27.01.2019 - 21:50
Divendres VilaWeb va fer públic aquest important informe de la doctora Núria Pujol-Moix, que valida i comprova d’un en un els 1.066 ferits que va causar la policia espanyola el primer d’octubre de 2017. El 19 d’octubre passat ja s’havia fet públic un estudi oficial de la Generalitat que donava aquesta xifra, però que mancava de concreció. L’estudi publicat ara per la doctora Pujol-Moix ja no deixa cap dubte sobre les conseqüències de l’actuació del govern espanyol.
La publicació de l’estudi ha desfermat una campanya d’atacs i insídies de sectors de l’espanyolisme que, precisament, pense que és la millor prova de la importància que tenia elaborar-lo i publicar-lo. Hi ha 1.066 ferits documentats. 34 persones amb traumatismes crànio-encefàlics. 65 amb ferides a la cara, que, com ella mateixa recorda en aquesta entrevista, fa evident un acarnissament anormal. 68 ferits de més seixanta-cinc anys. I, entre aquests, tretze ferits de més 79 anys! 432 traumatismes múltiples causats amb colps de porra, empentes, puntades de peu… 137 persones amb traumatismes per damunt del coll, contravenint els protocols d’actuació de la policia. I la xifra definitiva: només el 20% dels colps van ser en parts del cos ‘recomanades’ en una acció pública. Una autèntica brutalitat que ultrapassa de molt la funció de control que se suposa que qualsevol policia ha de fer. Va ser una acció criminal executada per persones que ja haurien d’haver estat expulsades de la funció pública. I això calia demostrar-ho.
Potser és el govern de la Generalitat que havia d’haver fet aquest informe. No ha estat així per raons ben diverses, entre les quals l’aplicació del 155, que no és un fet precisament menor. Però la col·laboració del Departament de Salut ha estat important i el mètode ha funcionat. Cal dir també, siga com siga, que la forma com s’ha fet i s’ha publicat és molt indicativa de la manera de fer les coses en aquest país. Representativa. I això és una cosa que s’ha de destacar.
La doctora Pujol-Moix és professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Ha dirigit tesis doctorals, ha fet classes i seminaris tant de llicenciatura com de postgrau, ha coordinat xarxes temàtiques d’investigació europea, ha publicat més de 130 articles en revistes internacionals mèdiques de prestigi (en podeu veure una llista) i ha escrit capítols de cinquanta-vuit llibres. Té un prestigi científic impressionant i un rigor científic que no ha abandonat ni un moment.
En sóc testimoni directe, perquè fou ella qui es posà en contacte amb VilaWeb per explicar-nos la feina que havia fet durant mesos. I uns quants membres de la redacció hem vist amb quina meticulositat i amb quin rigor tractava qualsevol dubte, per mínim que fos, que pogués aparèixer. El relat dels molts mesos que ha passat obrint-se pas en l’administració per a poder comprovar d’una en una les dades del seu estudi impressiona. Al febrer, per exemple, va adonar-se que la suma de diagnosis era igual a la suma de persones. I explica: ‘Vaig veure que allò no podia ser, perquè hi havia persones que havien tingut més d’una ferida. Em van dir que els qui havien tingut més d’una diagnosi els havien posat en aquell apartat, i els vaig respondre que això ho havien d’aclarir, perquè si no sabíem què tenien gairebé la meitat de ferits no era correcte publicar el treball.’ I encara afegeix: ‘Si jo faig un treball científic sobre mil persones i dic que n’hi ha quatre-centes que no sé què tenen, doncs només puc parlar de sis-centes persones. Però això no ho podia fer, perquè n’hi va haver 1.066, de ferits, i era aquesta xifra que havíem de comprovar.’ La persistència i la paciència que ha hagut d’esmerçar en tot aquest temps tan sols les sap ella. Però el resultat és innegable. Indiscutible.
Com a país tenim una sort enorme de comptar amb persones, ciutadans, com la doctora Núria Pujol-Moix. Gent amb una qualificació professional altíssima, però també compromeses socialment i disposades a posar el rigor, la feina al servei del conjunt de la població, de tothom. Treballant en canvi de res més que la satisfacció personal durant hores i dies que són incomptables. I he de dir que me n’he trobada molta, de gent com ella, aquests anys. Molta gent d’una gran personalitat però a la vegada humil i humana, que ens fan millors a tots. Gent d’una generositat que no es pot explicar, que jo no sóc capaç d’explicar. Gent amb una consciència, una coherència i una voluntat de servei més que remarcables, que per això mateix no necessiten cap reconeixement públic ni el reclamen mai. Gent que ens l’hem trobada en qualsevol reunió, en qualsevol manifestació, que ens han donat la mà, que ens han ajudat a sostenir una pancarta o que han cridat al nostre costat fent que semblàs corrent allò que és excepcional. Gent que ha documentat la veritat i amb una estatura personal i moral davant la qual un trist ministre com Borrell queda empetitit, gairebé invisible.
