La fascinació de Barcelona per l’antic Egipte

L’egiptomania dels segles XVIII i XIX, impregnada d’especulacions esotèriques, es va manifestar a Barcelona una mica tard, cap al 1876, amb motiu de la representació de l’òpera Aïda, de Verdi, al Teatre Principal de la Rambla, amb una escenografia espectacular de Francesc Soler i Rovirosa. El públic barceloní en tenia notícies per les exposicions universals del segle XIX i, a partir d’aquell moment, els misteris i els gusts estètics de l’estil neoegipci van calar en els gusts de la burgesia i els artistes de la ciutat; especialment, els arquitectes, els dissenyadors i els joiers. La burgesia barcelonina, força provinciana, es delia per imitar la francesa i l’anglesa en el plaer pels viatges exòtics i l’adquisició d’objectes ornamentals per a decoració o per a les seves col·leccions particulars.

L’òpera, els museus, i les exposicions universals foren la porta d’entrada del món de l’antic Egipte a la nostra ciutat. Hi ha mostres d’arquitectura funerària i civil, d’obeliscs, estàtues, piràmides i dèries culturals de tota mena. Amb el segle XX i l’adveniment de la cultura de masses, l’egiptomania es manifestà en llibres il·lustrats, col·leccions de cromos, fotografies, pel·lícules de Hollywood, com ara Els deu manaments, Sinuhé l’egipci, La mòmia i Cleòpatra, i còmics de Tintín, El Capitán Trueno, El Jabato i Astèrix. O en l’art-déco i els llibres de viatges.

En el nostre imaginari cultural i sentimental hi ha molts lligams amb aquell univers mític i exòtic. De la mateixa manera que en el nostre paisatge urbà hi ha el rastre de múltiples influències. Descobrir-lo i recórrer-lo, entendre els perquès i situar-los en el context social i cultural de cada època, és una experiència enriquidora, fonamental per a entendre una mica més el nostre passat, que arriba fins al present, d’ençà de l’origen més antic i nebulós del concepte de cultura.

A Barcelona i l’antic Egipte. Història d’una fascinació (Viena Edicions), entre el rigor i l’erudició, les modes i els capricis socials, Oriol Pascual ens proposa un intens viatge ple de curiositats, sorpreses i descobertes, a través del temps i la cultura mediterrània, entre el mític, bell i misteriós univers de l’antic Egipte i la ciutat de Barcelona, sempre oberta al món, les modes i les tendències culturals internacionals. Pascual ja va comissariar l’exposició “Udjat, l’exotisme de l’antic Egipte”, al Museu Etnològic i de Cultures del Món, l’any 2021, que es pot considerar un precedent d’aquest assaig.

El llibre aporta i analitza rigorosament bona informació històrica que ens parla de la nostra relació simbòlica i sentimental amb l’antiga civilització egípcia, en diferents períodes del passat. Entendre la nostra relació amb aquest passat i com el conceptualitzaven les antigues generacions és molt útil, també, per a reflexionar i comprendre una mica millor les bases materials, espirituals i artístiques sobre les quals s’ha anat edificant amb els segles el nostre concepte de cultura. És impossible de resumir un assaig d’aquestes característiques en un article. Que serveixin, doncs, d’introducció per als futurs lectors, unes quantes pinzellades.

Tres mil·lennis de cultura i civilització

Durant tres mil·lennis, a la vall i el delta del Nil va néixer i es desenvolupà una civilització esplendorosa que va entrar en una decadència fatal, fins a acabar engolida pel desert. L’enfonsament de la cultura egípcia coincideix, curiosament, amb el moment en què Europa començava a posicionar-se com una potència que dominaria el món. Les primeres notícies de l’antic Egipte ens van arribar als europeus gràcies a la Bíblia, concretament, el llibre de l’Èxode i, sobretot, per les obres d’alguns pensadors grecs de la vàlua d’Heròdot.

Els grecs van creure que a l’antic Egipte s’havia originat la història de la humanitat. Els egipcis van dominar el temps amb la invenció del calendari, es van relacionar amb les divinitats mitjançant el culte, van dominar la terra amb l’agricultura i la canalització de les aigües, i van fer importants avenços d’organització social amb l’ús de l’escriptura i de la llei. Tot i això, a banda del relat positiu dels grecs, hi havia el relat de les Sagrades Escriptures, que deien tot el contrari i els qualificaven de salvatges i idòlatres.

Entre aquests dos extrems s’ha format el nostre imaginari egiptològic i exòtic durant segles: de l’egiptomania del segle XVIII, a l’estil neoegipci del XIX i la cultura de masses de principi del segle XX que, segons l’autor, acaba causant una certa “banalització de l’exotisme”. Sense saber, d’entrada, a què es refereix, immediatament em vénen al cap els espectacles de Mary Santpere –“Ay, ba…, ay, ba, ay, Babilonia, qué mareo…”– o de Rosa Maria Sardà –“Cleo, Cleopatra, tot el dia sobre el catre.” Ara, qui es va saber moure més bé entre dues aigües, les de la història de la cultura i les de l’imaginari creat per la Twentieth Century Fox, va ser, sens dubte, Terenci Moix (o del Nil), que hi va viure temporades i n’escriví unes quantes novel·les.

El paradís perdut

“Egipte és l’invent europeu més antic”, ha dit el crític d’art Philippe Dagen. D’ençà del primer moment, els europeus van idealitzar el passat egipci i es van encomanar d’una certa nostàlgia per la seva desaparició. Segons l’intel·lectual i activista palestí-nord-americà Edward Said, que encunyà el terme “orientalisme”, l’antic Egipte és el mirall d’allò que no som i, alhora, la clau de l’imperialisme cultural de l’occident. És el paradís perdut. Un concepte que, segons les èpoques i els corrents ideològics, ha estat propici per a l’elaboració de fantasies i tota mena d’interpretacions, molt sovint centrades en el nostre egocentrisme europeu cristià.

Els enciclopedistes van voler desxifrar els jeroglífics i analitzar els rituals funeraris per la via del coneixement o de l’esoterisme. Si els grecs havien sentit admiració per la civilització egípcia, els il·lustrats van sentir fascinació per trobar-hi l’origen de la cultura occidental. Tot d’una va néixer l’interès per l’art egipci i pels viatges intrèpids d’aventura i exploració. Ací va destacar el català Domènec Badia, àlies Alí Bei, militar, espia i aventurer. Va ser el nostre precedent dels viatgers romàntics.

L’expedició militar de Napoleó a Egipte el 1798, que hi va anar amb un seguici de científics, va donar peu a una nova manera de veure el món. Ja no és el paradís perdut. Ben a l’inrevés, l’exotisme va esdevenir fill de l’expansió europea i de la construcció d’una economia mundial sota el seu domini. Un detall força interessant. Amb la creació de la mirada exòtica, Europa, amb l’expansió colonial, s’apropia de la imatge de l’altre. La construcció del canal de Suez n’és una fita clau. Servia per a connectar les possessions britàniques i franceses amb les seves metròpolis i, de retruc, consolidava l’exotisme com a ideologia imperialista.

A l’estat espanyol, com que l’expansió colonial va ser molt limitada, sobretot després de la pèrdua de Cuba i les Filipines, l’impacte va ser molt menor en comparació amb l’estat francès i Anglaterra. No obstant això, a Catalunya, la burgesia es va voler equiparar amb les elits europees i convertir la terra dels faraons i tot el seu art i imaginari en un símbol distintiu de la seva posició social. Els grans pioners a Catalunya foren l’artista, viatger i antiquari Oleguer Junyent, amic del mecenes multimilionari Francesc Cambó, i el diplomàtic i arqueòleg Eduard Toda. Ara, per damunt de tots, destaca l’obra de l’arquitecte Josep Vilaseca, el representant més important de l’estil neoegipci a Barcelona.

Els arquitectes catalans i europeus van reivindicar de ben antic i fins al segle XX el concepte de l’obelisc i el de la piràmide, i més formes d’arquitectura egípcia. Hi ha exemples importants en el paisatge barceloní, com ara el Llapis, a la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, obra d’Adolf Florensa i Josep Vilaseca, la façana de l’Observatori Fabra i el monument a Francesc Rius i Taulet, al passeig de Lluís Companys. Però l’arquitectura funerària va ser la preferida de la burgesia. L’exemple més notable és el disseny arquitectònic i la façana del cementiri del Poble Nou. I els panteons i hipogeus de la gran burgesia catalana al cementiri de Montjuïc. No és debades que, segons que recordo, el perspicaç observador Josep Pla va escriure que aquells panteons sumptuosos eren “la marmorització dels diners”.

L’egiptomania i l’estil neoegipci a Barcelona

L’assaig ressegueix el fenomen de l’egiptomania a Barcelona: els primers jardins burgesos i aristocràtics, els creadors de gabinets de curiositats, els col·leccionistes barcelonins il·lustres, com ara el naturalista Pedro Franco Dàvila al segle XVIII, Miquel Mai, ambaixador davant el papa Climent VII, i el vicari Lluís Desplà a la Casa de l’Ardiaca i la creació del Museo Arqueológico Nacional.

Hi ha peces musicals, com ara Sesotri, re d’Egitto, de Domènec Terradellas, clau en la història de la música a Catalunya perquè és la primera òpera d’un autor català que s’estrena al país, l’agost de 1754, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. L’autor es va basar en la història d’Egipte d’Heròdot. L’any 2011 la va recuperar i representar a l’Auditori de Barcelona la Reial Companyia d’Òpera de Cambra.

Més tard, al XIX, després de la inauguració del canal de Suez i de l’estrena de l’òpera Aïda, de Verdi, l’estil neoegipci va impregnar la nostra arquitectura i les arts visuals. Tres foren les seves vies d’introducció. Les revistes il·lustrades amb imatges dels pavellons neoegipcis que amb els de l’Índia, la Xina i el Japó fascinaven la burgesia catalana. Els articles i monografies dedicats a l’art egipci i les escenografies teatrals i operístiques, com ara els telons dissenyats per a Aïda de Francesc Soler i Rovirosa.

L’estil arquitectònic neoegipi va ser discret a la ciutat, tret de l’arquitectura funerària, com ja hem dit. També van fer la seva impressió els pintors costumistes Josep Maria Tamburini i Josep Domènech Samaranch, els dibuixos d’Apel·les Mestres, i, evidentment, les obres de l’arquitecte Josep Vilaseca que, entre moltes peces importants, també va dissenyar l’Arca de l’Aliança de la Basílica dels Sants Just i Pastor. I la peça més curiosa: un cotxe en forma de sepulcre faraònic per al burgès senyor Carreres.

A final del XIX hi ha un gran impuls als estudis arqueològics, amb la fundació de grans museus i col·leccions nacionals, en la línia de l’imperialisme europeu dominant. L’aparició de la fotografia instantània, amb la càmera Kodak el 1888, llançada al mercat per George Eastman, va canviar radicalment l’experiència del viatge. La fotografia ja no és el dibuix, ni el relat. És un testimoni fidel de la realitat que posa fi les fantasies i fabulacions dels romàntics.

La fotografia és el domini de la realitat per una classe social que vivia del negoci colonial i, en conseqüència, de la submissió dels pobles orientals exclosos de la modernitat occidental.

Els deliris nacionals catalans

L’antic Egipte, de moda per la burgesia europea, va ser una peça més per a afegir a les evocacions oníriques de l’imaginari nacional català. Tot nacionalisme incipient es construeix a còpia de mites i llegendes. Va ser ni més ni menys que Enric Prat de la Riba, en el seu Compendi de la història de Catalunya, XX premi de l’Ateneu Barcelonès, qui va tenir l’honor i la imaginació d’establir el contacte entre Catalunya i el “començament” de la història de la humanitat. La teoria és estrambòtica, com molt bé diu Oriol Pascual.

Segons que va escriure el nostre prohom, i és reproduït en aquest llibre, l’any 1500 els catalans, que eren en el punt més culminant del seu poder, van unir els seus vaixells als dels Tartessis, Tirrens, Danaus i Pelestres per envair Egipte, la civilització més poderosa del moment. Segons que sembla, no se sap si l’insigne Prat de la Riba citava alguna font fiable. Però aquest fet, segons ell, marcaria el límit de la creixença de Catalunya: “Quatre grans guerres sostingueren contra l’Egipte, però l’imperi del Nil s’aguantà ferm, y en temps de Ramsés III reunint totes ses forces i les dels Fenicis, aliats seus, axafà per complert lo poder marítim de la nostra terra.”

La tomba de Tutankamon

El descobriment del bust de Nefertiti i la tomba de Tutankamon van ser fites fonamentals. Es lliurava alhora una lluita entre l’estudi científic i el comerç fraudulent d’antiguitats i les pràctiques gens escrupoloses dels col·leccionistes burgesos europeus i americans. És apassionant l’epopeia de Howard Carter, del seu mecenes Lord Carnarvon, relatada a Dioses, tumbas i sabios (1949), amb el pseudònim de C.W. Ceran.

Quan es va descobrir la tomba de Tutankamon el 1922, la cultura de masses arrancava amb força i la indústria del cinema en va saber treure gran profit. I no solament el cinema. El fotògraf Harry Burton durant vuit anys va obtenir unes sis mil instantànies dels treballs i troballes de l’excavació. De fet, va ser ell qui va catapultar a la fama el gran faraó, divulgant la seva imatge en revistes il·lustrades arreu del planeta. El 21 de febrer de 1923, per exemple, The Times en va publicar cent quaranta-dues fotografies.

Començava una nova cursa per l’estrellat mediàtic que també va ser profusament divulgada amb noves subtrames sorgides del fenomen, com ara la de la maledicció de Tutankamon i tota la literatura, films i còmics que va originar fins als nostres dies. Sense desmerèixer, això mai, les obres de Tórtola Valencia, la Cleopatra, de Cecil B. de Mille del 1934, protagonitzada per Claudette Colbert, o, per descomptat, la Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz del 1963, protagonitzada per Elisabeth Taylor i Richard Burton.