Com que no em canso de pregonar que la correcció indiscriminada és un mal mètode d’aprenentatge, em demanen quin és bo, doncs. Com ens ho podem fer, es plany la bona gent, per millorar la nostra parla? I jo insisteixo, una vegada i una altra: cal abeurar-se en bons models; la literatura i el teatre, sobretot, que són les millors arts de la paraula. La bona literatura i el bon teatre. I la bona televisió, també, però per desgràcia d’això en tenim força menys.

La llengua s’aprèn per imitació (això també vinga repetir-ho), i si els parlants diem les coses que diem no és perquè conscientment decidim dir-les (“Va, a partir d’avui canviaré ‘malparit!’ per ‘gilipolles!’, que mola més”) sinó perquè ho sentim dir i ho absorbim. Tan banal com això. Aquests castellanismes estridents (o dissimulats), aquestes crosses cansadores, aquests anglicismes xicletosos, se’ns adhereixen a la parla perquè ens ressonen al voltant, sense cap procés conscient d’incorporació. Per això és tan important disposar de bons models, per compensar els dolents, els barats, els reductius, els que no estan sotmesos a cap control de qualitat i que ens bombardegen des de les pantalles.

Ara, el teatre… què està passant amb el teatre? Juntament amb el cinema, és una de les activitats que he enyorat més durant la reclusió forçosa. Per això, d’ençà que van reobrir, em va faltar temps. M’he empassat mitja cartellera, com aquell qui diu. Però voleu que us digui una cosa? Me n’estan passant les ganes. Em toca entomar uns diàlegs que no em deixen concentrar en l’obra.

L’Editorial Comanegra té una col·lecció, Dramaticles, on publica textos teatrals. M’hi jugaria un pèsol que Un tret al cap de Pau Miró o l’antologia de Conor McPherson (dos dels més recents) van ser revisats abans d’enviar-los a impremta. I estic segur que qualsevol dels espectacles que he anat a veure darrerament també passaria per les mans d’un corrector abans d’estampar-lo en paper. Perquè, si no, dubto que ni Comanegra ni cap editor gosés publicar-los. De la desena llarga vistos el 2021, l’única excepció (i en dic el títol perquè trobo que s’ho val) ha estat Els Brugarol, de Ramon Madaula. Els altres necessitarien una revisió (alguns, a fons, molt a fons).

La pega, allò que em fa esgarrifar, és que en realitat aquests textos ja ho són, de públics. Perquè és el que sentim els espectadors. L’idiolecte de cadascú s’alimenta de moltes fonts, però tothom sap categoritzar la instància d’on li arriba el discurs; encara que sigui, insisteixo, inconscientment, el cervell tendeix a donar per bo allò que sent o llegeix als púlpits que considera autoritzats: el telenotícies, el magazín radiofònic, el diari, els llibres, els anuncis (sí, encara que faci riure, els anuncis, siguin orals o escrits, són un element potentíssim de creació verbal. O, en el nostre cas, de destrucció massiva)… i el teatre. El teatre, hi torno, és un model lingüístic perquè gaudeix de prestigi. Al nostre país, de molt de prestigi.  No descarto que la ràpida difusió de l’exclamació joder! (ara mateix si ets un dramaturg i no poses joders a manta en boca dels personatges estàs caducat) sigui en part responsabilitat dels autors i traductors dramàtics. “Perquè és com parla la gent”, deia aquest dia un dramaturg novell que va tenir la sort de debutar en una de les sales més prestigioses de Barcelona. Jo més aviat diria el contrari: la gent parlen així en part perquè vosaltres, en comptes d’oferir una via alternativa, genuïna i factible, a la llengua-porqueria que els plou de la xarxa, no feu sinó referendar-la. Renuncieu a ser creadors de llenguatge per limitar-vos a fer de copistes. Perquè allò que fa que un diàleg resulti viu i natural no és esquitxar-lo de mutilacions pròpies d’un cert català ortopèdic d’avui sinó trobar la pulsió genuïna de la llengua pròpia.

L’última peça que he vist m’ha deixat descol·locat (“flipant”, hauria de dir si jo també volgués ser enrotllat i proper a la gent). Una sala de renom, un espectacle molt mirador i tres actors, francament, molt bons (al meu parer). I el text? El text no: fluix, lluny de la qualitat general del muntatge. No hi havia manera de sentir tres frases seguides sense que el meu miocardi de filòleg sensible (sí, ja ho sé, jo sóc un filòleg perepunyetes, però la resta dels espectadors també tenen orelles) s’esverés. Un text que cap editor gosaria imprimir en paper sense fer-lo revisar per un bon corrector. A més dels hispanismes habituals que només delaten desídia (‘per suposat’, ‘sí o sí’…), és un festival de calcs sintàctics. Tants, que la llengua que en realitat arriba a l’espectador és una estructura anglesa empolsimada amb un tel de català. Una estranyesa que no t’abandona en cap moment. Pot ser que qui l’ha traduït sàpiga anglès, però segur que de català no gaire. O no prou. Com que no firma enlloc, estic per pensar que ho van passar pel Google Translate i després pel Softcatalà perquè els adaptés l’ortografia. Per això pregunto: per què no hi figura el nom del traductor/a? Per què no van donar a repassar el text a cap corrector? És la pràctica habitual en el gremi?

Les editorials fan revisar els textos literaris i assagístics fins i tot quan tenen garanties de la qualitat lingüística d’autors i traductors (no pocs traductors també exerceixen de correctors, i tot i així se sotmeten igualment a revisió, afortunadament). I això es fa perquè aquell llibre va destinat al públic, que paga perquè el material de què està elaborat (la llengua) funcioni, igual com esperem que el mòbil que ens comprem rutlli o que l’arròs que demanem sigui comestible. Per què en l’art dramàtic no? Per quin motiu alguns dramaturgs consideren que els seus espectadors no es mereixen aquesta atenció? Potser perquè troben que la llengua oral no requereix tanta cura, amb aquella excusa del “català-que-ara-es-garla”? O tal vegada perquè pensen que les paraules se les endú el vent? El fet mateix de no fer constar l’autor/a de la traducció ja ens en dóna un indici. Però els espectadors, tant els que hi patim com els que ho xuclen sense defenses, paguem, paguem força, i amb l’entrada també comprem el dret a sentir un model de llengua que estigui a l’altura (que sovint és molta) de tota la resta.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.