Fa vergonya, la campanya del Consell de la República

  • Sorprèn veure l'acarnissament en la batalla que veiem i el caïnisme desplegat sense miraments a les xarxes i als mitjans de comunicació per controlar una institució que, per desgràcia, ja no és sinó un reflex pàl·lid d’allò que hauria de ser

Vicent Partal
02.02.2025 - 21:40
Actualització: 03.02.2025 - 10:29
VilaWeb
Pla general de la foto de familia a l'acte de presentació del Consell de la República a Brussel·les l'any 2018

Fa uns quants dies escrivia en aquest mateix espai editorial que les eleccions al Consell de la República podien ser una oportunitat per a revifar aquesta institució que he defensat d’ençà que es va fundar, i que és fonamental per al procés d’independència, però que, després de ser potinejada en tots els terrenys, s’ha reduït a un reflex pàl·lid d’allò que esperàvem que fos.

Però, després de veure com es desenvolupa la campanya electoral i després d’aguantar totes les polèmiques paral·leles que s’han originat, avui tan sols puc dir que tot plegat em fa sentir vergonya. Com a periodista, com a observador i analista, com a ciutadà, com a independentista, però sobretot com a simple afiliat al Consell, un entre tants.

Ja no s’entén, d’entrada, com és que hem arribat ací. El president Puigdemont va decidir que el seu projecte era el seu partit polític i va abandonar d’avui per demà el Consell, l’organisme que li havia donat aixopluc en els moments més difícils i delicats de la seua trajectòria a l’exili. I amb això desencadenà una autèntica guerra interna que ha posat en evidència totes les misèries imaginables.

Toni Comín va decidir aleshores que volia ser-ne el president. Malgrat tantes polèmiques que arrossegava la seua figura ja de fa uns quants anys –i he de reconèixer ací persones com Júlia Taurinyà, que van posar el dit en la nafra dels seus defectes molt abans que ningú.

Contra ell, que tenia la representació política de la institució, s’ha alçat allò que en podríem dir el sottogoverno, la gent que ha maniobrat sempre per a mantenir la institució sota control, per a marcar-ne el rumb polític al marge –i si calia, en contra– de la democràcia directa, com es va demostrar en el lamentable episodi de la dissolució manu militari de l’assemblea de representants.

En realitat, controlar el Consell avui és controlar un nom i poc més. No hi ha diners, no hi ha treballadors, no hi ha res més que una marca encara miraculosament respectada per molta gent, que continuem creient en el país i en la revolució de l’octubre del 17. Per això mateix sorprèn veure l’acarnissament en aquesta batalla i el caïnisme desplegat sense miraments a les xarxes i els mitjans de comunicació –filtracions, filtracions i més filtracions adreçades, diguem-ho tot, a la premsa més enemiga del Consell.

La meua opinió personal –i vull remarcar que no té cap més valor que això, ni cap més importància que la d’una opinió com la que puga tenir qualsevol lector d’aquest diari– és simplement que Toni Comín ara no està en condicions de portar el Consell.

Però aquesta cacera que s’ha desfermat en contra seu em sembla molt poc edificant, gens republicana. Sobretot perquè crec que no es pot oblidar així com així que ell és un exiliat i que si viu en les difícils circumstàncies personals que viu i que tenen sobre ell l’afectació que tenen no és precisament per voluntat pròpia.

Amb això, no dic que els exiliats, pel fet de ser exiliats –o els presoners, abans– tinguen drets que els altres no tenim. Però sí que dic que tampoc no és negligible que ho són.

I per això convidar-lo a retirar-se, com ha fet Jordi Domingo, o emetre un comunicat encoratjant ben poc dissimuladament que algú l’impugne, com ha fet la peculiar junta gestora que regeix el Consell, em semblen gests molt poc edificants. La denúncia feta contra ell per un assistent, amb independència de la idoneïtat del moment, és tota una altra cosa. Això és molt seriós, i no pot acabar en no res. Caldrà prendre mesures si els fets s’aclareixen i són com sembla que són. Però, alhora, fer servir aquesta denúncia ara i interessadament com a benzina explosiva en la campanya a la presidència pot ser que faça un favor a un candidat concret, però fa molt de mal al projecte. Ja em direu qui caram tindrà interès en el Consell enmig d’un ambient tan tòxic.

Les eleccions, de fet, ja eren molt problemàtiques d’entrada. I per això mateix reclamaven molta cura, delicadesa i precisió. Si el Consell ja no té treballadors, qui en fa funcionar la màquina electoral? La junta gestora, que s’ha manifestat de manera bastant clara contra un dels candidats? I quina credibilitat té això? Com és que han deixat que es presentàs qualsevol persona, sense ni tan sols demanar un nombre mínim d’avals? El Consell és conscient que hi ha candidats que són allò que col·loquialment s’anomena “friquis”, i que la seua presència i acceptació com a candidats legítims no fa cap favor al projecte?

Fins i tot el desenvolupament de la campanya. Com és que es va fer un debat organitzat per Comín a Catalunya Nord ahir, el dia que no podia anar-hi Jordi Domingo, però s’afirma que l’organitza un consell de Catalunya Nord que segons que sembla ningú de Catalunya Nord no sabia que existís? Com és que es permet això?

Tot plegat, aquesta és la meua opinió, és una pena. Fa anys que vaig escriure que l’eufòria del període que va anar del 2012 al 2019 ens va fer molt de mal com a moviment. Perquè anàvem tan sobrats, era tan evident que teníem el país a les nostres mans, que molta gent no es va adonar que la idea de la independència –com ens recordaven aquests dies els quebequesos– és imbatible, però que per realitzar-la cal humilitat, cal empatia, cal col·laboració, cal responsabilitat, calen acords, cal actitud positiva, cal companyonia, cal apartar els interessos personals o de bàndol, cal humanisme, cal pietat –també–, cal molta generositat i molt pocs interessos, cal pensar en allò que és col·lectiu i no en allò que és privatiu.

 

PS1. Permeteu-me que us recomane una entrevista que hem publicat aquest cap de setmana, però crec que és realment important. És la que Oriol Bäbler ha fet a dos dels docents de l’institut el Palau, que van ser perseguits judicialment i linxats mediàticament després de l’1-O. Llegiu-la.

PS2. Ahir, pujant de València a Barcelona amb tren, em vaig adonar que havia desaparegut el quiosc de l’estació de Sorolla. Simplement, ja no hi podem comprar diaris, ni revistes, ni llibres. Em va semblar un altre senyal evident de la gran crisi que mata lentament els mitjans a tot el món. I per això vaig pensar que havia d’aprofitar aquest espai per donar les gràcies més emocionades als milers de subscriptors d’aquest diari que, contràriament, ens demostren que una part de la societat no concep la vida sense els mitjans i li importa que existim i puguem fer la nostra feina. I també per a demanar als qui es pensen que això no és cosa seua que ens ajuden clicant ací per a fer-se subscriptors o per a fer una donació única. Abans no siga massa tard per a tots.

PS3. Una de les raons essencials per a continuar lluitant pel periodisme és el nostre paper de contrapès del poder. I, a propòsit d’això, també aquest cap de setmana hem sabut que el nostre col·lega i amic Francesco Cancellato, director de Fanpage.it, havia estat espiat amb el programari israelià Parangon, molt probablement a les ordres del govern italià. Fanpage.it va destapar, entre més coses, l’escàndol de l’exaltació del feixisme per les joventuts del partit de Meloni, que vàrem publicar també a VilaWeb, amb traducció catalana. Fanpage.it forma part d’un grup informal de diaris europeus que hem creat conjuntament ja fa anys i en què participa activament VilaWeb, juntament, per exemple, amb Mediapart –a l’estat francès–, Denník N –a Eslovàquia– i The Kyiv Independent –a Ucraïna.

PS4. L’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir d’interí. Criticava durament el conseller José Antonio Rovira pel maltractament sobre els professors, però també pel menysteniment als alumnes. N’ha parlat amb Esperança Camps en aquesta entrevista: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat”.

PS5. L’aparició, ara fa una setmana, de DeepSeek ha causat una autèntica revolució. Com que és en codi obert, tot d’experts s’han abocat a mirar-ne les entranyes i avui el professor de la Universitat Politècnica de València Jordi Linares Pellicer ens en destaca un aspecte tan excitant com inquietant: i si la màquina raona com un humà? Llegiu-ho.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor