Jesús Alturo i Tània Alaix, autors de la datació del Memorial de Greuges de Guitard Isarn,senyor de Caboet.

El professor Jesús Alturo, catedràtic de paleografia, codicologia i diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Tània Alaix, doctoranda de la mateixa universitat, han aconseguit d’identificar el primer escriptor en llengua catalana documentat fins ara. És el sots-diaca Ramon de Cabó, autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, manuscrit trobat a principi del segle XX que Alturo i Alaix han aconseguit de datar amb precisió. Amb una feina gairebé de detectiu, els investigadors han il·luminat les primeres expressions escrites de la literatura catalana. El resultat de les recerques s’ha presentat a les XVIII Trobades Culturals Pirinenques, que es van fer a Montanui, a la Ribagorça, el 16 d’octubre.

Memorial de Greuges Guitard Isarn Biblioteca de Catalunya
‘Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet’, escrit pel sots-diaca Ramon de Cabó (fotografia: Biblioteca de Catalunya).

La vostra descoberta ha capgirat la història dels primers anys de l’escriptura en català.
—Els primers testimonis literaris, entre cometes, que es coneixen en català són, com tothom sap, les Homilies d’Organyà i les dues traduccions del Liber iudicum (o Llibre jutge). Però, aquests darrers anys també s’ha revalorat un altre text que no era conservat dins un llibre com els altres, sinó que era un document solt. És el Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Aquest document va ser trobat per Joaquim Miret i Sans l’any 1905, juntament amb les Homilies d’Organyà i una bona pila de manuscrits de l’antiga canònica, i el va llegar a l’Institut d’Estudis Catalans. Més tard, va passar a la Biblioteca de Catalunya, on es conserva avui.

Quina data va establir Miret quan el va descobrir?
—Miret va considerar que aquest document, sense data ni autoria, havia estat copiat entre el 1080 i el 1085, i així s’havia cregut fins fa ben poc, quan un estudi de Josep Maria Salrach, que analitzava el document, va determinar que podia haver estat escrit entre el 1105 i el 1106. Nosaltres, que ens hem ocupat de l’estudi filològic i paleogràfic, hem pogut confirmar-ne la datació i, encara més important, hem pogut posar nom a l’autor, no tan sols de la còpia, sinó de la redacció. Hem pogut posar nom al patriarca de les lletres catalanes: el sots-diaca Ramon de Cabó.

Organyà, Cabó… Tot és en una zona molt concreta de l’Alt Urgell.
—Cabó és molt a prop d’Organyà. Per tant, hi devia tenir algun vincle. És una terra pirinenca remarcable. De fet, això ens ha servit per a desmentir una teoria molt estesa fins ara. Com que els texts més antics que s’havien conservat són majoritàriament del bisbat d’Urgell, s’havia dit que era degut a la manca de romanització i a un nivell cultural més baix.

I no és així?
—Podem demostrar que les contrades pirinenques potser no van ser romanitzades per les legions romanes, que es van quedar a Puigcerdà, però sí que hi van arribar mitjançant el cristianisme. De fet, les moltes esglésies romàniques de la zona i la troballa d’aquests documents són un senyal de l’activitat cultural intensa i rica del bisbat d’Urgell. És cert que la cultura era en mans dels eclesiàstics i la societat era majoritàriament àgrafa, però el sots-diaca Ramon, que tenim testimoniat en dotze documents, escriu en un llatí magnífic. Que comencessin a escriure en català vol dir que era la llengua pròpia, la materna, però la llengua que estudiaven aquests eclesiàstics era el llatí i els escrivans havien de tenir en compte l’interlocutor. Els primers testimonis escrits en català són aquesta mena de documents que calia que quedessin ben clars i tothom entengués a qui s’adreçaven, com ara les convinences feudals. Durant anys el català es feia servir a les homilies i als sermons.

Per què aquest document ha quedat una mica apartat?
—A diferència de les Homilies d’Organyà, aquest text no s’ha conservat dins un llibre, sinó que són restes de manuscrits. A priori tenen una categoria literària diferent. De fet, les homilies són literàries, entre cometes. En un sentit ampli del terme.

Què diu aquest document?
—És un document de naturalesa jurídica en què el senyor de Caboet presenta un seguit de queixes a un vassall que no compleix els deures, que ha fet tota mena d’injúries i que, fins i tot, ha faltat al respecte a la dona del senyor. D’aquesta mena de documents n’hi ha molts.

Homilies d'Organya BibliotecaCatalunya-22223829
‘Homilies d’Organyà’ (fotografia: Biblioteca de Catalunya).

Hem passat de les Homilies d’Organyà, de caràcter religiós, a un text civil en què un senyor feudal es dirigeix a un vassall. Quin canvi!
—Com més antics són els documents, més jove és la llengua que testimonien. De fet, les Homilies d’Organyà havien quedat desbancades del rànquing dels testimonis més antics per les dues traduccions del Liber iudicum. Quan Miret va trobar les Homilies, les va considerar una còpia feta entre final del segle XII i començament del XIII. Després, els anys seixanta, Anscari M. Mundó va descobrir al monestir de Montserrat un foli d’un còdex que era una traducció catalana del Liber iudicum, que va considerar que era feta entorn del 1190. Fa poc, mossèn Benigne Marquès i el pare Cebrià Baraut van descobrir a l’arxiu del bisbat d’Urgell un altre foli que també corresponia a una traducció del Liber iudicum que van datar al voltant del 1150.

De fet, les vostres recerques també obliguen a canviar les datacions d’aquests texts.
—Considerem que les Homilies d’Organyà són més del segle XIII que no pas del XII. Hi ha una teoria que diu, a partir del contingut litúrgic d’aquesta traducció catalana d’un homiliari escrit en provençal, que la còpia pot ser de l’any 1204. Nosaltres entenem que l’any 1204 es va fer la compilació de les homilies provençals. La traducció al català és posterior i, des del punt de vista paleogràfic, la situem vora l’any 1220. Quant a la traducció catalana del Liber de Montserrat, nosaltres la fem més recent, perquè paleogràficament ens sembla més propera als primers decennis del segle XIII. Per contra, la traducció del bisbat d’Urgell, considerada de mitjan segle XII, per a nosaltres és dels primers anys d’aquell segle o bé dels darrers del segle XI. El testimoni més antic escrit en català pot ser aquesta traducció del Llibre jutge trobada a la Seu d’Urgell, però el testimoni datable amb més seguretat i amb autoria certa és el Memorial de greuges escrit pel sots-diaca Ramon de Cabó.

Com heu arribat a Ramon de Cabó?
—Hem fet servir un mètode basat en una aproximació tant des de la paleografia com des de la filologia. Un element molt important a destacar és que els escriptoris medievals no eren unes sales plenes d’escrivans que copiaven al dictat. Aquesta és una idea de Hollywood, del film El nom de la rosa. En realitat, un escriptori era una taula i una cadira i un model del qual el copista copiava. Hi podia haver escrivans que treballaven alhora sobre un document, però el fet cert és que existien escoles escriptòriques. Això vol dir que aquests amanuenses eren professionals que havien rebut una formació especifica. Ara bé, com que tots havien rebut la mateixa formació, és molt difícil de distingir-los. No obstant això, tot i ser bons professionals cadascun tenia certes particularitats que nosaltres anomenem idiotismes gràfics, que permeten d’identificar-los i atribuir-los documents que no van signats. Per exemple, al Memorial de greuges hem descobert que l’escrivà fa l’abreviatura del preverbi “pre” d’una manera determinada que demostra el seu coneixement de l’origen llatí de la partícula. Perquè en llatí clàssic no era “pre”. Era “prae” i per això ho distingeix d’una manera singular. Amb la localització d’aquests idiotismes gràfics hem pogut comparar el Memorial de greuges, que no havia estat ni datat ni signat, amb una dotzena de texts signats i datats.

Signatura de Ramon de Cabó al testament de Guillem Guitard de Caboet (Fotografia: Arxiu del Bisbat d'Urgell).
Signatura de Ramon de Cabó al testament de Guillem Guitard de Caboet (fotografia: Arxiu del Bisbat d’Urgell).

Com el podríem definir, el sots-diaca Ramon?
—Un personatge de la categoria cultural de Ramon de Cabó sobresurt. Tant per la cal·ligrafia, que és força bona, com pel fet que els texts estan molt ben redactats. En Ramon era capaç d’escriure en minúscula carolina i amb les majúscules de caràcter capital librari. Tot això demostra un coneixement pregon de la cal·ligrafia. També sabem que era un home culte i modern, perquè aquells qui van començar a escriure en català també sabien llatí, en sabien molt, però fer els primers escrits en una nova llengua és molt difícil. El cas del Memorial de greuges no és el d’una traducció, com la majoria dels texts del segle XII, sinó un document escrit originalment en català. Ser pioner a escriure una llengua que no havia estat mai escrita dóna a entendre el caràcter modernitzador i la flexibilitat de Ramon de Cabó. També podem dir que era perfeccionista i meticulós. Això ho sabem per la grafia que fa servir, per la manera de signar, per l’elegància amb què presenta els documents…

Què en sabeu, de la seva vida?
—El primer testimoni que en tenim és com a exorcista, que és l’orde menor d’un clergue. Quan un home és tonsurat pren els ordes menors –exorcista, ostiari, acòlit…– un seguit de funcions eclesiàstiques fins a esdevenir sots-diaca, diaca i, finalment, prevere o, fins i tot, bisbe. En Ramon el tenim testimoniat com a exorcista l’any 1093, quan devia tenir vora divuit anys, i els últims testimonis són dels anys 1123-1125. Devia viure uns seixanta-cinc anys, que és una carrera llarga. Sabem que estava molt vinculat als senyors de Caboet, potser fins i tot familiarment. Almenys n’era el secretari, perquè els documents més importants de la família Caboet van ser escrits per ell. Els senyors de Caboet, cosa poc habitual entre els senyors feudals, eren propers al món cultural i sabien escriure i firmaven autògrafament. Per una altra banda, per la zona on es movia devia estar molt vinculat als canonges augustinians de la canònica de Santa Maria d’Organyà. A més, sabem que va ser mestre d’escrivans, com és el cas d’un nét de Guitard Isarn de Caboet, que va ser destinat a la vida eclesiàstica.

Sabeu on va formar-se?
—Hem pogut esbrinar qui va ser el mestre d’en Ramon, perquè quan signa els primers documents com a exorcista ho fa d’una manera molt semblant al prevere Onofret, un personatge molt interessant d’aquella època. L’Onofret, a la signatura d’un document, explica quina hora era i quin temps feia quan va acabar d’escriure’l! També ens demostra la modernitat tot fent ús de la filiació femenina, no pas la masculina, dels personatges que refereix als documents. És una particularitat feminista del segle XI!

Després d’aquestes troballes, en què treballeu ara?
—La nostra recerca s’emmarca en un projecte sobre els primers testimonis escripturats en català. Hem pogut demostrar que al segle IX ja hi havia paraules en català en uns quants documents en llatí i al segle X, frases i tot. El català aflora en aquests primers testimonis.

Ens donareu alguna sorpresa més?
—Esperem que sí. Alguna l’hem insinuada, però cal assegurar les recerques.

Així doncs, insinueu que hi pot haver algun document més antic i algun autor més reculat que Ramon de Cabó?
—És possible. En tot cas, Ramon de Cabó sempre serà al rànquing d’autors més antics del català.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.