Escòcia torna, una dècada després, i això és important per a Catalunya

  • La consistència i la persistència de l’independentisme escocès és un exemple que hem de seguir

Vicent Partal
28.06.2022 - 21:40
Actualització: 29.06.2022 - 08:13
VilaWeb

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va anunciar ahir que es faria un segon referèndum d’independència el 19 d’octubre de 2023 i que es publicaria la llei que l’ha d’emparar. Ja feia setmanes que s’especulava molt sobre la decisió que prendria el govern escocès, però aquest anunci tan concret ja té conseqüències molt importants. Per a ells i per a nosaltres, també.

Com tothom sap, Escòcia va fer el primer referèndum d’independència l’any 2014, tres anys abans del Primer d’Octubre. I ara es disposa a organitzar-ne un altre, que es farà gairebé una dècada després. Ha estat convocat amb un any d’antelació, tal com recomanen els organismes internacionals i, ara com ara, té un caràcter consultiu, evidentment per a posar contra les cordes el govern britànic i perquè li siga difícil de no negociar. D’ací a un any veurem on som i quin relleu té aquest segon referèndum, però Sturgeon ja ha aclarit que si les autoritats britàniques intenten de prohibir-lo Escòcia ho considerarà la fi de la “unió voluntària” (que és la fórmula ritual que es fa servir) entre Anglaterra i Escòcia.

Hi ha data, doncs, i amb això s’obre un nou període per al procés independentista escocès que ara incorpora, a més, uns quants elements nous i molt interessants.

El primer és que Escòcia i el Regne Unit ja no formen part de la Unió Europea. I tanmateix, aquesta vegada la Unió Europea hi tindrà un paper fonamental, perquè, en cas de victòria del sí, Escòcia, que va votar en massa contra el Brèxit, de segur que reclamarà de reincorporar-s’hi. Crec que tots som conscients fins a quin punt això pot arribar a ser un precedent molt valuós per al cas català. Sobretot perquè la Unió Europea, tret que ara canvie d’idea radicalment, si accepta Escòcia dins seu reconeixerà un procés unilateral d’independència a l’Europa occidental –cosa que ja va fer, a l’Europa oriental, amb Kossove, però en unes circumstàncies massa diferents de les nostres, en tots els sentits.

I aquest és, precisament, el segon element nou que ens trobem, i que tampoc no és menor. Tot fa pensar que ara Londres no es comportarà com una democràcia, tal com va fer el 2014, i, per tant Escòcia haurà de fer el referèndum al marge de la legalitat britànica i possiblement enfrontant-s’hi. I amb això, doncs, deixarà sense arguments comparatius l’estat espanyol.

Aquests dos elements són cabdals i ja tindrem temps d’analitzar fil per randa l’estratègia escocesa i què vol dir això de fer un referèndum consultiu –no us hi capfiqueu: és un terme que no exclou la presa de decisions a partir del resultat. Avui m’agradaria per això d’insistir en la consistència i la persistència de l’independentisme escocès, com un exemple remarcable per a nosaltres. Hi ha ocasions en què els processos s’allarguen molt més que no voldries, però al capdavall el fet important és la persistència, la voluntat de no abandonar mai la decisió de continuar caminant sempre. I és el que Escòcia ha fet.

Al món d’avui, generalment –i l’altre dia en parlava a propòsit de Francis Fukuyama–, ens fiquen en el mateix sac catalans, escocesos i quebequesos, com els tres grans conflictes nacionals del primer món. Precisament, el mes passat vaig llegir aquest interessant article a Le Devoir, que parlava del referèndum del Quebec del 1995 i deia que en aquests vint-i-set anys que han passat d’aleshores ençà la societat quebequesa no ha trobat encara el camí de proposar per tercera vegada un envit per a aconseguir la independència. L’autor de l’article, Denis Turcotte, hi escrivia coses que els catalans hauríem de llegir amb molta atenció. Com ara aquesta: “La nostra generació ha estat portadora d’un projecte admirable que ha mobilitzat les nostres energies durant dècades. Teníem una fe indestructible en els avantatges de la independència del Quebec. Malauradament, arran del fracàs del referèndum del 1995, vam abandonar aquest projecte, perquè vam creure que ara corresponia a les futures generacions de dur-lo a terme, o amb l’esperança que un fet excepcional reactivàs el projecte. Quin error! El nostre projecte nacional no és prerrogativa d’una generació, sinó de totes, inclosa la nostra. I com podrem convèncer les generacions més joves perquè tornen a prendre la torxa si la deixem caure? Quin missatge tan dolent que els enviem!”

Per això avui, vint-i-set anys després del segon referèndum del Quebec, vuit anys després del primer referèndum d’Escòcia i cinc anys del primer de Catalunya, la decisió que cadascun de nosaltres ha de prendre és si volem que un dia algun Denis Turcotte escriga un article com el de Le Devoir però referit al nostre país o si fem com els escocesos: anar cap a un segon envit i guanyar, abans no hagen passat deu anys del primer.

 

PS. Els escocesos voten un dijous i nosaltres ho podríem fer en diumenge. Potser demà m’animaré a explicar-ho.

 

VilaWeb fa un gran esforç aquests anys, quan les coses no vénen de cara i som, per això mateix, més necessaris que mai. Ens acompanyen i fan possible que ens llegiu cada dia 22.000 lectors que ja se n’han fet subscriptors. Però en necessitem més, molts més. Podríeu ajudar-nos avui? Aneu a aquesta pàgina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any