Això és Estrasburg i avui no serà un 30 de gener

Tots els esforços per a frenar Puigdemont i Comín han fracassat i per això avui és un gran dia per a l'independentisme i per a la nació

Vicent Partal
Vicent Partal
12.01.2020 - 20:51
Actualització: 12.01.2020 - 21:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Poques hores després d’haver refusat, el president del parlament, de dur endavant la investidura del president Carles Puigdemont, una investidura acordada fins i tot pel seu partit, vaig escriure aquest editorial, servint-me de Tolstoi: ‘Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps‘.

Era el 31 de gener de 2018 i l’independentisme institucional ja havia fet malbé dues grans oportunitats per a guanyar. Una, la principal, després del Primer d’Octubre, desconfiant de la capacitat de la ciutadania per a enfrontar-se a la repressió. La segona, la més greu, tirant per la finestra amb aquella marxa enrere tot l’esforç increïble que havia fet precisament la gent, els ciutadans del carrer, per desfer l’operació d’estat concretada en el 155.

Mariano Rajoy ha explicat ara que li semblava increïble que l’unionisme hagués perdut les eleccions del 21-D. I li ho semblava perquè ho era, d’increïble. Pocs països haurien resistit una cosa com la que va resistir aquest i s’haurien reconstruït amb la velocitat del nostre. Però l’error monumental de no aplicar el resultat de la votació ens ha dut al punt on som ara, amb una divisió partidista em fa l’efecte que insalvable i amb una divergència estratègica que obliga a pensar si llavors no hauria estat millor de repetir les eleccions. Si és que ara ja no són completament imprescindibles, si més no per a superar aquest lamentable teatre institucional en què vivim abocats.

Però avui és el 13 de gener de 2020 i passarà una cosa important: a Estrasburg Carles Puigdemont i Toni Comín, president i conseller elegits en les llistes de Junts pel Sí, l’un de Convergència aleshores, i l’altre d’Esquerra aleshores, prendran, amb tot el dret, possessió dels seus escons com a membres del Parlament Europeu. I, malgrat que Espanya ho ha intentat de totes les maneres possibles, avui no serà un 30 de gener. Aquesta vegada no se n’han sortit i avui el vot dels ciutadans serà satisfet, la democràcia haurà superat les amenaces del règim i dos autèntics lluitadors, incansables, ens representaran al cor d’Europa, al costat de Diana Riba i esperem que ben aviat també de Clara Ponsatí i Oriol Junqueras.

Tolstoi explicava –i jo repetia en aquell editorial de què parlava abans– que els dos guerrers més bons són la paciència i el temps, perquè els grans adversaris, quan combaten de veritat, sense reserves, com animals per una presa, malden per menar l’altre a un joc d’errors. I estàs llest si t’hi deixes dur. És aquella imatge tan estepària del moment en què els llops ensumen la sang. Si veuen que hi ha cap feblesa en la presa que empaiten, intensifiquen frenèticament la pressió, fins al punt que poden arribar a morir-se i tot, esgotats en l’intent de caçar-la. Però ho fan, s’hi lliuren sense reserves, perquè saben que és en aquell moment precís que el cansament i la necessitat de prendre decisions urgents també pot dur l’altre a cometre un excés, un error, a fer un pas en fals que el derrote sense remissió. En definitiva, és per a aquell moment, diu Tolstoi, que has d’estar preparat, perquè és en aquell el moment que es posa en joc tota la vida i tot allò que hi has fet.

Jo recorde amb una profunda emoció quan el novembre del 2017 vaig entrar per primera vegada a l’habitació en un hotel de Brussel·les on s’allotjava el president de la Generalitat, en un ambient gairebé de clandestinitat. Fins i tot em vaig apuntar, en un paperet que encara guarde a casa, el número de la cambra: era la 4333. La decisió d’anar cap a l’exili havia estat presa amb la determinació, i així m’ho va explicar aleshores, de portar l’estat espanyol a la derrota a còpia de despullar-ne l’autoritarisme davant el món i aprofitant la doble condició jurídica de catalans i d’europeus. Perquè Espanya havia decidit de tractar un problema polític com si fos un acte de delinqüència i el govern a l’exili estava determinat a demostrar que els delinqüents eren ells: els Rajoy, Sánchez, Rivera, Iceta, Marchena, Llarena, tutti quanti

Em va semblar, en aquell moment, que aquesta era una tasca titànica. Calia demostrar primer que ells, tots els exiliats a Bèlgica i Suïssa, no eren de cap manera delinqüents. I ho varen fer guanyant en tots els tribunals possibles totes les conteses que els van posar al davant. Després havien d’aconseguir que les institucions internacionals denunciassen el comportament de l’estat espanyol. I van començar a arribar les resolucions i els informes demolidors, de l’ONU al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aleshores calia pujar un graó més i portar la batalla al terreny de la política. I varen prendre la decisió de jugar-se-la de nou i aprofitar el Parlament Europeu: Junts, Puigdemont, Comín i Ponsatí, representant un espai transversal que a l’interior era impossible de crear.

Com que som un poble que té por de guanyar i no sap gestionar emocionalment les victòries, ja hem oblidat com ens va fer patir aquella decisió. De primer no els van deixar presentar-se, en una primera decisió polèmica de la Junta Electoral, però van guanyar la batalla jurídica i van acabar figurant a les llistes. Ho recordeu? I van guanyar sense discussió a les urnes, a tot arreu, en una campanya electoral en què no van poder ni enviar les butlletes de vot a la casa de la gent, per l’obstrucció de l’administració electoral. I si se sumen els vots de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, se’n va obtenir el 49,84% del total, i en van faltar només 5.379 per a assolir aquella famosa meitat del vot que tant sembla importar a alguns.

La reacció la sabem tots. Espanya va embogir una altra vegada, com després del 21-D, i va intentar, una altra vegada, d’evitar en els despatxos allò que la gent havia decidit a les urnes. Va aconseguir una primera victòria impedint la presència dels eurodiputats electes en la sessió d’obertura del parlament, és cert. Però al final ha perdut i avui no podrà evitar-ne la presència a l’hemicicle ni podrà evitar que siguen escoltats quan parlaran demà. La tenacitat de la ciutadania aguantant el conflicte, els herois que us vàreu desplaçar el juliol passat fins a la capital d’Alsàcia i la capacitat tècnica i el saber fer dels seus equips ha capgirat completament la situació.

Aquell dia, recordeu-ho perquè és important, el govern espanyol de Pedro Sánchez havia ordenat el segrest de Puigdemont i Comín a unitats de la policia espanyola, aprofitant un obscur tractat amb França. Hi havia un avió esperant-los a l’aeroport per dur-los a Madrid i policies camuflats pertot arreu. Els dos eurodiputats van haver de romandre a l’altra banda del riu, en territori alemany, i han hagut de guanyar als tribunals el dret de seure-hi avui, sense por de ser segrestats pel mateix president del govern que hi havia aleshores.

Tots els esforços per a frenar-los, doncs, han fracassat. I per aquesta raó avui és un gran dia per a l’independentisme i per a la nació. Si Tolstoi tenia raó, aquest és el moment d’atacar la presa sense reserves; si cal, corrent el perill de morir exhausts en l’intent. Perquè, com sabrien explicar perfectament els llops, el cansament que els ha causat perseguir durant dos anys i mig el govern a l’exili i la necessitat de prendre decisions urgents i improvisades per a respondre a tantes derrotes seguides com han tingut ha dut Espanya a cometre ja tants excessos i tants errors com era possible d’imaginar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Matilde Font
Matilde Font
12.01.2020  ·  22:25

“han hagut de guanyar als tribunals el dret de seure-hi avui, sense por de ser segrestats pel mateix president del govern que hi havia aleshores.”
Aquesta frase l’hem de tindre al cap. Al govern del regne d’Espanya hi ha el mateix president que volia segrestar a Puigdemont i Comín el juliol del 2019.
Gràcies Vicent i Vilaweb per anar-nos recordant les coses importants.
Dilluns serà un gran dia per la Nació Catalana!
Felicitats per la persistència de tothom!

Jean-Marc Prohias
Jean-Marc Prohias
12.01.2020  ·  22:56

I mentre , els presoners pactant amb els carcellers, això si amb l’ajut de nostre Senyor. Preguem

Mònica Vidal
Mònica Vidal
12.01.2020  ·  23:09

Com sempre, Vicens, mirant el cantó positiu. Només un problema: l’autarquia en que s’ha instal·lat el règim del 78 i la desunió -hi ha cap altra manera de dir-ho?- del independentisme no auguren pas que el llop guanyi la presa. I poc a poc, en aquest costat, va calant el desànim. Paciència ells no n’han de tenir doncs han guanyat les primeres batalles i les que cauen del nostre cantó, no dic pas que no hi siguin, semblen poca cosa contra l’enorme agressivitat del oponent. Hores

Josep Usó
Josep Usó
12.01.2020  ·  23:12

Queda cada vegada més clar que l’estratègia guanyadora és dur l’Estat al terreny de joc internacional. Dins no hi ha garantia de res. A continuar la lluita.

jaume vall
jaume vall
12.01.2020  ·  23:15

L’he llegit, m’ha recordat dies sensacionals, dies importantíssims, decepcions profundes. El tornaré a llegir.
Ara, em quedo amb la data de 30 de gener de 2018, quan alguns dels que s’omplen la boca de no fer un pas enrere, de ser valents, de voler la independència, alguns d’ells, personificats en Roger Torrent, van permetre que un jutge espanyol -que ja ha estat humiliat per la justícia europea- decidís qui podia ser President de la Generalitat.
Quina poca coherència entre paraules i fets.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho.

I recordar errors, i assaborir victòries.

Gràcies, director.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
12.01.2020  ·  23:27

Malauradament els presidents del gobierno i del Parlament són els mateixos i de cap dels dos no t’en pots refiar. Tanmateix, demà és un gran dia!

Rosa Gispert
Rosa Gispert
12.01.2020  ·  23:27

La lluita encara serà llarga i a partir d’ara més difícil i tot, per què ja està clar que des de l’exili no es lluita només contra la repressió espanyola si no contra la guerra bruta de l’altra meitat de l’independentisme. Només cal llegir l’opinió contundent d’avui a VW “cal que algú ho expliqui” demanant per què la conselleria de Justícia manté els presos tancats i Junqueras no es vol acollir al permís per anar a Estrasburg.

Afortunadament les accions de Puigdemont i Comín, que ho fan sempre tot en positu, no contra els altres com ER, estan llaurant el camí cap a una nova unió de l’independentisme, la única manera d’anar allà on tots els independentistes volem arribar.

Gemma R.
Gemma R.
12.01.2020  ·  23:44

La tempesta perfecte està apunt d’ arribar. El TJUE es veurà obligat a entrar en el fons de la qüestió catalana, les negociacions amb ER no fructificaran, i passarem del 50% a les properes al Parlament. S’ ajuntarà una crisi econòmica que farà tembalajar l’ Estat per sí mateixa, i tot això passarà abans de vacances d’ estiu. Ja ens podem preparar amb Tsunami o sense, aquesta vegada si, per romandre al carrer sense límit. Fins que caigui el Règim, i l’ Estat es retiri de Catalunya. Segurament la UE voldrà un referèndum, però ja veureu com en aquell moment ja serà com parlar d’ una altra època. L’ 1 d’ Octubre serà el mandat.

joan rovira
joan rovira
12.01.2020  ·  23:50

Una qüestió és la política, l’altre la moral, l’ètica o les creences religioses. La seva confusió en l’àmbit personal porta a disfuncions però en els assumptes públics a l’abisme.

Efectivament, em refereixo al comportament d’Esquerra i al lideratge del vicepresident Junqueras que per les seves decisions des del Primer d’Octubre ha portat a una gran desorientació col•lectiva.

Tal com hem pogut veure amb l’elecció d’un altre carceller per al país que d’una manera tant clara com erudita, a partir del sense sentit del discurs de la diputada Bassa, comenta el professor Resina.

No és política, perquè no hi ha trellat; tampoc moral, perquè abandonen els principis, ni ètica perquè no hi ha experiència col•lectiva, bé si la seva negació, és un sacrifici ritual al Minotaure.

L’abisme és comprovar com a l’altar del Congreso de l’altiplà uns ofereixen en sacrifici la dignitat d’un poble mentre a Brussel•les es rescabala, mitjançant la política del vot democràtic, el Primer d’Octubre.

Anna Linares
Anna Linares
12.01.2020  ·  23:50

la gent continua il.lusionada, conec moltes persones que són a Estrasburg, només per poder veure el nostre PtresidenT Puigdemont I en Toni Comin, pujant les escales del parlament, malhoradament ERC ha prés un altre cami cap al autonomisme i les dues estrategies es confronten i veig molt dificil la unitat que demanem els independentistes!

Jesús Albiol
Jesús Albiol
13.01.2020  ·  00:44

Estant d’acord amb el sentit de l’article, penso que cal seguir amb la “paciència i el temps”. Necessitem més suport europeu, no només del Parlament, sinó explícitament de les opinions públiques quan s’hagin de “posicionar” sobre els comportaments democràtics dels estats, especialment de l’espanyol. Aleshores serà quan els “observadors” faran lliure la “víctima” de l’acaçament estatal que s’està patint.

Àngels Folch
Àngels Folch
13.01.2020  ·  00:53

Suposo que en Vicent es refereix a l’escena X de Guerra i Pau quan el mariscal Kutuzov decideix retirar-se de Moscou perquè sap que els moscovites, que estimen profundament la seva ciutat, continuaran resistint l’enemic. I finalment, davant la incomprensió de la resta de comandaments de l’exèrcit rus, decideix no atacar i esperar pacientment que l’enemic, Napoleó i el seu exèrcit, s’esgoti, es desesperi, perdin la paciència i cometin un error. Prefereix perdre una batalla per poder guanyar la guerra. I és juatament aquesta paciència i confiança el que li permet guanyar la guerra i tornar victoriós a Moscou.
És un episodi de Guerra i Pau que em va quedar gravat quan vaig llegir la novel·la. I sí, salvant totes les distàncies té moltes similituds amb la nostra situació i amb la decisisó del president Puigdemont. L’escenari és molt diferent però la tàctica és la mateixa.

Demà els que haurem tingut la sort de poder-hi ser, viurem de molt a prop la primera victòria d’aquesta tàctica basada en la paciència, la persistència, la fermesa i la confiança en el poble de Catalunya del President Puigdemont, el Conseller Toni Comín i la Consellera Clara Ponsatí.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
13.01.2020  ·  01:03

Discrepo de su análisis Sr. Partal.

Discrepo con que “Era el 31 de gener de 2018 i l’independentisme institucional ja havia fet malbé dues grans oportunitats per a guanyar. Una, la principal, després del Primer d’Octubre, desconfiant de la capacitat de la ciutadania per a enfrontar-se a la repressió.”.

Yo creo que el independentismo institucional, por cierto, me alegra y me amarga que, por fin, usted, haga cualificación sobre el concepto de independentismo, tildando a este al que se refiere de “institucional”, es, sin duda, un “scoop periodístico” dentro del periodismo independentista.

Ese independentismo “institucional” no contaba para nada con la ciudadanía para enfrentarse a la represión porque, en realidad, convoca el referéndum, a sabiendas de que tendrá un efecto mediático innegable pero para nada con objeto de llevar a cabo su resultado, fuera este positivo o negativo o, como resultó ser numéricamente, ambiguo.

El independentismo institucional no dudaba de la ciudadanía, a la hora de que esta se enfrentase a la represión. El independentismo institucional no contaba con la ciudadanía para nada, excepto para que votase, porque solo quería forzar al Estado a sentarse a negociar. Ni se planteaba la posibilidad de pedir a la ciudadanía de que «se enfrentara».

Por cierto, todas esas declaraciones, nunca contrastadas y jamás explicadas a posteriori con información fidedigna (tan solo unas pocas palabras de unos cuantos, entre ellos, la de la desaparecida, ni tan siquiera en combate, Marta Rovira, ahora residente en Suiza y muda entre las mudas) de que tenían información de que el Estado Español estaba dispuesto a que hubiera muertos con tal de salvar la unidad de la patria, de verdad, no son ni de novela de Tolstoi (obviamente) pero, ni de tan siquiera de novela de Corín Tellado.

Sigo en mis trece.

¿Necesitamos una opción política en las próximas elecciones al Parlament de Catalunya (que están al caer) que trascienda a los actuales partidos políticos del “independentismo institucional”? ¿Sí o no?

¿No hay en Catalunya suficientes cabezas pensantes para constituir ese movimiento político que no partido político?

Yo creo que sí.

¿Lo cree Vilaweb?

¿Estaría dispuesto Vilaweb, en tanto que medio de información influyente, a apoyar la iniciativa?

¿Sí o no?

Sí, Tolstoi tenía razón cuando decía que “los dos mejores guerreros son la paciencia y el tiempo” pero siempre y cuando haya una hoja de ruta y, ahora, en la Catalunya independentista, no hay hoja de ruta. Mal que nos pese.

Y, desgraciadamente, mi periódico preferido, Vilaweb, tampoco indica hoja de ruta. Se limita a comentar la actualidad como si viviéramos en una situación normalizada dentro de la gravedad.

Pronóstico reservado.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
13.01.2020  ·  05:53

Em sumo als comentaris fe Joan Rovira i de Juan Martin Alegria. Del 1r quan diu que no es pot barrejar la fe personal amb el lideratge polític.
En aquest sentit l’entrevista del dissabte passat al pare de l’Oriol Junqueras va ser molt aclaridora. Fonamentar l’esperança d’alliberament de la presó del fill a la bona fe dels carcellers i oferir el dolor personal i familiar a l”altar de la resignació, és una manera tan respectable com qualsevol altra de passar el tràngol. Però, construir una estràtegia política amb els mateixos fonaments i arrosegar bona part del moviment independentista i sacrificar el timó de l’acció consensuada a un convenciment personal, és quelcom momt diferent.
I pel que fa al 2n, del tot d’acord quan assenyala que l’independentisme institucional (i jo afegiria l’ANC-Omnium) només comptava amb la ciutadania per obligar l’Estat a negociar. Més enllà d’aquesta pàgina no hi havia res més d’escrit.
I finalment, si, avui és un dia feliç, una victòria guanyada amb molt d’esforç: Dos europiputas que formaran part d’un grup parlamentari no determinant, però que faran sentir la veu de Catalunya directament.
Tot i aixì, també d’acord que els partits indepes ja no són capaços d’engrescar. No hi ha ningú que pugui bastir un projecte amb cara i ulls?

josep SELVA
josep SELVA
13.01.2020  ·  06:33

El temps i la paciència no guanyen batalles, en el millor dels casos només eviten derrotes immediates. Les victòries s’obtenen destruint l’enemic, no pas negociant amb ell

jordi Rovira
jordi Rovira
13.01.2020  ·  06:52

Em sembla molt important el repàs que es fa a dia d’avui de estratègia que Puigdemont marca tot just posats els peus en terres belgues per estrenar un exili ple incògnites. Com em sembla de justícia remarcar també estratègia dels qui resten aquí; qüestions personals al costat d’altres de polítiques que massa sovint oblidem. Els errors principals comesos per l’estat espanyol estan al mateix nivell que aquest d’Estrasburg: comptem doncs la detenció política i il·legal dels Jordis, el judici a qui té dret a la immunitat, i no haver declarat impossible un judici que ara veiem carregat d’elements que el porten a la nul.litat. I sobretot, les trampes continuades que ensorren la credibilitat d’un estat que ja no és un Estat de Dret. Quelcom que podem posar en el balanç històric d’un estat acostumat a aquesta barreja entre la opció política d’ideologia i l’ús de les funcions de l’estat. Una deixa, que no és de l’aví, sinó d’un concepció colpista, bananera i incompetent d’un estat que ha de moure’s en l’entorn europeu occidental.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
13.01.2020  ·  07:00

Després de congratularnos pel MHP Puigdemont i el HC Comín a Estrasburg, com diu el Sr. ALEGRIA, no tenim full de ruta, i el que és més important, no tenim líders ni lideratge. Seguirem llegint Guerra i Pau. Salut.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
13.01.2020  ·  07:12

Els únics que ens donen bones notícies són la gent de l’exili. No fallen mai. Va bé, perquè al Principat no pot anar pitjor. Tots volem un canvi.

Albert Miret
Albert Miret
13.01.2020  ·  07:19

Realment avui és un dia memorable i cal felicitar el President Puigdemont i el Conseller Comin per la seva indestructible tenacitat i el seu amor a la terra més que als partits, sempre superant les pressions a què els han sotmès tant l’Estat espanyol com els seus mateixos partits polítics. L’un amb una part malmesa per l’immobilisme i l’enyor del passat convergent i l’altre per una part del partit que opta sempre prioritàriament per entendre’s amb l’enemic abans que amb el seu poble. Totes dues parts de partit convergeixen en la por i l’error immens de creure que necessiten el perdó de l’enemic per a conservar una imitació de poder que no serveix per a res, encara que això signifiqui el sacrifiqui de tot el projecte de país. Uns opten per fer-se els màrtirs, esperant que la bèstia s’entendreixi, els “comprengui” i els eixugui les llàgrimes. Mentrestant els primers minen silenciosament la part de partit que encara continua fidel al procés, per pur amor a una poltrona. En ambdós cerquen la seva seguretat personal, pel que estan disposats a sacrificar el clam d’un poble que ja no pot suportar per més temps l’opressió de l’invasor. Per això seria necessari anar a unes eleccions que desproveïssin de poder d’una vegada aquests llasts d’una banda i l’altra, o que els parits se sotmetin a una catarsi en profunditat per a aïllar aquests dos càncers i poder dedicar tots els esforços a l’alliberament del nostre país. Crec que fins que no es faci una neteja a fons dels partits que s’anomenen independentistes, la rendibilitat dels esforços continuarà sent molt dèbil.
“Aquells pobles que sacrifiquen la llibertat en nom de la seguretat, no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i acabaran perdent-les totes dues”.
Benjamin Franklin.

Carles Serra
Carles Serra
13.01.2020  ·  07:25

Gràcies Vicent, per els teus comentaris, doncs fant reflexionar i portant el debat.
Com ja he comentat, l’1-O es va poder tirar endeban gràcies a la tenacitat dels Jordis, debant de les pugnes partidistes dels partits PDCAT i ERC, sense ells segurament no haguéssim votat, per això varen ser els primers de fotre’ls a la presó el gobierno de Ñ i el 155 (PP-PSO€-Cs).
També es cert el comentari que fa un lector, gràcies ERC i en Roger Torrents, no varen fer president de la Generalitat a l’exili el molt honorable Puigdemont, no complint el pacte que havien fet a Brussel·les; Aquest fet cal recordar-lo, doncs defineix perfectament a on som ara i l’actitud d’ERC; Espero que a les pròximes eleccions us torneu a fotre una bona patacada, per botiflers

M Dolors Hernandez
M Dolors Hernandez
13.01.2020  ·  07:55

Extraordinari resum del passat, present i futur dels fets més importantscque han succeït al nostre país en aquests últims anys. Amb perspectiva, objectivitat i passió ( no són excloents). És allò d’aquell proverbi xinès: ” assegut al costat del riu, espera i veuràs el cos del teu enemic passar” …però mentrestant, fem coses. Ara no caldria una gran movilització de país? Jo la veig imprescindible. Estic farta dels interessos partidistes…m’oloro que hi ha un partit que ara no l’interessa que ens moguem…TSUNAMI? No hi som tots? Doncs va…

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
13.01.2020  ·  08:27

I la traició del Sr. Torrent, sempre esmentada com de passada. Sense donar-li la greu importància que té i que va tenir. I les grans traicions d’ER a cada cruilla cabdal d’aquest procès, sempre justificades o despullades dels seus efects demolidors per la mobilització de la gent. Això si, el pacte de la Diputació sera sempre un retret pels pròxims mil.lennis (com a minim, fins a l’any 5.420).
Que sàpiga el Sr. Torrent, que quan siguem independents, la vergonya del seu gest finalment es revelará amb tota la lluminositat. Ni oblit ni perdò, Sr. Torrent. I a Junqueras, li desitjo molts anys de penitència (no necessàriament a la presó). Preguem.

Josep Salart
Josep Salart
13.01.2020  ·  09:07

Crec que aviat anirem per feina. Entestar-nos a parlar cada dia d’en Junqueras, d’en Sanchez i d’en Torrent només porta tristessa, covardia, mentides i direcció equivocada. Les properes notícies, i seràn aviat, ens portaran noms com Torra i, desgraciadament el nom del president del Parlament (si, president en minúscula). També crec que aviat veurem uns protagonistes capaços de fer-nos moure i unir-nos cap a l’únic objectiu.

El que molesta i angoixa és que dòna la sensació que estem esperant que algú ens digui què hem de fer, amb la de feina que podem fer individualment i que faríem tremolar a l’estat espanyol, vull dir els amos. Ho dic perquè si avui algú dels que ens llegim va a treure diners a algún caixer d’entitat bancària espanyola, al menys que li caigui la cara de vergonya i se senti incómode durant una bona estona.

Hem de picar allà on fa mal. Ara toca això, contrariament tothom fa la seva feina, menys nosaltres. L’ibex fa la seva, en Sanchez la seva, ERC la seva, els eurodiputats la seva, i nosaltres mirant el cel…

maria serra
maria serra
13.01.2020  ·  09:30

Estic molt d’acord que la paciència i esperar quan arribi el moment, és el que cal fer, però avui suposo que per donar-nos un mal dia ja tenen un grapat de mentides apunt per començar amargar-nos o millor dit empastifar tot el que surt dels que volem ser lliures perquè ens anem cansant i dividint, tenen aquest objectiu entre cella i cella i no pararan, cal que estiguem mol atents.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.01.2020  ·  10:15

EL DISCURS D’AVUI DE PUIGDEMONT I COMIN I EL QUE VAM SENTIR DE LA BASSA

La paciència i el temps són bons guerrers quan tens un objectiu guanyador, com la voluntat de tot un poble. I aquest dia 13-1-2020 celebrarem una victòria d’aquests dos guerrers immaterials (el temps és magnitud física, però ja ens entenem…) amb els altres dos guerrers Puigdemont i Comin.

Estic segur que si poden fer algun discurs, el faran amb tota llibertat, sense victimismes, com estatistes amb el país al cor i la política per la República en la paraula. Contrasta amb el discurs de Bassa a l’acte d’investidura de Sánchez (llegiu l’article d’en J.R. Resina), per no esborrar la seva dignitat amb l’acatament al partit, va fer de les seves paraules, la humiliació del sacrificat. El partidisme de Lledoners o l’estatisme de Waterloo…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. El tercer paràgraf em planteja la pregunta de si unes noves eleccions, com diu Vicent o com ho diuen dia rere dia molts comentaris, servirien “si més no per a superar aquest lamentable teatre institucional en què vivim abocats.” Qui em demostra que el partidisme es pot acabar pel sistema de vots autonòmics? O no és un problema polític de molt més calat? Penso, més aviat, que el tema d’unes noves eleccions, justament ara, entra de ple en el joc partidista per a l’hegemonia. I Punt.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.01.2020  ·  10:31

Amb el President !!
Amb el Toni Comín !!
Amb en Junqueras preguem perquè aquest malson espanyol s’acabi més aviat que tard.
Amb la Clara Ponentí !!

Jordi Romeva
Jordi Romeva
13.01.2020  ·  10:35

Però els llops atacant junts, coordinadament, amb un únic cap de colla, i sense por a defallir ni a rebre alguna cornada si la presa, ferida, en la seva desesperació, es revolta.
Estem d’acord en que l’objectiu és fer de Catalunya un Estat independent en forma de República i que per aconseguir-ho, cal disposar d’un comandament únic, d’una unitat d’acció estratègica i d’una estreta coordinació entre les institucions i la població civil.
Fa més de dos anys que ho estem intentant però sembla que les sensibilitats sobiranistes no troben el punt de confluència necessari per a fer-ho possible.
Considero, doncs, que mentre s’espera la complicitat d’aquelles formacions que no manifesten cap interès en aquest plantejament, es comenci per aglutinar les que, tot i compartir l’objectiu i les condicions esmentades, encara mantenen, sigles i estructures pròpies i diverses; estic pensant en formacions com: JxCat, PDCAT, Demòcrates de Catalunya, La Crida, Poble Lliure, Som Alternativa, ANC, Fem Consell…
Entenc que ha arribat el moment de que questes formacions renunciïn a les seves estructures organitzatives, donin per finalitzat el seu recorregut polític en solitari i s’incorporin plenament en un projecte únic.
Però, avui, sí Vicenç, avui es un dia per recuperar forces i autoestima.

david graupere
david graupere
13.01.2020  ·  11:37

Excel·lent article senyor Partal, però us faig dues consideracions:

1.si un tribunal europeu fa una sentencia que s’incompleix, perquè cal tenir tribunals europeus?
Estem pagant unes instàncies judicials que no serveixen per a res i les sentències les incompleix olímpicament Espanya. Oi?

2. Reincidiu amb el famós 49,84% del total, una mentida a mitges… sempre sumeu el vots blancs i nuls a l’unionisme. I ho feu expressament. ARA ja no es pot dir que ho feu per omissió involuntària. Ho feu perquè hi teniu un interès amagat, no explícit.

La gran mentida del 49,84% del total és perquè quan depassem el 50% ningú no fa res i és del tot incoherent i il·lògic. Aquí sí que es veu com tractem les victòries? Una negació absoluta, patològica fins i tot de la nostra elit. Tota.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
13.01.2020  ·  12:03

Tot celebrant la victòria europea d’avui, amb l’esperança de que això ens porti més al.legrias i, sobretot, algun resultat, no puc deixar de lamentar el trist espectacle que vivim al país, per part d’uns representants polítics que no ens representen (ja m’enteneu). No obeint el mandat democràtic de les urnes en cada elecció, ni complint les seves promeses de campanya, discursos i pactes vergonyosos, diàlegs sobre res, opinions o piulades inacceptables, declaracions parlamentàries que ja sabem com acataran, vull dir acabaran, estratègies per anar perdent (no ampliant) fins assolir la derrota final, objectius absurds com salvar la democràcia espanyola, netejar la judicatura, fer-los entendre el que no volen… ja paro.
Com en Pep Agulló, dubto que unes eleccions autonòmiques resolguin res d’això (i no és que no tingui ganes de fer-los fora). Però, si les formacions polítiques que realment estiguin per l’independència (no penso en pdcats ni ercs), renuncièssin a presentar-se i configurèssin una organització transversal amb independents i gent de partit que vulgui (els qui el partit els hi prohibeix, potser hauríen de qüestionar el partit, oi?), en definitiva, el que la majoria reclamem, llavors sí que unes eleccions anirien be. Per cert, per evitar disputes de poder entre partits, que si jo vaig el tres o sinó res, i coses per l’estil, hauríem de poder votar nosaltres els candidats. Politica-ficció?
Però avui gaudim d’entrar al Parlament europeu a treballar per la República Catalana, amb l’autonomía catalana seguirem un altre día.

Jordi Alou
Jordi Alou
13.01.2020  ·  12:20

Si que hi han delinqüents i son els que van aplicar la repressió brutal contra persones pacíficas que exercien un dret democràtic i la UE te suficientes proves de la vulneració dels drets humans i no hi hagut cap acusació ferma. Brutalitat, Prevaricar, Judicis farsa, Presoners amb prevenció excesiva, Relats no contrastats. Detencions aleatòries i multes desproporcionades i la cirereta del pastis inhabilitar un president de la Generalitat per penjar un pancarta no partidista només per demanar la llibertat.
No val l´excusa de que la UE no pot entrar en els afers estatal si ja voluntat sempre es troba un forat

Victor Serra
Victor Serra
13.01.2020  ·  12:29

Avui és un gran dia. Una victòria molt important. No crec que sigui útil recriminar un passat que, francament, ningú sap com hagués acabat si les coses s’haguéssin fet d’una altra manera. Vist el que ha estat disposat a fet l’Estat espanyol, tinc els meus dubtes de que estariem millor.
Això d’avui només és una batalla. Ara vindrà el suplicatori, que cal guanyar i aprofitar per posar encara més en evidència l’estat espanyol. Aquí, l’actitud del PSOE dins el grup socialdemòcrata serà clau i delatarà les seves intencions. També caldrà guanyar el recurs de Junqueras al TGUE.
Només tinc un retret, sembla que no consideris important passar del 50% dels vots clarament en unes eleccions. Insisteixo que això és bàsic per la nostra legitimitat democrática i que ho canviaria tot en el plànol internacional . A Espanya evidenment ho intetaran amagar .

Berta Carulla
Berta Carulla
13.01.2020  ·  15:36

El PSOE quan sigui l’hora de votar els suplicatoris contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, votarà en massa a favor de Marchena, suposo que ningú ho dubta. Suposo que ningú oblida la promesa de Pedro el Hermoso de portar el President a Espanya i engarjolar-lo. ERC s’ha abstingut també per això, perquè, evitar-ho podria.

Roser Caminals
Roser Caminals
13.01.2020  ·  15:40

Ens queixem justificadament que l’independentisme no té full de ruta, però a l’exili sí que el té, i en podem comtpar les fites una per una. Esperem que les victòries de fora modifiquin les posicions de dintre.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
13.01.2020  ·  16:24

Señor Alegria, el periodista hace un analisis de lo que ve. Usted le pide a Vicent que haga de montesinos el fatxa? Que asuma una dirección politica, que se presente de diputado y deje la redacción? Pues qué quiere que le diga, eso será si él quiere o tiene vocación. por el momento su faena consiste en plantear unos hechos e informarnos con rigor o sea hacer de periodista, no dudo que si hiciera de politico el liderazgo lo tendria asegurado, tal cual MHP Puigdemont… veo que no lo tiene claro y és extraña su insistencia. No, no me responda por favor

30 de gener 2018 sin dudas en la fecha, torrent no invistió al President Puigdemont… todos ibamos con su careta. Estuvo usted en el parlament aquell dia señor Alegria? Sí? Pues me me da alegria. No? Me sobran calificaciones señor.

Vicent Partal, fes la teva bona feina com deu ser!!!

Una abraçada…. no, señor Alegria a vosté no.

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
13.01.2020  ·  17:08

Magnífic dia… de moment! (Es veu que els psicòpates ja han presentat reclamació a Europa i aneu a saber…). Però Puigdemont i Comín. I Riba i aviat Ponsatí, poden anar fent forat allí on més mal els fa.
Ara, doncs, deu començar a ser el moment que el Consell de la República es mogui i comenci a plantejar el camí a seguir, aglutinant la gent, unint els independentistes a l’entron del nostre President exiliat i treballant portes enfora d’aquestes empreses que es diuen partits, entestats en els seus negocis poc confessables…

joan guinarda
joan guinarda
13.01.2020  ·  17:27

Veurem que farà Europa amb els suplicatoris… Em costa tenir-hi confiança, la veritat.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
13.01.2020  ·  18:28

Copio part de les paraules del Sr. Graupera:

“…
Reincidiu amb el famós 49,84% del total, una mentida a mitges… sempre sumeu el vots blancs i nuls a l’unionisme…….
…..
La gran mentida del 49,84% del total és perquè quan depassem el 50% ningú no fa res i és del tot incoherent…
… ”

Doncs ja n’hi ha prou d’aquest color!!!
Prego que endavant es parli del % a partits independentistes, del % dels partits declaradament unionistes PP-PSOE-C’S, i del % dels de NS/NC.
Fa temps que passem del 50% però ho ha qui s’en tossudeix a amagar-ho, potser perquè ja no tindria arguments de perquè no es fa o ed vs fer res.

Cal deixar el victimisme i actuar amb convicció a tots els fòrums que tinguem accés.

1.- Els % s’han d’especificar clarament arreu, en especial a Europa: SI, NO, NS/NC

2.- Cal fer èmfasi a Europa, dia si i altre també, en la farsa de judici del procés, i querellar-se per prevaricació, on Marchena i la resta maxacava als testimonis de la defensa no deixant-los expressar res, i en canvi permetia de tot als policies testimonis de la acusació.

3.- Cal fer èmfasi a Europa, dia si i altre també, que Catalunya és una terra envaïda militarment, una colònia que s’està explotant, i no ha estat mai una part d’espanya voluntàriament. Per tant el problema és un moviment d’alliberament nacional, no la segregació d’un territori.

4.- Cal fer èmfasi a Europa, dia si i altre també, que espanya va ser i és el darrer reducte del nazisme i feixisme, perquè mai hi ha hagut una catarsi com els judicis de Nuremberg. Per això tenim els jutges que tenim i actuen com actuen.

5.- Cal fer èmfasi a Europa, dia si i altre també, que espanya s’omple la boca, i alguns li compren a Europa la idea, de que la llei i les sentències s’han de complir, però quan no els interessa se les passen pel folre. Com la de la ONU o com ara al TJUE.

5.- Cal……… (podeu afegir tot el que m’hagi deixat)

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies