Avui toca comportar-se amb esportivitat i felicitar Espanya. En el moment que semblava més difícil, ha sabut trobar un recanvi que no era senzill de crear ni d’instal·lar. Mariano Rajoy havia portat l’estat espanyol al punt més complicat i agònic d’aquests darrers vuitanta anys. Però en el darrer segon ha aparegut Pedro Sánchez i ha sabut concitar entorn seu prou voluntats per a permetre una pròrroga a una Espanya que es trobava contra les cordes. Dins, però sobretot fora. I ho ha fet, fins i tot, amb el suport i la col·laboració dels partits que ara fa set mesos i pocs dies van provar de separar-se’n. Té mèrit això.

Cal veure, però, quant dura la pròrroga originada per aquest recanvi tan afortunat per a ells. En diversos sentits i direccions.

Quant dura, primerament, l’estabilitat d’aquest govern, feble malgrat tot. Cal ser conscient que aquest govern del PSOE no té res a veure amb els governs del PSOE que hem conegut fins ara. És tota una altra cosa. I tot un altre format. Vuitanta-cinc diputats de 350 són massa pocs. Zapatero va guanyar les famoses eleccions de després de l’11-M amb 169 diputats, gairebé el doble. Felipe González n’havia arribat a tenir 202. La distància entre aquelles situacions i la d’ara és enorme. Sánchez n’és conscient i per això parla de fer eleccions no gaire enllà. Però això tampoc no serà senzill, perquè ha de treure el màxim profit del pas pel govern per mirar de capgirar la tendència a la baixa que inevitablement ha originat la fragmentació parlamentària d’aquests darrers anys. L’equilibri entre allò que pot fer i allò que vol fer serà un joc complicat, amb una gran possibilitat de cometre errors, especialment per la pressió brutal en contra seu del nacionalisme espanyol, pressió que ja ha començat abans de ser investit formalment i tot.

En segon lloc, serà clau saber quant dura la paciència dels qui ara li han donat el vot, feliços i contents de veure com Rajoy se’n va per la porta. Perquè una cosa és foragitar Rajoy un dijous, i a això s’hi apunta Otegi i tot, i una altra de ben diferent proposar mesures o acceptar-les cada dia de la setmana. Aquest exercici serà especialment dur per a l’independentisme català si, com sembla, Sánchez no canvia res de substancial en relació amb Catalunya. Hi ha els judicis, hi ha la situació dels presos i els exiliats, hi ha el control estricte dels diners de la Generalitat, hi ha la pressió permanent i insultant del nacionalisme espanyol, hi ha la repressió quotidiana, hi ha l’abandó del PSC del bloc democràtic tradicional per a unir-se al del 155, precisament amb el PP i Ciutadans, just els qui ara seran els seus adversaris principals. Estic segur que passaran moltes coses i que no tardarem gaire a posar a prova el tarannà del nou govern i del nou president. I no tinc cap dubte que, si bé Sánchez maldarà per fer equilibris sofisticats, ja no li serà tan senzill ara, quan la situació és tan extrema i el trencament polític però també sentimental d’una part important de la població catalana amb l’estat espanyol ha arribat tan lluny.

Tanmateix, al final l’abast temporal de la ‘pròrroga  Sánchez’, l’abast i l’eficàcia d’aquest temps afegit, dependrà sobretot del carrer i de la reacció que el carrer tinga envers la seua governació. Pel que s’ha vist fins ara, el previsible nou president del govern espanyol enviarà senyals i mirarà de travar complicitats per l’esquerra i amb l’esquerra. Però s’ha de veure si l’independentisme català, i no parle dels seus partits sinó del moviment, l’accepta, si accepta voluntàriament de tornar tan enrere que no es puga formular ni la hipòtesi d’un referèndum acordat, ni parlar d’autodeterminació. Personalment, veig molt difícil que passe això, perquè ja hem arribat tan lluny com a país que una frenada sobtada com aquesta és impensable. Evidentment, ara vindran dies, setmanes i –si Sánchez té molta sort– mesos en què les coses es calmaran, en què la tensió entre Madrid i Barcelona podria minvar. Però els problemes que van empènyer l’independentisme català al referèndum del primer d’octubre i a la proclamació de la independència no desapareixeran màgicament de l’escena, encara que els polítics d’ací i d’allà vulguen somniar-ho. I que conste que escolte amb curiositat i molt de respecte les veus que afirmen que al final potser fins i tot és millor que Sánchez siga el president del govern espanyol, perquè amb ell es podria exhaurir l’últim recanvi que Espanya té a l’abast. Cosa que, de manera ben contradictòria, obligaria la classe política catalana a encarar-se amb la responsabilitat històrica que ara no s’ha atrevit a entomar.

Paciència, doncs. De moment.

 

PS. Hi ha un detall impressionant que no puc estar-me de remarcar. Pedro Sánchez va fracassar ara fa dos anys en el primer intent de ser president, perquè no volia recolzar-se en Podem i perquè Podem no el volia votar. Però també perquè ell no volia ni tan sols parlar amb l’independentisme i refusava de ser president amb els seus vots. I ve’t ací que ahir els uns i els altres els hi van regalar en canvi de res.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb