Quin recorregut té la “proposta singular” de finançament?

  • El contingut de l'estudi presentat és impecable en la forma i les xifres, però l'estat espanyol no sembla disposat a perdre ni un euro dels que "regalem" des de Catalunya any rere any · Les primeres respostes, generalitzades, apunten a la creació d'un mur encara més alt entre allò que justament es demana i allò que s'està disposat a cedir

Jordi Goula
22.03.2024 - 19:50
Actualització: 25.03.2024 - 14:25
VilaWeb

“La consellera d’Economia, Natàlia Mas, ha presentat avui una proposta perquè Catalunya recapti el 100% dels imposts –no pas el 9% que gestiona ara–, incloent-hi l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats. Segons les dades que ha presentat Mas, d’aquesta manera, el govern tindria la clau de la caixa d’uns 52.000 milions, el doble que en l’actualitat.” Dimarts passat, Ot Bou feia a VilaWeb una bona crònica de la presentació de la proposta de finançament singular, que hauria de permetre a Catalunya de disposar d’una quantitat de diners important per a solucionar molts dels problemes que tenim com a societat.

En certa manera, era la plasmació del que havien demanat recentment, amb sengles manifestos, el grup Economistes pel Benestar, amb vint col·legis professionals i, després, vint institucions catalanes, entre les quals destacaven les patronals, les cambres de comerç, el Col·legi d’Economistes de Catalunya i el Cercle d’Economia. Vet aquí que ja tenim els comptes en què basaven les seves peticions, i molt ben fets. Cal dir, en contra del que algú ha qualificat de “pamflet” –probablement sense llegir-lo–, que és un treball molt seriós, ben fet i estructurat, que mereixeria una nota molt alta en qualsevol examen que hagués de passar. Dit això, ja sabem que amb les xifres que surten, optaríem a una molt millor sanitat, una molt millor formació i educació, unes molt millors infraestructures i uns molt millors ajuts familiars.

D’un punt de vista econòmic, no hi ha cap dubte. Seria com tenir el “concert” basc, això sí, més solidari, perquè es negociaria un percentatge determinat dels imposts recaptats perquè acabessin en un fons d’equilibri territorial per a les regions menys riques. Però seria bo, perquè gestionaríem molts més diners dels que hem generat aquí, un fet que sempre hem trobat a faltar i ha estat enmig de totes les crítiques que hem fet als sistemes de finançament que ens ha aplicat l’estat espanyol, i que han significat dèficits fiscals anuals milmilionaris. Tornem a recordar les xifres aproximades? El govern de Catalunya va publicar fa pocs mesos que el dèficit fiscal ja vorejava els 22.000 milions, és a dir, un 9,6% del PIB, que equival a un 50% del pressupost de la Generalitat.

Dit això, no deixa de ser curiós que el partit que presenta aquesta opció sigui el mateix que, fa només set anys, s’hi oposava aferrissadament, perquè, deia, era una pantalla que “havia quedat enrere”, o senzillament, com assegurava Joan Tardà, no els valia. Ara sembla que troben un primer escull a aquesta opció dins de Catalunya, entre aquells que creuen que això és un pas per a consolidar l’autonomia i per a aconseguir un encaix dins l’estat espanyol, que molts ciutadans ja considerarien satisfactori. Aquí ja no hi entro. Va més enllà de l’economia i m’agradaria centrar-me només en la qüestió econòmica. I, econòmicament, el pas seria molt bo.

Així és com es veu de Catalunya estant –reticències incloses–, i és obligat de veure com s’ho plantegen a la resta de l’estat espanyol. Crec l’opinió és unitària, si exceptuem el País Basc i Navarra, als qui no toca, però a qui no els agrada gaire que es vagi recordant que hi ha un concert basc i un conveni a Navarra, que són insolidaris, encara que ningú a l’estat els posi gaire el dit a l’ull, comparat amb el que es fa amb Catalunya. De totes maneres, d’un punt de vista neutre, també han fet saber la seva.

En aquest sentit, el govern basc ha exigit respecte pel concert econòmic, després de la demanda semblant que ha fet Catalunya. El conseller d’Economia i Hisenda basc, Pedro Azpiazu, va defensar que el concert era “solidari i singular” i implicava “un risc unilateral”. I va deixar molt clar: “El nostre concert és un sistema de finançament diferenciat, emparat per la constitució espanyola i acordat bilateralment amb l’estat.” Fixem-nos bé en cada paraula emprada.

I ara passem a l’altra banda. La primera reacció va ser ràpida. Concretament, al cap d’una hora d’haver parlat la consellera Mas. Cal dir que, en la seva presentació, Mas havia recordat que l’acord d’investidura entre ERC i PSOE incloïa la formalització d’una comissió bilateral sobre finançament per a abordar la insuficiència financera, a més d’altres inversions. Al mateix temps, tancava la porta a assistir a cap negociació multilateral entre l’estat espanyol i unes altres autonomies, amb un argument benintencionat: “La correcció d’aquest greuge històric no pot dependre de les declaracions de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, o del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page.”

Però comentava que la resposta de Madrid va ser ràpida. I per part de tres ministres espanyols. “Ens n’arriben de Catalunya, però també n’hem rebut de més comunitats”, va dir el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo. I la portaveu de l’executiu espanyol, Pilar Alegría, va afegir de seguida: “La voluntat de l’estat és arribar a un acord amb el conjunt de les comunitats, també les governades pel PP. Som en un moment oportú. Ja que hi ha onze comunitats governades pel mateix color polític, seria desitjable que el PP traslladés una posició conjunta de totes aquestes comunitats.” I la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, insistia en la necessitat de reformar el finançament autonòmic amb totes les comunitats, també les del PP. “La posició del govern és molt clara, impulsarem una reforma del sistema en la seva globalitat, per a totes les comunitats del règim comú, inclosa Catalunya”, va dir.

I ja està. O tots o ningú. A gaudir tots del cafè, la recepta de sempre. I, a partir d’aquí, els ministres tancaven la porta a Catalunya i obrien la finestra a la resta de personatges que volguessin dir-hi la seva, per anar generant “consciència” de la demanda catalana als ciutadans dels respectius territoris. I, tot i que no es va dir, és de suposar que tant s’hi val si l’explicació era certa o si es deien mentides. Al capdavall, sempre ha estat així.

A Andalusia ja han avisat la seva gent. La consellera d’Economia, Hisenda i Fons Europeus, Carolina España, va dir dimecres a Canal Sur: “No hi ha una singularitat per a Catalunya, de la mateixa manera que no n’hi ha per a la resta de comunitats. I no està infrafinançada; en canvi, Andalusia sí que ho està. Catalunya, en principi, no estaria entre les comunitats que reben finançament per sota de la mitjana.” I per això va dir que al govern andalús els semblava “una autèntica barbaritat, un disbarat, reclamar el 100% de la recaptació d’impostos”. Patapam!

La Junta de Castella i Lleó també s’ha posicionat “radicalment” en contra de la proposta del president de la Generalitat i ha reclamat la convocatòria urgent d’una conferència de presidents autonòmics per a tractar una reforma del sistema de finançament de les comunitats cap a un model “sense privilegis” per la “igualtat”, la “cohesió” i la “solidaritat” entre territoris.

Llegint aquests dos casos potser encara queda algú que pensi que això és lògic perquè són comunitats governades pel PP… Santa Innocència!

Fixeu-vos-hi. “Els barons del PSOE es conjuren contra la proposta de finançament singular d’Aragonès”, titulava un col·lega català aquesta setmana. “Líders socialistes de Castella-la Manxa, Aragó, Astúries i Cantàbria titllen la proposta del candidat d’ERC d’insolidària”, subtitulava. No és qüestió d’esmentar les desqualificacions de tots. Amb un cas n’hi ha prou. Per exemple, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, va dir que estava tremendament indignat amb la proposta de finançament singular perquè considerava que era un model “profundament injust” amb el qual uns tindrien el privilegi de “menjar a la carta” i la resta hauria de conformar-se amb el “menú del dia”, dissenyat, a més, pels privilegiats. No és cap sorpresa que ataqui Catalunya, ni tampoc que menteixi, perquè n’ha dit de molt més grosses. Però el missatge ja ha arribat on havia d’arribar…

Tots a l’una, com Fuenteovejuna. És normal que a partir d’aquesta setmana es torni a enverinar la societat espanyola amb declaracions falses per a recordar a la gran majoria la “tradicional insolidaritat catalana”. Jo crec que els 20.000 milions que “regalem” cada any no els veuen com a solidaritat (excessiva), sinó que els tenen interioritzats com a “drets adquirits” amb el pas dels anys, i ara resulta que els catalans els els volen prendre. “Què s’han cregut?”, deuen pensar.

I jo em pregunto, veient aquest mur cada dia més alt que s’ha aixecat, què es pot fer?

I aquí entrem en el quid de la qüestió. Tenim un estudi molt seriós i ben fet, amb xifres contrastades i coherents. Tenim marcat l’objectiu. Només falta un petit detall. Com s’hi arriba? Ja hem vist què en pensem aquí, què en pensen els neutrals i què diu la resta de l’estat espanyol. És evident que aquí s’acaba l’economia i comença una altra cosa. No hi ha un camí traçat per a arribar a l’objectiu. Només sabem que els que s’han plantejat fins ara no han funcionat. I l’esmentat de la taula bilateral pactada (i ajornada), tinc la impressió que tampoc no ho farà, havent sentit el govern de Madrid i intuint que l’estat espanyol s’haurà convertit en un clam anticatalà quan es toqui aquest punt.

Però és obvi que així no podem continuar. Tots els catalans hauríem de ser conscients de tot allò que es podria fer amb un finançament més just. I de la urgència de recuperar els anys perduts.

I crec que és bo recordar què va dir el president Artur Mas al cap d’uns anys d’haver hagut de fer marxa enrere, arran del mastegot en què es va trobar del president Rajoy quan va presentar-li un pacte semblant al que ara planteja el president Aragonès. “El concert econòmic per a Catalunya és gairebé tan difícil com la independència”, va assegurar. És una reflexió que no hauríem d’oblidar en cap moment.

I som aquí. Quin recorregut té, la proposta? Sincerament, no sóc gens ni mica optimista. La realitat és massa important, en termes de volum de diners, per a l’estat espanyol. No donaran el braç a tòrcer, perquè els vots són els vots, i tots plegats són molts més. Sempre ha estat així i, de vegades, sembla que ho oblidem. No tots, és clar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any