L’arribada de Rhun ap Iorwerth al capdavant del govern gal·lès és un canvi històric. D’ençà de l’establiment del parlament el 1999, amb la devolution, el laborisme hi havia estat la força hegemònica i havia governat en totes les legislatures, però la victòria del Plaid Cymru fa entrar ara Gal·les en una nova etapa política.

Tot i ser partidari de la independència, el Plaid Cymru no vol convocar un referèndum de manera immediata, com passa ara a Escòcia, sinó que ha optat per un enfocament de nation-building, és a dir, de construcció nacional: un procés gradual que implica reforçar l’autogovern, consolidar un model econòmic robust i assolir una consciència nacional més profunda. L’objectiu final és que aquest camí progressiu porti, eventualment, a la independència.

De l’autogovern a la independència

L’independentisme gal·lès ha viscut una transformació notable aquests darrers anys. Fins fa poc, la independència era una qüestió marginal, amb un suport històricament baix, de vora el 15%. El nacionalisme se centrava tradicionalment en la preservació cultural i lingüística i a aconseguir més autonomia i reconeixement dins el Regne Unit. No obstant això, dos fets han transformat radicalment el panorama polític.

El primer va ser el referèndum sobre la independència d’Escòcia, que va establir un precedent clar de mobilització i també de campanya i d’arguments en favor d’un estat independent, molts dels quals traslladables també a Gal·les. El resultat, ajustat, va originar un debat intens entre molts gal·lesos sobre el seu propi futur. Amb l’afegitó que s’obria la possibilitat que, amb la marxa d’Escòcia, Gal·les quedés encara més diluït i menys respectat al Regne Unit. Un altre moment decisiu va ser el Brexit. Tot i que Gal·les va votar majoritàriament en favor de sortir de la UE, amb un 52,5% dels vots, el procés va revelar profundes tensions internes, sobretot pel fet que les autoritats britàniques van ignorar el vot favorable a romandre a la UE d’Escòcia i van blocar la possibilitat de convocar un nou referèndum sobre la independència. Això va empènyer molts gal·lesos a qüestionar la pertinença a un sistema polític com més va més centralitzat a Londres.

El debat es va intensificar durant el període posterior al Brexit, quan el moviment independentista gal·lès va començar a guanyar força, sobretot gràcies a Yes Cymru. Fundat el 2014, aquest moviment va passar de ser una iniciativa petita a convertir-se en el catalitzador de la consciència sobiranista a Gal·les entre el 2019 i el 2021. Les mobilitzacions multitudinàries en ciutats com ara Caerdydd, Caernarfon, Abertawe i Wrecsam van ser històriques, perquè per primera vegada la independència es convertia en un tema central de debat públic i es normalitzava. Les manifestacions van tenir una gran repercussió i van ajudar a fer créixer el suport a la independència, que es va arribar a situar al voltant del 25% i, en alguns moments, al 30%.

Cal tenir en compte que, tot i el suport relativament baix, hi ha un fort sentiment de pertinença nacional. La majoria de la població gal·lesa es considera exclusivament gal·lesa, sense identificar-se amb el Regne Unit, amb percentatges superiors als que es poden trobar en moviments independentistes més consolidats com per exemple a Catalunya i el País Basc. Això suggereix que una majoria de la població es podria decantar per la  independència si hi ha la capacitat de transmetre que aquesta opció ofereix un futur millor que no pas continuar al Regne Unit.

La pandèmia de la covid-19 també va tenir un paper fonamental en aquest procés de canvi. Durant la crisi sanitària, les autoritats gal·leses van gestionar la resposta de manera independent de Westminster, aplicant restriccions sanitàries i mesures econòmiques específiques per a Gal·les. Això va reforçar la consciència popular sobre el poder de les institucions gal·leses i va consolidar la idea que el país tenia eines per a autogovernar-se de manera diferent. Tot plegat va contribuir a augmentar la percepció de la viabilitat d’una independència real.

Un canvi d’estratègia: la construcció nacional

Malgrat l’augment del suport a la independència, el Plaid Cymru ha optat per un enfocament diferent del d’uns altres moviments independentistes. Aquesta estratègia s’explica sobretot perquè, tot i l’augment de l’independentisme, a les eleccions del 2021 el partit, amb la promesa de fer un referèndum en un termini de cinc anys, va obtenir uns resultats més aviat modests. Això va evidenciar que no tot el suport a la independència es traduïa automàticament en vots al Plaid, un partit amb una base de suport més forta fora de les grans ciutats i entre els parlants de gal·lès.

Així, va repensar l’estratègia i l’ha portat a optar per la via gradualista. Rhun ap Iorwerth, cap de la formació i ara primer ministre, defensa de posar l’èmfasi en la consolidació de les institucions i assolir una base econòmica i cultural robusta. En fets concrets, això es tradueix, per exemple, en la creació d’una agència nacional de desenvolupament que s’encarregui de dirigir inversions estratègiques i retenir recursos al país. A més, demana a les autoritats britàniques el control de competències essencials, com ara el sistema ferroviari, l’energia, les finances públiques i també la justícia i la policia. Aquestes propostes s’engloben en aquest enfocament de nation-building, és a dir, de construcció nacional, que porta tant a reforçar les institucions com també a demostrar que es poden governar millor que no pas sota el control de Londres.

Una altra prioritat fonamental del Plaid és la normalització de la llengua gal·lesa. En aquest sentit, proposa un conjunt de mesures per a fomentar-ne l’ús en tots els àmbits de la societat, de l’educació al sector privat. A l’ensenyament, el Plaid promou la creació de més escoles i programes d’immersió lingüística. A l’administració pública, opta per garantir que el gal·lès sigui utilitzat de manera oficial en els processos administratius, incloent-hi les comunicacions públiques, la documentació i els serveis de l’estat. Als mitjans de comunicació, cerca d’ampliar els continguts audiovisuals en gal·lès, amb un reforç de les emissores i els canals de televisió que l’utilitzen. I al sector privat, el Plaid hi vol incentivar la incorporació del gal·lès com a llengua de treball, sobretot en àmbits com ara el comerç, la publicitat i els serveis.

Els grans passos: com es concretarà la independència?

El Plaid Cymru, com ja s’ha esmentat, s’ha presentat amb un programa gradualista. Un dels passos més importants en aquest camí és la creació d’una convenció nacional, una comissió composta per representants de la societat gal·lesa. Aquesta comissió serviria d’espai per a debatre i reflexionar sobre el futur constitucional de Gal·les.

A més, la convenció promouria les bases per a la redacció d’un llibre blanc sobre la independència, el qual detallarà els passos necessaris per a consolidar Gal·les com una nació independent, reconeguda internacionalment, com ja s’ha fet en unes altres nacions. No seria un document definitiu, sinó una eina orientadora que establiria els passos que cal seguir i implicaria tota la societat gal·lesa en el debat sobre els costs i beneficis de la independència.

L’estratègia del Plaid és clara: no forçar un referèndum abans del moment adequat. Rhun ap Iorwerth ha dit que la ciutadania de Gal·les indicarà quan serà el moment adequat per a la independència, tot subratllant que aquest referèndum no es farà abans del 2030. És a dir, no és previst en aquesta legislatura.

L’aliança amb l’SNP: un canvi estratègic

L’aliança entre el Plaid Cymru i el Partit Nacional Escocès (SNP) ha estat fonamental per a coordinar estratègies entre nacions sobiranistes de la Gran Bretanya. Aquesta cooperació ha permès un intercanvi de coneixements i d’experiències i una resposta comuna a la pressió de Westminster. Totes dues formacions han formalitzat una aliança estratègica, tot compartint objectius i desafiaments comuns. Sobre això, cal tenir en compte que és possible que a les eleccions britàniques següents hi hagi una majoria del Reform UK, d’extrema dreta i favorable a una centralització política, cosa que podria fer que s’hagi d’estrènyer encara més en el futur.

Aquesta aliança ha tingut el suport del Sinn Féin. En concret, Michelle O’Neill, la primera ministra del nord d’Irlanda, ha expressat la voluntat de reforçar la cooperació entre les nacions celtes per afavorir-ne l’autogovern. O’Neill ha destacat que la situació actual permetia a Escòcia, Gal·les i el nord d’Irlanda de treballar conjuntament per defensar els drets nacionals davant el creixent centralisme de Londres.