28.02.2022 - 20:31
Fa unes setmanes caminava amb uns amics pel passeig de Lluís Companys i vam veure una persona enfilada a un tamboret que parlava; al voltant hi havia gent aturada que l’escoltava. Un dels amics va explicar que això, en castellà, es deia “montar un poyo”, amb i grega, va remarcar; que el poyo fa referència al banc petit on s’enfila l’orador i l’expressió deriva de les discussions que es generaven quan es “montaba un poyo”. Però en català diem que s’ha muntat un pollastre –vaig dir jo–, tot i que, pel que sembla, no hi ha hagut mai cap pollastre implicat. Com que sóc la filòloga, em van demanar quin seria l’equivalent de poyo en català, i com es diria això de parlar des d’un banquet… Buscant al mòbil mentre caminàvem només vaig aconseguir arribar a pedrís.
L’endemà, a casa, vaig començar a investigar sobre poyos i pollastres. Si busquem poyo al diccionari de la RAE, trobem:
- m. Banco de piedra u otra materia arrimado a las paredes, ordinariamente a la puerta de las casas de zonas rurales.
- m. Derecho que se abonaba a los jueces por administrar justicia.
En canvi, si hi busquem pollo:
- m. coloq. Lío, escándalo. Después de la fiesta se montó el pollo.
Així, doncs, l’equívoc ja apareix en castellà, tot i que és clar que l’expressió apareix a partir de poyo. Segons sembla, ve del pedrís (el poyo) que hi havia adossat a les façanes de les cases rurals, on et podies enfilar per parlar (o seure-hi, posar-hi flors). D’aquí, s’estén a qualsevol situació semblant, per exemple en una plaça pública, on algú s’enfila a un petit banquet per fer-se sentir. Això era molt habitual al final del segle XIX. Les discussions i baralles que es produïen en aquestes situacions entre els oradors acabà donant a montar un poyo el sentit de sidral o sagramental. No hi ha en castellà cap diferència de pronúncia entre una grafia i l’altra (com en català aviat), així que tant hi fa, poyo o pollo, però sembla estrany que el diccionari de la RAE no respecti l’etimologia del terme. I sobre etimologia, poyo ve del llatí pŏdĭu, “muntanya”, d’on ve el puig català (també el cultisme pòdium). Tenint en compte que pujol és un diminutiu de puig, l’Enric Serra planteja sorneguerament que potser “muntar un pujol” es podria aplicar a algun tipus d’escàndol polític.
No sé quant fa que es va generalitzar aquesta expressió en català, però tinc clar que els meus pares, nascuts a la dècada de 1930, no la deien. Sigui com sigui, tot i que ja teníem un seguit d’expressions amb un significat equivalent en català, ens hem quedat amb una espècie invasora, un pollastre que a sobre no ha tingut mai plomes. El que no he estat capaç de trobar és la manera de fer referència al sentit original de “montar un poyo” en català, és a dir, el que feien l’altre dia al passeig de Lluís Companys (l’speaker’s corner anglès).
En una carta al director del 2016, una mestra de Segòvia es preguntava qui els havia robat el verb oír, bandejat en castellà pel verb escuchar. El curs 2020-21, amb les classes virtuals, molts docents catalans ens vam trobar amb alumnes que preguntaven des de la pantalla de l’ordinador “se m’escolta?” (gairebé mai “que se m’escolta?”). Nosaltres sí que sabem qui ens ha “robat” el verb sentir, captius com som de la llengua que subordina la nostra.
Fundéu observa el mal ús de l’adverbi donde en castellà. Diu que fer-lo servir amb un antecedent temporal és arcaic o col·loquial (“Fueron años donde viví muy feliz”, “Será el mes próximo donde cambie la hora”). També ho és usar-lo amb valor de conjunció temporal (“La conferencia fue un fracaso donde se esperaba que fuera un éxito”). Doncs, efectivament, em faig un fart de corregir on amb antecedents temporals (“una època on”) o amb valor de conjunció temporal o no sé ben bé què (“sent una noia jove on també li agrada sortir de festa”).
A través dels meus alumnes universitaris vaig trobant tot de produccions estranyes que no havia sentit o llegit mai abans. Aquest curs ja he sentit un munt de vegades “per així dir / per així dir-ho”, traducció literal de “por así decir / por así decirlo”. Ja fa anys que em vaig trobant un connector curiós, “encara així / encara i així”. En aquest cas tenim la traducció directa de “aun así”, per una banda; per l’altra, una forma híbrida, barrejada amb “tot i així”. Podria fer-ne una llista ben llarga.
El castellà, amb tots els canvis que s’hi van produint, penetra per totes bandes i es barreja als cervells dels catalans que parlen castellà, dels que parlen català i castellà i/o altres llengües, dels que només parlen català (poquets), i comencen a circular pertot arreu. A part dels calcs i els castellanismes clars, les paraules més semblants al castellà arraconen les que s’hi assemblen menys (fer servir > usar, utilitzar; anar-se’n –també sense el pronom en– > marxar); també es van perdent les particularitats del català (tastar, capsa, esquinçar…).
Si voleu combatre aquesta proliferació d’espècies invasores i recuperar les autòctones, podeu llegir Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat, de Pau Vidal, per guanyar confiança com a parlants, i Salvem els mots, de Jordi Badia, que recull mots en perill d’extinció. Reintroduïm paraules d’antes, espècies locals i endèmiques.
Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
