Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps

  • «Saben que sense unitat no pot haver-hi independència i no solament ho celebren sinó que, com els llops de Tolstoi, ara miren d'aprofitar les hores més baixes per liquidar-ho tot de la manera més despietada»

Vicent Partal
31.01.2018 - 22:00
Actualització: 01.02.2018 - 07:29
VilaWeb

La frase, si la recorde exactament, és de Tolstoi i crec que avui pren un relleu especial. Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps. Això, explica l’escriptor rus, és així perquè els grans adversaris quan combaten de veritat, sense reserves, com animals per una presa, intenten menar l’altre a un joc d’errors. I estàs perdut si t’hi deixes dur. És aquella imatge tan estepària del moment en què els llops ensumen la sang. Si veuen que hi ha una feblesa en la presa que empaiten, intensifiquen frenèticament la pressió, fins al punt que poden arribar a morir i tot, esgotats en l’intent. Però ho fan perquè saben que és en aquell moment que el cansament i la necessitat de prendre decisions urgents també pot dur l’altre a cometre un excés, a fer un pas en fals que el derrote sense remissió. En definitiva, és per a aquell moment, contava Tolstoi, que has d’estar preparat, perquè és el moment en què es posa en joc tota la vida i tot allò que has fet.

No voldria abusar de la literatura, ni tampoc de l’excel·lent capacitat d’analitzar l’ànima d’aquest venerable creador –que Flaubert, en un moment de màxima excitació i entusiasme, va retratar com un ‘psicòleg que escriu’. Però de vegades hem de ser conscients que la literatura ens dóna una guia en els moments més difícils. Ens explica què passa quan no hi abasten les explicacions ordinàries. Com pot ser el cas d’avui.

Tot això que ha passat aquestes darreres quaranta-vuit hores té un component polític innegable. I ben profund. L’independentisme s’ha esquerdat definitivament, s’ha dividit entre els qui creuen que ara val més no desafiar l’estat espanyol ni la repressió, sinó créixer –si cal, més lentament–, i els qui consideren que només desafiant l’estat s’aconseguirà de vèncer la repressió, una repressió que ja no s’aturarà de cap més manera. Algun bon escriptor podria fer-ne també una enorme novel·la, perquè d’aquests moments totals la història de la literatura en va plena. Les tensions humanes, el sentiment més íntim i privat, tots els dubtes i la por s’han fet visibles aquestes darreres hores d’una manera gairebé impúdica davant els nostres ulls. I ens han fet patir, com no podia ser altrament.

Espanya ha ensumat la sang quan ha vist esquerdar-se el moviment republicà. Perquè sap que ara, després d’això que ha passat, serà molt difícil de tirar endavant. Com podem pensar, per exemple, en la formació d’un govern on la meitat dels consellers cerquen el cos a cos amb l’estat espanyol i l’altra meitat no? Val més que en siguem conscients: això és difícil perquè aquesta vegada no és una qüestió (només) de noms o de càrrecs a repartir, ni tan sols de tàctica. Des del referèndum d’Arenys de Munt l’independentisme s’ha guiat sempre per la sobirania de les accions pròpies. La decisió pròpia ha estat el nord que ha assenyalat la ruta, des d’aleshores fins al referèndum del primer d’octubre i la proclamació de la independència. Sense esperar cap permís. Tot això ho han canviat la presó i la repressió; i és evident que el pas que ha fet el president del parlament i la polèmica que ha desfermat no són de bon resoldre. Ells saben, doncs, que ara tenen una oportunitat única d’escapçar-nos encara més, de dividir-nos, d’afeblir-nos com mai. De derrotar-nos.

I tenen aquesta oportunitat, això no ho podem passar per alt, en el moment culminant del combat, tot i que justament nosaltres la teníem només hores abans. Perquè aquest és un combat dels grans i no és cap paròdia. És ben curiós: el cap de setmana passat era l’estat espanyol que tremolava, arraconat, patint per una divisió interna que el deixava al peu del penya-segat. El Consell d’Estat es negava a seguir ordres, el president del Constitucional demanava a Estrasburg si podia prendre mal, els lletrats i el ponent del mateix tribunal ja no volien fer cabal de les ordres de la Moncloa. M. Rajoy vivia el moment de pànic de veure com li trontollava la cadira, acorralat per la sensació –també internacional, com es comprova aquestes darreres hores– que Espanya fa perillar la democràcia pel seu enfrontament embogit amb els catalans, cosa que –Rubalcaba ho va dir– pagarà molt i molt cara.

De sobte, però, i insistiré per darrera vegada en la imatge de la batalla total, l’escenari s’ha tornat a girar i ara els acorralats som nosaltres, els independentistes. Amb un gest n’han tingut prou, i s’han alçat perquè ens han vist cansats, trists i desconcertats. Ahir es veien victoriosos, ens veien derrotats i es permetien les befes més cruels, rebolcant-se en el goig d’observar-nos enfrontats entre nosaltres i sense cap camí d’unitat. Saben que sense unitat no pot haver-hi independència i no solament ho celebren sinó que, com els llops de Tolstoi, ara miren d’aprofitar les hores més baixes per liquidar-ho tot de la manera més despietada possible. Espere que els qui tenen la responsabilitat de guiar l’independentisme polític siguen conscients avui del punt de la batalla on som i de l’extrema importància de no abandonar la posició mentre intentem guanyar temps i paciència per a plantar cara. Que ells ens poden fer molt de mal a nosaltres, però nosaltres també els podem acorralar a ells.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any