Qui trenca la ce trencada?

La grafia apareix cap a la meitat de l'edat mitjana i no se sap d'on li ve el nom

VilaWeb
Laura Gállego Marfà
03.02.2022 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquestes darreres hores, s’ha escampat per la xarxa de catalanoparlants i, sobretot, catalanoescrivents, un misteri que, fins ara, no s’havia formulat. Com escrivim la ce trencada, els catalans? El debat va néixer arran d’un fil de Paloma Vargas, una correctora andalusa resident a Barcelona que ha començat a aprendre català, en què exposava una curiositat que havia descobert tot estudiant la llengua: els catalans, quan escrivim a mà, “trenquem” la ç, la migpartim per sota amb una línia inclinada; en canvi, els francesos i els parlants d’unes altres llengües hi posen una línia (més corba o menys) a sota.

En català:

En francès i més llengües:

La qüestió, més enllà de la naturalesa anecdòtica, ha anat a parar a l’etimologia mateixa de la lletra: trenquem la lletra quan l’escrivim perquè en diem ce trencada o en diem ce trencada perquè la trenquem en escriure-la? Tal com diria Joan Fuster, el nom fa la cosa, en bona part, i com que no se sap què va venir primer, si el nom o la cosa, vegem què se’n sap, de la grafia ç.

Origen de la ç

La ç com la coneixem avui dia és una evolució gràfica de la z visigòtica (Ꝣ), que és semblant a una c amb una z enganxada sota. De fet, en castellà el signe diacrític que marca la ç es diu cedilla (“zeta petita“). (En català, aquest signe diacrític es diu trenc.)

Evolució de la zeta visigòtica a la ce trencada.
Evolució de la zeta visigòtica a la ce trencada.

Els primers texts escrits en què apareix la grafia són en català i en castellà, de cap a la meitat de l’edat mitjana, i segons que expliquen els articles a la Viquipèdia de les diverses llengües que la tenen, es va començar a fer servir en espanyol per a representar l’africada alveolar sorda /t͡s/ i distingir-la del so sonor de la z. En català, la grafia ç s’ha mantingut fins avui per a representar el de essa sorda davant a, o, u i a final de síl·laba. En espanyol, va desaparèixer al segle XVII.

Ara, els paleògrafs Tània Alaix i Jesús Alturo, que fa poc van identificar el primer escriptor en llengua catalana documentat fins ara, en una entrevista al programa Més 324 (a partir del minut 16:20) van exposar una teoria diferent sobre l’origen de la ce trencada catalana, tot allunyant-se de la teoria que, en català, és una evolució de l’ús que es va començar a fer servir en castellà. Segons que diuen, podria ser una evolució de la síl·laba ci (conuenientiaconueniencjaconvinença), atès que en escrits del segle XI ja se’n pot trobar alguna mostra. Si això fos així, potser explicaria per què en català l’anomenem diferent de la resta de llengües que la fan servir.

Qui trenca la ç?

La cosa curiosa de tot plegat és que, a més del català, no hi ha cap llengua romànica més que anomeni aquesta grafia ce trencada ni cap nom semblant. De fet, totes les llengües romàniques que la fan servir l’anomenen com en espanyol ce cedilla. Vegem-ho:

  • Català: ce trencada.
  • Occità: ce cedilha.
  • Francès: c cédille.
  • Portuguès: cê-cedilha.
  • Friülès: c cu al cedilie.

Si bé en castellà és ben clar l’origen de cedilla, en català no se sap ben bé d’on surt això de ce trencada. La primera referència oficiosa de la denominació data del segle XVIII, però l’origen encara no és clar. Oficialment, apareix per primera vegada a la Gramàtica fabriana del 1918: “Ç (dita ce trencada).” I ja és recollida al DIEC el 1995, dins l’entrada de la ce: “Ce trencada. Lletra ce quan duu el signe diacrític (ç).”

I una curiositat: al Tratat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana (1788), de Carlos Ròs, apareix anomenada com a ç de rasguèt.

Qui la fa servir?

La ç és present en unes quantes llengües romàniques com ara el català, l’occità, el francès, el portuguès, el lígur i el friülès. En la majoria, així com en el català, equival al so fricatiu alveolar sord /s/ (feliç, esperança, llaç…) i també s’empra en els mateixos casos que en la nostra llengua.

També apareix en més llengües com ara l’albanès, l’àzeri, el gaèlic manx, el kurd, el tàtar, el turc i el turcman, en què, així com en el friülès, la ç té el so africat postalveolar sord /tʃ/ (com en despatx).

Curiosament, en l’alfabet fonètic internacional (AFI) la /ç/ representa la fricativa palatal sorda, un so semblant a la fricativa postalveolar sorda /ʃ/ (com la de xocolata), però que en català no existeix i que no es correspon amb cap dels sons que presenta la grafia en les diverses llengües en què apareix. Aquest so el trobem en idiomes com ara l’alemany, el grec modern i el noruec.

No se sap si la trenquem perquè en diem així o en diem així perquè la trenquem, però la ç, d’un temps ençà, ha esdevingut un símbol del català que el distingia d’unes altres llengües. I, segons que sembla, ara, encara més.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes