El govern del president Salvador Illa ha sortit d’òrbita i vaga per l’espai, assetjat per una bona colla de meteorits. L’incendi educatiu condicionarà probablement la resta de la legislatura. No és un conflicte conjuntural, per més que ho vulguin fer passar per una rebequeria salarial, sinó estructural, i el govern s’ha desautoritzat a si mateix a l’hora de gestionar-lo. Primer, amb l’error garrafal del conseller Albert Dalmau, que va tancar un pacte d’esquena als sindicats majoritaris i després encara els va desafiar, inflexible, i tant ell com la consellera Esther Niubó, una volta reincorporada, s’han negat a negociar fins que no han tingut més remei. Segon, amb les infiltracions de Mossos d’Esquadra a les assemblees de professors.

Les infiltracions són un escàndol polític de tal magnitud que bé haurien de poder fer caure la consellera Núria Parlon i el director general de la policia, Josep Lluís Trapero. “Reconec l’error, però no reconec la mala fe”, va dir Trapero l’altre dia. No és un problema de mala fe, sinó de concepció de la democràcia. Si el president Illa i aquest govern creguessin per principis que és un error infiltrar policies en una assemblea de mestres, la primera reacció quan els van enxampar no hauria estat la de dir sense embuts que confiaven en els Mossos. No: han volgut fer control de danys, sospesar com de grossa es feia la bola de neu, i tan sols quan han vist que davallava massa de pressa han fet veure que es disculpaven.

Fill natural de l’article 155, aquest govern creu que la seva funció social és esclafar el conflicte en lloc d’encarar-lo, evitar les discussions abans de debatre, i esperar que la posició pròpia s’imposi per la força. Com la Reina de Cors d’Alícia en terra de meravelles, que deia “primer, la sentència; després, el judici”, el virrei gris de la terra gastada diu “primer l’acord, i després, que s’hi sumin”. Si el govern té una idea tan pobra de la democràcia, és lògic que algú pensi, operativament: “Primer els enviem la policia i després negociem.” No ha consistit exactament en això, Catalunya, des del Primer d’Octubre del 2017? Potser és a aquesta inèrcia que Parlon es referia quan va dir que les infiltracions s’havien produït per inèrcies.

El govern ha sortit d’òrbita tan aviat perquè el problema no són els errors puntuals, sinó la manera de fer. Per això els metges –que han convocat una altra vaga per a la setmana vinent– han percebut el mateix menyspreu. No hi ha diàleg a fons, sinó torcebraços en sec, i l’expectativa sempre de guanyar-los, i tot sovint derrotes. La consellera Olga Pané ha hagut de retirar una de les seves mesures estrella, els incentius als CAP per a escurçar la durada de les baixes laborals, per la indignació que ha causat, però el govern ens ha volgut fer creure que no hi havia hagut cap rectificació, com si fóssim encara en l’era analògica. No hi ha conversa política: només intents d’aplicar la força d’un govern que no en té tanta com es pensa.

La presidència d’Illa va ser difícil de parir. Ja no se’n recorda ningú, però el PSC, Esquerra i els Comuns van sumar seixanta-set escons –un per sota de l’absoluta– durant bona part de l’escrutini. Era plausible que no sumessin. L’acord d’investidura el van haver de vendre com una fita històrica: la sortida del règim comú del finançament, la sobirania fiscal, la clau de la caixa. Marta Rovira va haver de cremar les naus de tot el seu exili per justificar-lo. Malgrat la pompa, la credibilitat dels socialistes era tan baixa que el 44,8% dels militants d’Esquerra hi van votar en contra. I encara així, el govern ha descartat fins i tot el primer maó de la paret, que era la recaptació de l’IRPF. Per què no passa res?

La pregunta és més difícil de respondre si unim tots dos punts: el govern del president Illa ha traït el sentit de la legislatura, el compromís que formalment justifica el seu mandat, i ara, a més a més, és en un moment de feblesa, desorbitat, sense majoria, sense pressupost. Per què Esquerra l’ajuda a tornar en òrbita? Per què va perdonar la vida a la consellera Sílvia Paneque durant el desgavell de Rodalia? Per què l’ha perdonada a la consellera Pané? Per què no demana el cap de la consellera Parlon o de Trapero? Per què, malgrat arrossegar el costós estigma de no saber-se plantar, ha cedit fins i tot al requisit mínim de gestionar la recaptació de l’IRPF? De debò que és tan senzill com que Oriol Junqueras no vol eleccions perquè no s’hi pot presentar?

És una bona metàfora que el desllorigador de l’acord de pressupost –pendents que el validin i l’expliquin– hagi estat el tren orbital de la regió metropolitana, un projecte de fa vint anys que havia quedat en suspens. La política institucional catalana també és avui un recorregut que no fa la volta sencera ni arriba al cor de les coses; un tren que només dibuixa semicercles i rebota per inèrcia d’una banda a l’altra; una via morta en què el debat sobre el futur és tan vigilat per la policia que l’acaben decantant les dèries personals.