La finalització de l’emplaçament

Dietari (24). El trenc de la Ç és una paràbola d’aquesta època estranya en què pots servir en un restaurant sense saber agafar un setrill i ser guàrdia urbà sense saber català

Pau Vidal
Pau Vidal
10.02.2022 - 20:39
Actualització: 10.02.2022 - 21:39
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

*“De dimecres 19 fins al final de la fira, la circulació al carrer de Tal i Qual, concretament el tram comprès entre Aquesta Travessia i La De Més Enllà, canviarà de sentit: de La De Més Enllà cap a Aquesta Travessia. També recordem als veïns que tanquen el cotxe en garatges d’aquest tram que hauran de sortir en sentit Aquesta Travessia”.

Això (336 espais) hauria pogut ser un avís de l’ajuntament de Tal Lloc. També s’hauria pogut redactar d’una altra manera, perquè, contràriament a una idea molt estesa, no hi ha una sola manera d’expressar les idees. El que sí que hi ha és l’eficàcia comunicativa, una idea que portem instal·lada de sèrie al cervell però que el llenguatge burocràtic, en la seva fal·lera per donar-se solemnitat, massa sovint oblida. Aquest és l’avís que l’ajuntament en qüestió va fer públic (mantinc l’anonimat dels carrers perquè el que ens interessa és la categoria, no pas l’anècdota):

“Des de dimecres dia 19 fins a la finalització de l’emplaçament de les parades de la fira el carrer Tal i Qual, concretament el tram comprès entre Aquesta Travessia i La De Més Enllà, canviarà el seu sentit de circulació. Anant de La De Més Enllà fins a Aquesta Travessia.

Igualment es recorda que, els veïns que tinguin que fer sortir els seus vehicles del garatge situat en aquest tram de via, ho hauran de fer en sentit Aquesta Travessia”.

438 espais. Quasi un trenta per cent més de text i mitja dotzena de pífies gramaticals. Suspens claríssim des del punt de vista de l’eficàcia comunicativa.

El més tràgic de tot plegat, encara més que aquesta dèria del llenguatge de l’Administració per complicar el que hauria de ser fàcil (i malmetre, de retruc, la qualitat lingüística), és que el parlant només veu el dit i no la lluna. La vigilància policial que alguns experts i molts inexperts exerceixen sobre la parla de la gent fa que molts pobres parlants s’hagin escandalitzat pel “tinguin que fer” mentre els passaven per alt els veritables esculls del text, que són “la finalització de l’emplaçament”, per exemple, o el possessiu de “el seu sentit de circulació”, o les comes incorrectes, o en general la inflació textual.

*El famós fil sobre la C trencada em sembla una paràbola del nostre temps. Esclata a les xarxes, té èxit perquè toca un tema que ens afecta (un dels signes gràfics més nostrats!) i alhora és prou senzill per a ser entenedor, l’endemà un diari ja n’ha fet un reportatge més aprofundit i l’altre se n’hi afegeixen dos més. Un castell de focs del qual caldria veure quants en recordem (o n’hem après) alguna cosa, per exemple d’aquí a un mes.

*Cara i creu de l’obsessió nacional en dos minuts. Quatre lletraferits a taula, un demana un setrill i la cambrera ens deixa glaçats: “Què és, un setrill?” Com que som gent educada, en comptes de fer escarafalls mirem de trobar-hi una explicació, sense poder evitar, tanmateix, un cert disgust. Al cap de poc la mestressa ens aclareix el misteri: “És del Marroc, només fa tres anys que és aquí.” Parlava tan bé que no se’ns havia acudit la possibilitat que fos forastera. Alleujament. Però encara amb una ombra de contrarietat: si fa feina en un restaurant, com és que desconeix el mot ‘setrill’? Ni la propietària ni cap client l’han pronunciat mai davant seu?

*Llegeixo d’una tirada (és curtet) el nou llibre de l’Enric Gomà a favor de l’optimisme lingüístic. Sóc en un entorn diguem lúdic, amb presència majoritària de canalla de secundària. Els adults presents són quasi tots instructors d’esport. El paisatge sonor que m’envolta contradiu desoladorament les bones intencions del text. És evident que no he encertat el lloc.

*Fonts perfectament informades em confirmen això que demanava fa uns quants mesos: la gran majoria de textos teatrals que sentim als escenaris, siguin traduccions o originals, no passen per la revisió de cap especialista en llengua. Es veu, tal com m’ensumava, que la causa primera d’aquesta descurança (que tant de mal pot fer als parlants) és que els autors no en veuen la necessitat. Sembla increïble però és així. De fet, si hi rumio només em ve al cap una companyia estable que sí que ho fa per sistema. Només una. I en el resultat final es nota molt. Ni punt de comparació.

*Negociacions al rush final, dues reinjuries els últims mesos, no money no party. Dos substantius i una frase feta: anglès completament innecessari (no solament no aporta res, sinó que perjudica: quanta gent sap el significat dels dos primers?) en un article sobre el Barça. Si això no és fer el tifa (el redactor) i badar (el corrector), ja em direu què és.

*M’aturen en un control de trànsit de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Al llarg del tràmit se m’adrecen quatre agents diferents, tots en castellà. Dels quatre, dos canvien després de la meva resposta, però en reiniciar la conversa (perquè s’han allunyat a anotar dades) tornen al castellà. Sin novedad en el frente.

*Avui m’han fet un mantengoelcastellano sorprenent. Restaurant barceloní, clientela mixta local/turistes. La cambrera se’ns adreça en castellà, accent vagament magrebí. Res de nou, això és el pa de cada dia. Però vet aquí que en un moment donat el meu interlocutor i jo la sentim parlant en un català més que fluid amb la taula del costat. Intrigats, a l’hora de les postres li demanem per què. Com és que a nosaltres no ens has parlat en català si te’ns hi hem adreçat en tot moment. I atenció a la resposta, que diu (sense respondre) moltes coses: “Bueno, quin mal hi ha?, tenim dues llengües, és bo, les practiquem sempre que volem, és molt important estar oberts a tot”.

Apa, us deixo les conclusions a vosaltres.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €