Natàlia Mas, va presentar aquest març proppassat, els republicans reclamen un model “més equitatiu” en què la Generalitat recaptaria el 100% dels imposts –sobre els quals passaria a tenir, també, capacitat de legislar– i, com a contrapès, remetria part d’aquests recursos a les arques espanyoles mitjançant dues transferències: una de primera que finançaria les inversions executades per l’estat espanyol a Catalunya i una de segona que serviria de mecanisme de solidaritat amb les regions més desfavorides fiscalment.

L’estira-i-arronsa polític sobre el futur del model de finançament ha arribat a les instàncies més altes de l’executiu espanyol. Aquest cap de setmana, Pedro Sánchez va declarar per primera vegada que veia factible un finançament singular per a Catalunya. Val a dir que cap membre del govern espanyol no ha aclarit fins ara què entenia per “singular”, i la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ja ha avisat que qualsevol reforma del finançament seria general i que l’executiu no podia “donar la clau de la caixa a Catalunya.

Però què en pensen, els representants de l’àmbit econòmic i empresarial català, de la proposta de finançament singular? Quin recorregut polític hi auguren, i fins a quin punt veuen factible que pugui resoldre els entrebancs polítics i burocràtics que, històricament, han impedit el desplegament de les inversions a Catalunya? Per respondre aquestes preguntes, VilaWeb s’ha posat en contacte amb economistes, com ara el secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda, Miquel Puig, i els professors Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López Casasnovas. També ha parlat representants empresarials, com ara Carles Mas, de la PIMEC, i Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Comerç. En aquest article, tots sis esbossen les seves opinions sobre una proposta que, aquests mesos vinents, sembla destinada a condicionar les grans corrents de la política catalana.

“Simplement complint l’estatut, milloraríem el finançament de Catalunya i reduiríem el dèficit fiscal”

Oriol Amat, catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

Oriol Amat

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític hi augureu?
—Sens dubte, el model de finançament actual té aspectes que poden ser millorats. Això és especialment així per a regions, com Catalunya, que tot i tenir un PIB per càpita alt tenen dificultats a causa del dèficit fiscal. És urgent de buscar solucions al problema del finançament, però el terme “singularitat” pot originar reaccions adverses, fins i tot en unes altres comunitats autònomes amb problemes semblants, com ara el País Valencià i les Illes Balears. Si es persegueix la via de la singularitat, i tot i que res és impossible en política, la història recent indica que podria ser molt difícil d’aconseguir resultats tangibles. Unes alternatives més acceptables podrien ser assegurar que l’estat espanyol compleixi les inversions pressupostades en infrastructures i resolgui així part del problema de finançament. Una altra alternativa seria complir el principi d’ordinalitat: això evitaria que Catalunya, que contribueix a la solidaritat amb les regions més desafavorides, acabi amb menys recursos que moltes d’aquestes regions. Simplement complint l’estatut, milloraríem el finançament de Catalunya i reduiríem el dèficit fiscal actual, així beneficiaríem el benestar de la població i la competitivitat del país. Aquesta seria la clau: complir els compromisos establerts i assegurar-nos que les inversions es duguin a terme correctament.

Econòmicament parlant, Espanya es pot permetre el concert econòmic català? Per què?
—Econòmicament, Espanya podria permetre-s’ho, però això requeriria ajustaments en les finances estatals i de les regions, i promoure una gestió més eficient i ajustada dels recursos disponibles.

“Si l’objectiu és aconseguir un model veritablement singular, no hi veig recorregut”

Germà Bel, professor d’economia de la Universitat de Barcelona

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític hi augureu?
—Tot depèn de què vulguem dir amb “singular”. Si “singular” vol dir fora del sistema comú, això ja té un nom: concert econòmic. Si “singular” vol dir “model amb particularitat”, això ja és el sistema que tenim ara: Catalunya, per exemple, és l’única comunitat dins el règim comú que rep finançament per als Mossos o per a presons. Entenc que “singular” vol dir un sistema de concert –que ja existeix a Espanya–, que inclouria una transferència de solidaritat, semblant al model que va proposar Artur Mas el 2012. Si l’objectiu és discutir els paràmetres del model actual (per exemple, els recursos que corresponen als Mossos o a Rodalia), la proposta pot tenir un cert recorregut. Si l’objectiu és aconseguir un model veritablement singular, no n’hi veig. Per més que sigui possible d’un punt de vista tècnic i constitucional, no hi veig cap mena de viabilitat política. Des d’un punt de vista tècnic, seria molt fàcil de garantir que no hi hagi dificultats amb aspectes com ara l’execució de les inversions: per exemple, es podria estipular que a final d’any, quan es liquiden les inversions, es transferissin a la Generalitat tots aquells recursos que no s’haguessin executat durant l’any, i que el govern català ho invertís on considerés o ho dediqués a amortitzar el deute. Però aleshores les comunitats en què s’executa un 100% o més deixarien de rebre tants recursos, o bé haurien de complementar la diferència a Catalunya. El problema del finançament no ha estat mai tècnic: sempre ha estat polític.

Espanya es pot permetre el concert econòmic català?
—És clar que s’ho podria permetre. Per què no? L’única conseqüència és que s’haurien de rebaixar les transferències interterritorials, o que Madrid hauria d’aportar més diners al sistema. L’alternativa seria augmentar els impostos, o bé introduir alguna mena de complement de solidaritat en els concerts econòmics del País Basc i Navarra. És inevitable: si no augmenten els ingressos del sistema d’alguna manera, la reducció de l’aportació de Catalunya es traduiria en una reducció de la quantitat de recursos per a les transferències fiscals a la resta de comunitats.

“L’adjectiu ‘singular’ pot agradar més o menys, però la clau és sortir del règim comú”

Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) i president del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC)

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític hi augureu?
—L’adjectiu “singular” pot agradar més o menys, però la clau és sortir del règim comú i construir un nou model més basat en la capacitat fiscal que no en el sistema actual, en què l’estat espanyol ho recapta tot i ho transfereix segons les necessitats que estima que cada regió té. “Singular” no vol dir “excloent” ni “exclusiu”. Posats a desqualificar singularitats, parlem del concert foral basc, el conveni navarrès o bé el règim fiscal canari. “Singular” és que Madrid faci dúmping fiscal, o que Andalusia demani que se li transfereixi allò que no recapta. No sé quin recorregut polític tindrà la proposta, però potser serà ara o mai. Les coses s’haurien d’haver pactat amb més consens i sense conjuntures complexes com l’actual, però la política espanyola té remeis difícils. En qualsevol cas, la lletra petita i les salvaguardes seran decisives perquè es compleixin els pactes acordats.

Espanya es pot permetre el concert econòmic català?
—És clar que sí. Tot depèn del contingut concret del pacte i de l’anomenada quota de solidaritat.

“El que no pot permetre’s l’estat és ofegar el creixement econòmic de Catalunya”

Carles Mas, director de l’àrea d’Economia i Empresa de la PIMEC

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític hi augureu?
—La proposta de finançament singular presentada per la Generalitat té molts punts en comú amb el model que les organitzacions empresarials vam proposar fa uns quants mesos. Ambdós models coincideixen en la necessitat d’una autonomia financera plena: en la gestió i recaptació de tots els impostos generats a Catalunya, en la necessitat que les inversions estatals siguin proporcionals a les nostres necessitats i pes econòmic, i en la necessitat que aquestes inversions s’executin. Sense un nou finançament, travarem el motor de la principal economia de l’estat, cosa que perjudicaria tothom. El recorregut polític d’aquesta proposta dependrà de la voluntat de diàleg i negociació entre els partits: històricament, el debat sobre el finançament autonòmic a Espanya ha fracassat, i sabem que és difícil de superar les reticències de l’estat. No obstant això, la conjuntura política actual ha tornat a portar aquest afer a l’agenda política, i ara és el moment que els polítics facin la seva feina: teixir aliances i arribar a acords. El model de finançament singular garantiria la plena capacitat normativa i recaptatòria de la Generalitat sobre els impostos generats a Catalunya, cosa que asseguraria que els recursos es quedessin al territori i es respectés el principi d’ordinalitat. Això, de retruc, evitaria que Catalunya, tot i aportar més, rebés menys recursos que no li correspondrien. També hi ha la proposta de crear una relació bilateral amb l’estat per a negociar i revisar les aportacions, una relació que implicaria mecanismes de seguiment i rendició de comptes per a assegurar que les inversions pressupostades es complissin o es compensessin a través d’un mecanisme preestablert i objectiu. Cal trencar la desconfiança i optar per models de cogestió de les inversions per garantir-ne una execució efectiva i transparent.

Espanya es pot permetre el concert econòmic català?
—El que no pot permetre’s l’estat és ofegar el creixement econòmic de Catalunya a còpia de limitar el seu finançament basal per sota d’allò que és necessari. Tampoc no pot permetre’s que Catalunya no col·labori en el reequilibri, perquè això també perjudica el creixement econòmic català. Les propostes que fem les entitats empresarials i el model presentat per la Generalitat pretenen d’evitar aquests dos elements: tenir els recursos bàsics per a tirar endavant i aportar al reequilibri territorial. Així, Catalunya podria gestionar els seus recursos de manera més justa i continuar contribuint a la cohesió territorial. Per tant, un nou model és possible si es gestiona adequadament la transició i es garanteix la solidaritat entre comunitats.

“Si per ‘concert català’ entenem un sistema equivalent al basc, Espanya no se’l podria permetre”

Miquel Puig, secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític hi augureu?
—Crec que el finançament singular és una proposta sòlida des del punt de vista financer, polític i jurídic per a esmenar un tracte molt injust envers Catalunya que es tradueix en pitjors serveis i un dèficit fiscal escandalós. Però, com qualsevol pacte, depèn de la voluntat de les parts a flexibilitzar la posició de partida i a cedir en allò que no és fonamental. El moment polític és fràgil, però l’interès objectiu de totes dues parts per a arribar a un acord és evident. El finançament singular preveu una aportació per part de la Generalitat a l’equilibri territorial dins el conjunt espanyol. És la popularment anomenada quota de solidaritat. Òbviament, aquesta aportació hauria de ser limitada pel principi d’ordinalitat perquè es complís. Sobre l’execució de les inversions estatals a Catalunya, haurien de determinar l’altra quota a pagar per la Generalitat, que ha de servir per a finançar, entre més qüestions, aquestes inversions.

Espanya es pot permetre el concert econòmic català?
—Si per “concert català” entenem un sistema equivalent al basc, Espanya no se’l podria permetre. Precisament la diferència –i el que fa sostenible financerament i políticament la proposta de finançament singular– rau en la quota d’aportació al reequilibri territorial, un element que no és present al concert basc.

“Caldria establir mecanismes específics per garantir que el conjunt de la inversió pública a Catalunya assolís els nivells que li corresponen”

Joan Ramon Rovira, cap del Gabinet d’Estudis Econòmics i d’Infrastructures de la Cambra de Comerç de Barcelona

Què en penseu, de la proposta de finançament singular, i quin recorregut polític li augureu?
—La Cambra de Barcelona, juntament amb més institucions i entitats representatives del món econòmic i empresarial de Catalunya, va reclamar al març un nou sistema de finançament territorial amb tres possibles vies: un model federal, un pacte fiscal o una reforma en profunditat del model actual. La proposta de “finançament singular” que proposa el govern de Catalunya es correspon, precisament, a aquesta segona via. Ara que una de les forces polítiques amb responsabilitats de govern ha posat sobre la taula la proposta de finançament, la resta de forces hi haurien de respondre amb alternatives amb la voluntat de pactar i trobar elements de consens que permetin d’avançar de manera efectiva en la resolució d’un problema enquistat des de fa molts anys. Sigui com sigui, el dèficit d’inversió pública que pateix Catalunya és en gran part responsabilitat del sector públic central i no forma part del model de finançament vigent. Si la via adoptada per resoldre el dèficit de finançament fos un pacte fiscal, la solució al dèficit inversor hi seria inclosa per definició, atès que es pagaria a l’estat espanyol pels serveis prestats i les inversions executades, no per les no executades. En qualsevol de les altres vies, caldria establir mecanismes específics per garantir que el conjunt de la inversió pública a Catalunya assolís els nivells que li corresponen. Una fórmula possible seria comprometre l’estat a invertir una quantitat equivalent al pes de Catalunya en el PIB espanyol i, en cas de no complir aquesta quota, traspassar els fons assignats i no executats a la Generalitat.

Espanya es pot permetre el concert econòmic català?
—Si Catalunya recuperés una part dels recursos que actualment serveixen per a finançar unes altres comunitats, probablement l’estat es veuria forçat a compensar-les cedint una part dels seus propis ingressos. En qualsevol cas, cal tenir present que hi ha un desequilibri important entre els ingressos de què disposa el sector públic central i els que disposen els governs subcentrals (autonòmics i locals), que són els que tenen la responsabilitat de finançar les despeses amb més propensió a augmentar (com ara sanitat i serveis socials, principalment). Per tant, hi ha raons per a defensar una redistribució dels recursos fiscals en benefici de les administracions subcentrals, cosa que encaixaria amb un sistema de finançament en què Catalunya tindria més control sobre els recursos que genera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor