Un exemplar de la constitució espanyola del 1978, exposat al congrés espanyol.

La qüestió fonamental de l’anomenada transició del franquisme a la democràcia, o primera transició, era la de resoldre el ‘problema català’, perquè, amb el basc, ja es disposava d’uns furs acomodables al pacte d’estat necessari. El PNB va poder fer-se el bonic i no va votar la constitució. En canvi, la part catalana del pacte d’estat, amb un president investit per Madrid –Tarradellas–, i al capdavant d’un ens administratiu que no passava de diputació honorífica, necessàriament l’havia de votar. Des del punt de vista de llibertats i drets socials, fer una constitució era, tècnicament, prou senzill. Es traçava un projecte tan avançat, nominalment, com qualsevol altre, tot i saber que molts dels seus punts no es podrien complir mai. I avall, que fa baixada. (En el seu moment, Cambó ja advertia del perill de fer una constitució massa ambiciosa per a ensarronar el personal i, després, no poder-la aplicar; Iglesias sembla haver-s’ho après a consciència durant la campanya electoral.)

La constitució no era, doncs, aplicable, sinó en els seus aspectes jurídico-formals –una societat tan desigual com l’espanyola no donava prou de si per a garantir tots els drets socials inscrits en el text. Va arribar la crisi del petroli de 1973 i, amb ella, la crisi inflacionària galopant de 1977, en plena transició. Per tapar el forat entre legalitat i realitat, s’hi va haver d’afegir el ciment d’una addenda ad hoc, una mena de constitució materiall’autèntica, la de debò, la que no s’ha deixat d’aplicar en forma de pacte social, vull dir, de sotmetiment del treball a la lògica del capital. En van dir pactes de la Moncloa –socialistes, comunistes, centristes, catalanistes, i etcètera–, el qual va ratificar, entre altres qüestions menors, la liquidació de cap horitzó emancipatori dels treballadors davant la dura realitat socioeconòmica heretada a pèl del franquisme. La classe obrera, si llegim el subtext d’aquell pacte –que, per fortuna, no es va signar un Primer de Maig–, esdevenia merament ‘sindicalista de concertació’, tot anticipant la reestructuració industrial efectuada als anys vuitanta sota l’ègida socialista. Hi van seguir, lògicament, els fèrtils podrimeners de l’especulació immobiliària, el monopoli energètic, el repartiment de l’empresa pública, la lliça mediàtica, l’estafa oficial i privada, la corrupció sindical, la corrupció d’estat, i etcètera. Tota la xerrameca d’Iglesias en campanya sobre la no aplicació dels articles més socials de la constitució són la viva imatge del fracàs d’aquella constitució nominalista, enfront d’una vida tan precàriament material com la que ha patit, i pateix, la majoria social espanyola. Després de quaranta anys fent mans i mànigues per a crear ex novo una classe mitjana que fes de matalàs al nou estat monàrquic, els vents de fronda de la globalització i el paper galdós d’Europa erosionen aquella classe obrint una esquerda brutal entre ‘els de dalt’ i ‘els de baix’ per on es colen totes les fórmules vidrioses per a resoldre, via autoritària, la crisi de governança europea.

Però el ‘problema territorial’, l”encaix de Catalunya’ era un tema molt més delicat. En aquest punt, i en el posterior estatut de Sau –atacat de bon començament per la mateixa gent catalanofòbica d’ara (començant pels Savater, Umbral, Losantos i companyia des d’El País)–, es van haver de posar les castanyes al foc per resoldre’l més o menys toscament. I en lloc de mirar de resoldre’l atenent, en principi, les necessitats concretes de la principal potència econòmica de l’estat (cosa que exigia un pacte entre iguals de classes dirigents), se’l va deixar podrir mercadejant vots amb una part –la Convergència pujolista–, mentre es negava el pa i la sal al conjunt d’una població sotmesa a una espoliació fiscal sense parió a Europa. Per això, el ‘problema català’ continua essent el problema d’Espanya –es pensi el que es pensi de les eleccions de diumenge passat i del paper de l’independentisme d’ocasió en tot el sarau muntat.

Un sarau per a acompanyar, amb fanfara de pasdoble, unes eleccions proclamades poc menys que decisives, decisòries i decidides contra l’amenaça neofranquista sobre la constitució nominal del 78. Tot plegat, amb presos polítics, autoritarisme electoral i parcialitat televisiva (vergonya de TV3 amb el boicot al Front Republicà!). Un sarau que ha deixat de banda, com succeeix des de l’inici del procés, la qüestió del pacte sempre negat que necessita el règim per ‘reabsorbir’ Catalunya en la trama institucional d’estat. Ara, si el volen assolir, aquell pacte, els caldrà fer una segona transició, refer el teixit institucional espanyol i trobar personal català disposat a seure a taula a guanyar-se les garrofes, o sigui, les noves engrunes. Pel que fa a la part espanyola, i més enllà de les bravates dels llenguts ultramuntans i deixebles, s’haurà de decantar per un neoestatut a la manera de l’antiga ‘tercera via’ que defensaven Duran i Lleida i el patriciat barceloní de costum: llengua i cultura, fiscalitat, inversions, rodalia, corredor mediterrani… Pel que fa a la part catalana, acostumada fins i tot en temps d’independència a fer la Llucieta i la Ramoneta, s’ha d’esperar un conglomerat o sindicat d’interessos que inclogui neofundadors convergents, bonifacis esquerranosos, comuns il·lustrats, sociates cavalcant l’ona madrilenya i, àdhuc, ciutadans esbravats un cop hagin tocat, pactant, poc o molt, amb qui toqui, unes unces de poder d’estat. Si, tots plegats, albiren el fifty-fifty en enquestes propícies i propiciatòries, escometran un referèndum neoestatutari per a arribar al 50,1% de vots a favor; vindria, seguidament, l’aprovació de la reforma constitucional a escala d’estat per a arribar, via televisions i crispetes, al corresponent 50,1% de vots a favor. Per la part material no caldrà preocupar-se, que ja no els cal un nou ‘pacte de la Moncloa’: la classe obrera no és cap perill per al sistema de poder heretat del franquisme i profusament maquillat. De fet, la materialitatper a una segona transició la tenen de temps abans: una nit d’agost, entre Zapatero i Rajoy, us en recordeu? Us en recordeu, de la reforma nocturna constitucional per a pagar el deute bo i controlar el dèficit? Us en recordeu, de la troica, de Grècia…? Aquella reforma nocturna de la constitució nominal és el fonament material de la segona transició en marxa.

I no parlarem, direu vosaltres, del fantasma esquerp que sobrevola un panorama constitucionalitzador tan bell i tan vell? No ens precipitem, senyores i senyors. Del fantasma esquerp, en parlarem, deo mediante, la setmana que ve.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb