Aquests dies, reapareix el debat públic sobre la violència. Bé, debat, ben bé, no, perquè no s’aborda amb la profunditat i l’anàlisi que requeriria. Però cal parlar-ne, urgentment, perquè això que vivim aquesta setmana convulsa de protestes al carrer arran de la sentència condemnatòria als presos polítics és preocupant.

No triguen a aparèixer els líders (sic) polítics i personal amb càrrecs a l’administració a condemnar públicament una suposada violència dels manifestants. En canvi, de les actuacions policials repressores, no en parlen. O ho fan aplaudint la tasca dels cossos i forces de seguretat, estatals i nacionals, malgrat que cada cop costi més distingir-les.

Però saben de què parlen, quan agiten la bandera de la criminalització del poble organitzat? Entenen què és la violència, abans d’endossar-la a qui col·loca una barricada al carrer? Sincerament, ho dubto.

Com amb tot, cal saber de què es parla abans de parlar-ne. És un clàssic de les ciències socials, estudiar situacions i fenòmens dels quals tothom sembla saber-ne un niu. És clar, com que els criminòlegs, sociòlegs i resta d’acadèmics precaris de les facultats de lletres estudien fenòmens socials que acostumen a passa al carrer i involucren el poble, els seus postulats sovint semblen obvietats. I els postulats al voltant de certs conceptes que s’expandeixen de boca en boca amb una buidor discursiva que fa feredat semblen no tenir fi.

Recuperem Galtung. Cal fer-ho si volem discutir sobre el fenomen de la violència. I si estudiem els conceptes de violències que proposa aquest sociòleg, no entendrem per què sempre en parlem de la més òbvia, la directa, i en canvi, gairebé no utilitzem mai el mot violència per descriure la violència estructural o la cultural.

Anem a pams. Què és la violència estructural? No vull que això sembli un treball acadèmic ni una classe magistral, per tant, ho explicaré amb exemples de la vida quotidiana. Violència estructural són els desnonaments de famílies senceres a qui vulneren el dret bàsic d’un habitatge digne. Són les restriccions en l’accés a la sanitat pública a migrants en situació administrativa irregular. És l’abandonament de les persones que surten d’una condemna de privació de llibertat que, de cop, travessen les portes de la presó amb una mà al davant i una altra al darrere, sense cap mena de suport de l’administració. Són les càrregues policials sistemàtiques amb armes molt perilloses, com les pilotes de goma i les bales de foam, o amb l’ús de tècniques com les del carrusel, amb què es pot ferir de molta gravetat els manifestants que exerceixen el seu dret fonamental a la protesta.

I la cultural? Doncs la violència cultural és aquella que es dóna quan es pretén prohibir que els ciutadans d’una nació sense estat assimilin a la força la cultura de l’estat que els oprimeix. És la prohibició d’expressar-se en la llengua pròpia sempre que es vulgui. Són els discursos d’odi expressats per certs partits polítics acostant-se a postulats feixistes, si no endinsant-s’hi.

Però no defugirem la violència directa, perquè les dues anteriors sovint es materialitzen a través d’aquesta. Quan un detingut és torturat a una comissaria de policia, obligat a declarar sense presència d’un advocat o tenint-lo despert i sense aliments més de 24 hores, s’hi exerceix violència directa. Quan un grup d’antiavalots dispara pilotes de goma i per l’impacte d’una d’aquestes pilotes un noi de 22 anys perd l’ull, aquest ull s’ha perdut per una violència directa. Però, sobretot, la violència directa té una característica molt clara: s’exerceix contra els éssers vius. Mai contra objectes inanimats, siguin contenidors o parets. Consulteu el diccionari, que per aquestes coses no cal haver fet un màster. L’etimologia és una eina poderosa. I, guaiteu què en diu, de la violència, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

«violència
1 f. [LC] Força o energia desplegada impetuosament. La violència del vent, de la tempesta, d’una sotragada sísmica. La violència d’un cop. Empènyer-lo amb violència.
2 f. [LC] PER EXT. La violència d’una passió, d’un desig. La violència d’una malaltia.
3 f. [LC] Abús de força. Usar de violència envers algú. Emprar la violència contra algú. Sofrir violència. Rebutjar la violència amb la violència

Aquests dies, moltes persones han sortit al carrer indignades per la repressió viscuda i per les condemnes que sumen un segle per als presos polítics. Algunes ho fan, en part, encoratjades pels seus líders polítics. En aquestes protestes, pacífiques i cíviques, però carregades de ràbia continguda, apareixen de seguida grups d’antiavalots, de les policies catalana i espanyola. Hi apareixen i reprimeixen, amb molta violència directa. I, al darrere, amb violència cultural. És la cultura de la repressió, que no entén que les persones tenim dret de manifestar-nos i expressar el nostre descontentament i indignació. No és normal en un país democràtic que es vulneri aquest dret fonamental sistemàticament. No és admissible que les tècniques policials utilitzades responguin a tecnologia militar. Anem enrere. En lloc d’apostar per models policials de proximitat, respectuosos amb la ciutadania, cristal·litzem la militarització com a forma de repressió. Amb total naturalitat i amb nul·la autocrítica dels responsables polítics que comanden aquests cossos policials.

Ara continueu sortint públicament a criminalitzar el poble organitzat que posa el cos per avançar cap a una democràcia més plena i que es protegeix amb barricades per no perdre els ulls o els testicles. Sobretot, no condemneu les actuacions psicopàtiques dels agents policials. Continueu emprant el terme violència i després, alhora, sortiu a indignar-vos i no entendre com els fills de les veïnes amb qui aneu a fer ioga els dimarts acaben en règim FIES acusats de terrorisme.

Per acabar, Baratta i més Baratta. Referent de la criminologia crítica. Què volem, com a ciutadania, dret a una seguretat (amb més policia) que es materialitza cada cop més amb repressió i més repressió, o la seguretat dels drets fonamentals de tots nosaltres? El dret de protesta i manifestació també ho és. El comencem a protegir, o el continuarem criminalitzant?

Sheila Marín i Garcia (@Ice_smg), criminòloga de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb