En l’article de la setmana passada, m’emplaçava a escriure sobre un fantasma que sobrevola(rà), amenaçant-los, tots els intents constitucionals espanyols de refer la malmesa estructura de dominació de l’estat sobre els territoris al seu abast –per això l’anomenen ‘la qüestió territorial’. El fantasma és, naturalment, Catalunya, un marc restrictiu de la nació sencera que nosaltres anomenem Països Catalans –un marc geopolític que l’autonomisme principatí, abocat als pactes de governabilitat espanyols, ha menystingut sistemàticament com a part indispensable de l’estratègia d’alliberament nacional. Vull dir que el fantasma-Catalunya es troba ficat, vulguis que no, en una paperina més grossa: el fantasma-Països Catalans –susceptible de crear un problema geopolític de debò a les estructures estatals europees, per poc que s’articulés al seu si un projecte propi, de caràcter confederal.

Ben mirat, la paperina del fantasma-Catalunya n’inclou més, no pas menys inquietants tant per a l’estat com per a les estructures internes de poder. El primer, i principal, d’aquells fantasmes té a veure amb el pla social i la seva projecció política. Al si de l’independentisme de govern –que jo anomeno neoautonomista o d’ocasió, i uns altres processista–, hi ha una batalla per la representació de les classes mitjanes, proveïdores de la majoria dels quadres de la classe política actual, que ha començat a resoldre’s en les últimes espanyoles, i que tindrà els moments decisius en les municipals, les europees, i les subsegüents autonòmiques. El problema central d’aquesta batalla és fins a quin punt els partits presents –ERC, JxCat– poden representar per si sols el magma sociopolític que, en un altre pla, també troba representació en les anomenades entitats –ANC, Òmnium–, que no van sempre de bracet amb els partits ni entre elles mateixes. La disputa estratègica entre ‘concertació’ o ‘diàleg’ amb l’estat o manteniment de l’opció ‘unilateral’ contra l’estat conté les contradiccions en dansa al si del moviment en general. (Les travetes, mocs, silencis, menyspreus i altres figures de la lluita interna entre els líders de les formacions, en flagrant combat per la imatge pública, també en formen part.) ‘Diàleg’ amb l’estat i ‘unilateralitat’ no signifiquen res, en si mateixos, sinó que recobreixin una qüestió democràtica fonamental entre els orígens del moviment –democràcia de base, autoorganització, autonomia respecte a partits polítics i institucions– i el desenvolupament polític del procés –tacticisme i oportunisme institucional i partidista, política des de dalt, control dels mitjans. Però, atès que s’ha entrat en la fase de retorn a la mera representació formal –si és que mai havia desaparegut–, a força de repetides conteses electorals, podem considerar, com a punt de partida, que els partits en pugna se n’han sortit prou, respecte de l’hegemonia sobre el moviment, escindint-lo entre unes institucions encarcarades i un carrer sense direcció pròpia. Mes magre ho tindrà, la classe política actual, a l’hora d’estructurar la relació entre poder polític i recomposició de les classe mitjanes en què recolzen. Cap projecte liberal –JxCat– ni socialdemòcrata –ERC– no poden fer res, en aquesta fase capitalista, per recompondre el teixit socioeconòmic de les malmeses classes mitjanes formades en l’autonomisme sociovergent –que inclouen tant les tradicionals de CDC com les incorporades per cooptació obrera pel PSC. Cosa que obre una esquerda entre representació política i realitat material, que només es podrà omplir des del poder, és a dir, conservant el pont de comandament per repartir pressupostos, o canongies, dictats per la lògica del capital via Brussel·les, via Madrid, via Ciutadella. Cosa que, òbviament, impedeix de parlar de cap ‘bloc històric’ o de cap projecte d’hegemonia’, perquè aquella lògica del capital imposa la precarietat de la majoria social com a estructura reproductiva de la fase actual. O, en altres paraules, si no hi ha capgirament social, si no hi ha canvis socioeconòmics que es corresponguin amb noves estructures representatives –un os que l’independentisme d’ocasió no ha volgut mai rosegar–, el ‘diàleg’ amb l’estat significarà anul·lació del projecte d’alliberament, no pas en termes formals –’referèndum acordat’, que l’estat i, en general, la població en què recolza, no vol ni pot acceptar–, sinó en termes socials. Cosa que és el mateix: l’eixamplament de la base per la independència no tindria lloc sinó en termes de transvasament del vot independentista, i sempre depenent de la participació electoral, del repartiment del vot unionista, etcètera–, però no pas en termes d’incorporació de noves bases socials. La base econòmica d’aquest projecte polític té com a fonaments les arenes movedisses d’una economia catalana poruga i dependent, presta a fugir en qualsevol moment ‘delicat’. La dialèctica electoral ERC-PSC forma part d’aquest esquema, subordinat tant a la lògica de la política tradicional, dins els rengles de la raó d’estat, com a la lògica reproductiva que pateix la majoria social. Vist des d’aquesta perspectiva, només assistiríem a l’enèsim acte de formalització política entre l’estat i les elits polítiques catalanes: una ‘tercera via’ maquillada amb la reclamació d’un referèndum acordat. Una variant màgica de l’independentisme, però dins els rengles de la política convencional. Mentrestant, la ‘tercera via’ realista, o sigui, ‘moderada’, formada per un PDECat refundat, ex-demòcrata-cristians, unionistes desplaçats, i distintes plataformes civils, amb dipòsits sociates, esperarien el fracàs de l’altra per guanyar punts en el renovat personal polític al servei del pacte d’estat. I, en un altre mentrestant, el gresol barceloní preparant, per exemple, resurreccions tripartidistes (PSC, ERC, Colau) mecànicament traspassades al marc principatí. O res de nou sota el sol, fins que el moviment independentista de base, refet, trobi un espai electoral propi on fer el Bildu que, tard o d’hora, s’haurà de compondre amb un líder desempresonat.

Dels altres fantasmes ficats dins la paperina, en parlarem, deo mediante, la setmana que ve.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb