El president Carles Puigdemont demanava dilluns, de l’Alguer estant, que l’estat espanyol ho deixés estar, que aturés la persecució. “Basta”, va exclamar, en italià. L’enèsim revés a les euroordres de Pablo Llarena, ara a Sardenya, es pot llegir com un fracàs de l’estratègia del Tribunal Suprem, i de l’estat espanyol, contra els exiliats. Perquè han topat amb diverses jurisdiccions, a Bèlgica, a Alemanya, a Escòcia, a Suïssa, i han rebut advertiments d’algunes altres. Però a Madrid hi ha poques veus que ho assumeixin i que facin una crítica oberta de Llarena. Gairebé quatre anys després l’enfocament continua essent el mateix: la culpa és dels altres, el sistema de les euroordres no és eficaç, la Unió Europea falla, la justícia espanyola és ferma i coherent… Hi ha excepcions, és clar, però la majoria de l’opinió publicada a Madrid i els moviments en la cúpula judicial van en aquesta línia.

Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont

És prou revelador que l’endemà de la resolució del Tribunal d’Apel·lació de Sàsser que qüestionava la validesa de les euroordres del Suprem contra els eurodiputats exiliats, el Tribunal Constitucional espanyol s’hi pronunciï a favor. La justícia de Bèlgica va suspendre’n la tramitació quan va saber que el jutge Pablo Llarena mateix havia presentat unes qüestions pre-judicials sobre el marge de maniobra dels estats per a refusar les ordres de detenció europees; el Tribunal General de la UE va resoldre que havien restat suspeses d’ençà de la presentació d’aquestes prejudicials, i va dir a Puigdemont, Comín i Ponsatí que no havien pas de patir, que no serien detinguts per aquesta raó. I la justícia italiana ha agafat aquest argument per a suspendre el procediment d’extradició de Puigdemont. I tanmateix, el TC dictamina que les euroordres són plenament vigents, i que la decisió de Llarena de mantenir-les fou “respectuosa amb el dret de la tutela judicial efectiva” dels exiliats.

L’enfocament que fa el TC (tot esperant que es faci públic el text sencer de la resolució) és que són els altres que s’equivoquen. Talment va ocórrer quan Alemanya va refusar l’extradició per rebel·lió i sedició de Puigdemont; quan Bèlgica va posar pegues a l’euroordre contra els consellers exiliats i, sobretot, quan va desestimar de manera definitiva l’extradició de Lluís Puig. Quan Puigdemont va restar en llibertat després de la detenció a Slesvig-Holstein, l’abril del 2018, tant Llarena com la fiscalia espanyola van començar a patir per si l’extradició finalment no reeixia. De manera que la fiscalia es va activar i va fer un intent desesperat perquè l’euroordre pogués tirar endavant: va demanar una reunió amb la fiscalia alemanya, que es va fer a l’Haia, als Països Baixos, a les oficines d’Eurojust, l’organisme de coordinació judicial entre estats membres de la UE. Aquella reunió fou tensa, segons les informacions que se’n van saber aleshores, per la pressió dels espanyols per a presentar unes suposades noves proves que havien d’incriminar Puigdemont. No se’n van sortir.

En l’episodi de Sardenya també hi ha hagut una reunió entre fiscalies. Segons El Confidencial, els fiscals del Tribunal Suprem Consuelo Madrigal i Fidel Cadena van fer una reunió telemàtica amb els representants italians, per a donar-los entenent que el punt de vista de Pablo Llarena sobre les euroordres era la correcta, és a dir, que les euroordres eren actives i que s’havien d’executar immediatament, malgrat allò que digués el TGUE. Segons aquesta notícia, la reunió fou la setmana passada. Però l’efecte que va tenir fou el contrari de l’esperat pels fiscals espanyols; d’una banda, perquè precisament la setmana passada les autoritats italianes van marcar amb un indicador de validesa (o flag) sobre l’euroordre contra Comín i Ponsatí perquè no fossin detinguts si entraven dins l’estat italià; i d’una altra, perquè dilluns a la sala de vistes del tribunal de Sàsser la fiscal va demanar la suspensió del procediment d’extradició fins que no el Tribunal de Luxemburg no es pronunciés sobre la immunitat dels eurodiputats i sobre les euroordres.

“L’estafa de les euroordres”

La visió del fracàs de les euroordres que tenen el Suprem, el TC i la fiscalia és subscrit i amplificat per una part de la premsa espanyola. El Mundo hi dedica l’editorial, amb el titular “L’estafa de les euroordres“. Serveix per a bastir el relat que el Suprem ha anat fent córrer d’ençà de l’alliberament de Puigdemont a Sardenya: que la culpa és de l’advocacia de l’estat i, per tant, del govern espanyol, per haver dit al TGUE que les euroordres estaven suspeses. “No podem oblidar que l’executiu de Pedro Sánchez ha abandonat Llarena, la tenacitat el rigor del qual són exemple d’esperança en la vigència de l’estat de dret i de les institucions democràtiques […]. No ha dubtat a utilitzar l’advocacia de l’estat perquè, tot mentint al Tribunal General de la UE sobre la vigència de l’euroordre, Puigdemont pugui continuar en llibertat.”

I hi ha la incomprensió sobre el comportament de les altres jurisdiccions europees en contraposició amb l’espanyola: “No hi haurà gaires espanyols que puguin mantenir la confiança en els instruments de cooperació judicial entre països que comparteixen els membres de la UE, com és el cas de les euroordres.” Encara més, perquè hi ha el temor que tot plegat esdevingui “una amenaça real”, és a dir, que el president torni a l’estat espanyol, que l’estratègia de lluita judicial a l’exili trenada per l’advocat Gonzalo Boye i el seu equip culmini finalment. “Els advocats del pròfug han sabut trobar (gràcies a l’ús retorçat de la llei) les escletxes legals perquè Puigdemont continuï gaudint d’una llibertat prestada”, diu El Mundo. I conclou: “Seria demolidor per al nostre país que es fessin reals les amenaces de Boye sobre una possible entrada a Espanya de Puigdemont emparat en la immunitat de l’eurocambra. Ningú no té cap dubte que, o bé es fan reformes per a fer efectives les euroordres, o la col·laboració comunitària contra la delinqüència i el crim continuarà essent una quimera.”

I encara una altra mostra, a l’editorial de l’ABC: “La UE no solament té insuficiències com a unió en l’àmbit econòmic, el polític i el social, sinó que també comença a ser incongruent en l’aspecte jurídic […]. L’euroordre és un nyap ple de forats, i delinquir surt de franc si aconsegueixes de fugir dels teus delictes amagat en un maleter.”

Finalment, aquest mateix diari fa una reflexió que és al nucli de la desorientació espanyola, perquè revela que l’enfocament d’aquests mitjans (i del Suprem) és que l’espai de cooperació judicial europeu és vist més com una amenaça per a una sobirania judicial estatal –que sobre el paper dels tractats pràcticament ja no existeix– que no com una oportunitat. “Es dirimeix si cada estat té prou potestat per a jutjar els seus ciutadans, i això és massa. I mentrestant, s’alimenta la sospita que el nostre Tribunal Suprem no és independent ni imparcial, sinó un òrgan repressiu i antidemocràtic que s’ha obsessionat a jutjar Puigdemont sense drets ni garanties. En realitat, tot forma part d’un procés general d’embogiment amb el qual Europa es presenta com una esmena a la totalitat contra si mateixa.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.