03.01.2021 - 21:50
Ben poca gent s’esperava que el Brexit s’imposés en el referèndum del 2016. Però ho va fer arreu del Regne Unit, llevat de tres excepcions. Hi va haver tres excepcions on va guanyar la permanència a la Unió Europea, com un mirall de les esquerdes nacionals britàniques. Londres, Irlanda del Nord i Escòcia, amb la majoria més sòlida: un 62% dels escocesos, en contra del Brexit. Però quatre anys, dos primers ministres i desenes de caramboles després, el Regne Unit ha sortit finalment de la Unió Europea, i Escòcia, per tant, també.
El parlament escocès va refusar la setmana passada l’acord del Brexit, aprovat ‘in extremis’ per Nadal. Al memoràndum sotmès a votació es titlla l’abandonament de la UE com “un error per la importància històrica que representa” i s’hi diu que “provocarà grans danys a l’economia i a les generacions futures”. Segons el govern escocès, l’acord podria reduir un 6,1% (uns 9.900 milions d’euros) el PIB del país fins a l’any 2030 en comparació amb un escenari de pertinença a la UE. Alhora, el parlament recorda que Escòcia va votar a favor de seguir a la UE i, per tant, ja es va posicionar en contra d’abandonar el mercat únic.
L’exclusió d’Escòcia de la Unió Europea va ser un dels principals arguments de la campanya contra la independència per al referèndum del 2014, i per això els independentistes consideren, ja fa temps, que el tauler ha canviat prou significativament. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ja va demanar el desembre del 2019 que el govern britànic transferís a Escòcia els poders per a fer un nou referèndum. El mes de març passat, atès l’esclat de la pandèmia de covid-19, Sturgeon va dir que ajornava els plans per a fer-lo, que de moment havien topat amb una negativa contundent del primer ministre britànic, Boris Johnson.
Com es reactivarà, el procés, i què se’n pot esperar, ara que el Brexit i la vaccinació contra el coronavirus han arribat finalment?
Un independentisme més fort que mai
El 2014, els escocesos partidaris de romandre al Regne Unit van ser un 55%, i d’ençà del juny del 2016, gairebé tots els sondatges havien donat la victòria al ‘No’ de manera ininterrompuda. Però les coses han canviat amb força i de manera sostinguda a causa de la gestió de la pandèmia. El mes de juny, un sondatge de referència donava al ‘Sí’ la victòria i, a més, per damunt del 50%, amb el 54% de la intenció de vot.
La primera proposta de Johnson sobre com abordar la pandèmia (és a dir, restriccions poc dures i protecció de l’economia), a més del fet que hagués de rectificar, va acabar exalçant l’actitud del govern escocès, molt més ‘moderat i cautelós’, segons que indicava un article de la prestigiosa London School of Economics. A més, en tot això hi ha contribuït, és clar, que el govern britànic respectés la distribució habitual de competències i no centralitzés la gestió, com sí que va fer el govern espanyol.
A l’agost, un nou sondatge confirmava que la tendència a l’alça no era un miratge: el ‘Sí’ arribaria a un 55% en un nou referèndum, i el ‘No’ romandria a deu punts de distància, la xifra d’independentistes més elevada d’ençà que se’n registren. Per bé que, en diversos moments des d’aquest estiu, alguns sondatges han rebaixat del 50% les previsions de victòria, l’independentisme ha consolidat la seva majoria. El mes d’octubre, de fet, en alguns sondatges se situava gairebé al llindar del 60%.
A banda del creixement a les enquestes, la correlació de forces de la mobilització ciutadana també ha canviat des del 2014. El col·lectiu independentista All Under One Banner (‘Tots sota una mateixa bandera’), nascut tot just després de la derrota de fa sis anys, ha convocat les manifestacions més importants de la història recent d’Escòcia. I el moviment dels partidaris de romandre al Regne Unit s’ha debilitat a causa de la polarització i les divisions, i avui dia difícilment podrien tornar a fer una campanya unida laboristes, conservadors i demòcrates liberals com la que van fer plegats amb ‘Better together’ (‘Millor junts’).
Les eleccions i la represa dels plans de Sturgeon
El primer de setembre passat, amb la crisi sanitària més destensada, Sturgeon va anunciar que proposarà una data i la pregunta per a un segon referèndum d’independència a Escòcia abans de les eleccions parlamentàries que es faran el 6 de maig, i que farà públic un esborrany de llei amb els detalls de la convocatòria. De moment, els sondatges preveuen que l’Scottish National Party (SNP) de la primera ministra podria atènyer la majoria absoluta de què es va quedar al llindar ara fa quatre anys. Sturgeon va explicar que el seu partit centraria la campanya a tenir prou força per a demanar la transferència per aquest nou plebiscit.
Diverses veus dins l’SNP opten per un pla B en el cas que persisteixi la resposta negativa del govern britànic: una opció és que el govern escocès faci un referèndum consultiu, sobre el qual sí que té competències, i fins i tot alguns opten per fer que les eleccions del maig es converteixin en plebiscitàries. Tanmateix, ara per ara, aquests dos escenaris semblen molt lluny. Els principals dirigents no volen avançar esdeveniments i centren l’estratègia a ampliar la majoria, pressionar l’executiu de Johnson i fer tots els tràmits necessaris fins que només manqui el vist-i-plau de Westminster.
Encara hi ha una tercera via, que s’ha posat damunt la taula i prou: portar Johnson als tribunals. Però veus de l’SNP alerten que no és una opció segura i que podria retardar anys el procés. El discurs de Sturgeon, així i tot, argumenta que al final Johnson s’haurà d’atenir a la democràcia.
