20.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 20.06.2022 - 21:43
El professor Francis Fukuyama, un dels intel·lectuals més escoltats per les elits mundials, m’ha sorprès amb un article que publica en el darrer número de Foreign Affairs, la prestigiosa revista del Council on Foreign Relations d’ençà del 1922. El text és, segons que indica la publicació, una mena d’avançament del seu nou llibre i cal dir que conté una evolució molt interessant a partir de les idees incloses en el seu volum anterior, Identity.
En aquell text Fukuyama s’acostava encuriosit a la força mostrada per les identitats, pel nacionalisme mateix, sempre des de la seua consistent posició liberal –no ho reduïu a allò que no és: liberal en el sentit intel·lectual, ampli i americà del terme. I en aquest sembla que fa un pas més. Perquè, en vista de la guerra d’Ucraïna, Fukuyama no sols reconeix obertament el valor que té el nacionalisme, sinó que avisa de manera molt rotunda que el món liberal, és a dir, el món democràtic que creu en la tolerància envers la diferència, el respecte als drets humans i l’imperi de la llei, no pot “cedir la nació als seus oponents”.
A primers del 2020 vaig entrevistar Francis Fukuyama al seu despatx de Stanford, sota l’atenta mirada del professor Resina, precisament a partir de la publicació del seu llibre Identity. La conversa va ser extremadament agradable i educada, però a mi se’m va fer molt evident, i ell ho va reconèixer, que estava clarament incòmode a l’hora de parlar sobre el fet català, fins i tot a l’hora de parlar amb un periodista català –podeu rellegir-la ací per a comprovar-ho.
En aquell llibre Fukuyama, malgrat l’aproximació que ja començava a fer, encara advertia unes quantes vegades que les “polítiques d’identitat” són una amenaça per a les democràcies liberals. Ho feia matisadament i treballadament, com ho fa tot. Però ara, tot llegint l’article de Foreign Affairs, la veritat és que se’m fa molt difícil de no remarcar allò que veig com un canvi de to, com una evolució, del seu discurs: no tan sols en termes generals, pel que fa al nacionalisme, al poder mobilitzador i constructor que té, al rol cohesionador de les societats, sinó fins i tot pel que fa a Catalunya.
Fukuyama escriu en aquest article: “Catalunya, el Quebec i Escòcia són regions amb tradicions culturals i històriques pròpies on hi ha nacionalistes partidaris de separar-se completament del país al qual ara estan vinculats. I no hi ha cap dubte que aquestes regions continuarien essent societats liberals que respectarien els drets humans si aconseguissen de separar-se’n…” Que no és dir poca cosa venint d’on ve i publicant-se on es publica.
I encara, immediatament després, escriu: “Les identitats nacionals representen un perill obvi, però són també una oportunitat. Són una construcció social i poden servir per a donar suport als valors liberals, i no per a soscavar-los.”
Aquesta generalització favorable a alguns models de nacionalisme, Fukuyama la justifica dient que l’universalisme de les idees liberals no és incompatible amb el concepte de nació, però alhora reconeixent que la “natura agnòstica” del pensament liberal crea un “buit espiritual” que molts ciutadans omplen d’identitat. D’ací, en conclou: “El liberalisme tindrà problemes si la gent el veu tan sols com un mecanisme per a manejar de manera pacífica la diversitat, sense un sentit més ampli de propòsit nacional.”
La crítica, per això, aquesta vegada es gira cap a allò que es podria entendre com a obsessió per l’universalisme buit que ha caracteritzat el món liberal i cap a les conseqüències d’aquest fet. I ho torna a reblar parlant de Catalunya quan escriu: “No hi ha, per exemple, una clara teoria liberal sobre com redibuixar les fronteres nacionals, un dèficit que ja ha conduït a conflictes intraliberals sobre el separatisme en regions com ara Catalunya, Quebec o Escòcia.”
És evident la inexistència, ara per ara, d’un format democràtic mundialment acceptat que es puga fer servir per redibuixar les fronteres. Però també és ben clar que cada dia hi ha més veus que, o bé la reclamen –d’alguna manera, Fukuyama ho fa–, o bé posen fil a l’agulla per provar de construir-la, com ha fet, per exemple, Timothy William Waters –llegiu ací una entrevista amb ell d’Andreu Barnils.
I, atenció, que el fet que aquest debat es vaja obrint pas d’una manera tan clara entre la intel·lectualitat global més influent és una cosa que, particularment, els catalans hauríem d’apreciar i de tenir molt en compte. Sobretot en un moment com l’actual, quan el debat intel·lectual dins el sobiranisme català és d’un perfil lamentablement infantil i quan l’espanyolisme més provincià i il·liberal pretén fer-nos creure que els rars som nosaltres –que precisament som els qui centrem l’atenció global– i no pas ells.
PS. El govern català ja ha donat per fet que no hi haurà Jocs Olímpics d’Hivern el 2030. Però, incomprensiblement, diuen que continuaran lluitant per fer els jocs tots sols –com si no haguessen après res de tot això que ha passat, de l’oposició popular i de la manera com Espanya els ha humiliat i els ha posats en ridícul. En fi, jo ja vaig dir tot allò que n’havia de dir en aquest editorial i no crec que calga repetir-ho.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent, com ho hem fet amb la nova maqueta i el nou concepte de diari. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
