L’escriptor Xuan Bello, el més destacat de les lletres asturianes contemporànies, té bons amics i bons lectors a Catalunya. Acaba de publicar amb l’editorial Rata el seu últim llibre de proses, Incerta història de la veritat, traduït per Jordi Llavina. És un llibre que es troba en la línia dels anteriors, del seu univers de Paniceiros, de les seves reflexions humanistes i literàries. L’escriptor ens fa mirar la vida des de la memòria, sí, però aquesta vegada des d’una exaltació del present. Amb ell parlem de vida i literatura i també de la relació entre Catalunya i Espanya. La seva és una veu reflexiva i madura, la d’un federalista asturià que ha anat entenent la realitat catalana i les seves reivindicacions legítimes.

Com s’ha cuinat aquest llibre? Són peces literàries publicades a la premsa, que després heu ordenat i enllaçat les unes amb les altres, perquè formin el corrent d’un riu?
—A la premsa publico els meus esborranys literaris i després, quan ja tinc una sèrie de textos, quan hi ha alguna cosa en la consciència que em diu que ja s’albira un llibre, reviso els materials, en rebutjo uns, en reescric uns altres, alguns els deixo intactes… Component la raó de ser del llibre. En aquest cas, hi ha una continuïtat amb les obres anteriors, tot i que sempre hi ha una novetat, perquè la mirada és diferent a cada llibre. Avui jo sóc una persona diferent de qui era fa cinc anys. Diguem que parlo de les mateixes coses, que són les coses que m’inquieten, però des d’una perspectiva diferent.

Textos que heu escrit aquests darrers quatre anys. I heu ordenat el llibre en tres parts.
—A Astúries tenim tres estacions: hivern, primavera i tardor. I és això, una raó cíclica del temps i el fet de compartimentar l’any per estacions: un hivern, una primavera llarga i una tardor també molt llarga.

La natura hi és omnipresent. La naturalesa i la natura del lloc. Llocs de moltes menes: llocs literaris, llocs físics reals, llocs ocupats en la memòria…
—Visc enmig de la natura i sóc un escriptor realista, escric sobre allò que veig. Si visqués a Barcelona, segurament escriuria sobre les teulades que veuria des de la finestra. També és veritat que he triat el lloc on visc. Visc a Caces perquè m’agrada estar en contacte amb allò que viu amb mi. No sé si tindrà cap virtut sobre el que escric, però sí que és una cosa que necessito.

En el vostre entorn, on viviu, hi ha un element omnipresent, que són les pomeres, que fan unes pomes petites que cauen sobre un camp verdíssim. Curiosament, no apareixen als vostres textos.
—Certament, les pomes són omnipresents en el meu paisatge. Hi són. Casa meva es troba enmig d’un camp de pomeres. Potser quan un escriu cerca més el detall, allò que no és majoritari sinó petit, arraconat en una cantonada. Però les pomeres hi són, en tot, en el meu respirar.

El pas del temps i la memòria marquen aquestes peces, com assenyala al pròleg el traductor, Jordi Llavina.
—La memòria és un treball del temps. És amb el pas del temps que anem component tapissos de memòria, tapissos distints, component imatges del nostre passat que s’assemblen a allò que fou, però que segurament confeccionem amb fils de ficció. La nostra memòria no és un retrat fidel d’allò que va ser. A vegades l’embellim, unes altres l’amarguem. Però si aquest llibre convida a res, és a la conquesta del present. És un llibre on es reflexiona sobre la memòria, a vegades sobre el futur, però em vaig marcar com a objectiu convidar el lector que visqués el present. El carpe diem horacià: gaudeix ara que pots.

Aquest és el vostre moment vital, doncs.
—És clar. Els moments vitals vénen quan vénen i tenen aquesta importància. No s’escriu un relat de la mateixa manera a quinze anys que a cinquanta-quatre, que són els que tinc jo ara. La complexitat moral actual és molt més gran, perquè el laberint del passat a vegades és tortuós i terrible. Hi ha coses que han succeït, que van succeir, sobre les quals jo encara no tinc cap explicació. I en aquesta incerta recerca de la veritat, a vegades cal aturar-se, comprovar: aquesta poma és una poma i té gust de poma. I la poesia és això: és l’epifania de saber-se en el present. La gran revelació és quan ens adonem que amb un vas de vi ens bevem la tardor de la collita.

Dieu: ‘Tenir memòria és dialogar amb qui va ser’.
—Quan preguntem al nen que vam ser, a l’adolescent que vam ser, al jove que vam ser, no ens responen. Ja va bé que no ens responguin, perquè possiblement no hi estaríem d’acord.

Però que no responguin no vol dir que no hi siguin i que formin part del present, també.
—Som una col·lecció de moltes identitats, no solament culturals, també d’allò que hem anat essent, que són molts.

Al llibre apareix molt la idea de silenci. I el vostre silenci costa d’entendre, perquè sempre ressona.
—El silenci que parla, el silenci que et permet escoltar el batec del teu cor.

I sobre el silenci, heu deixat escrita la frase misteriosa: ‘El silenci: el meu cor era un palet de riu que, sense saber per què, feia un rabeig.’
—És un silenci poblat de paraules. Hi ha aquella pel·lícula francesa que es diu El silenci blanc. És aquell moment en què podem escoltar allò que és essencial, enfront del soroll del món que a vegades és excessiu.

Sense silenci és difícil la reflexió.
—Sense atendre a les raons de l’altre és difícil la reflexió. Si no escolteu les raons de l’altre, no és possible raonar. Una manera de coneixement és la dialèctica, i és sempre una conversa. És la manera com un llibre sempre parla amb un altre llibre i un poema sempre parla amb un altre poema.

El vostre llibre en té molt, d’aquest diàleg…
—El llibre té molt de reincidències i d’insistències. És un llibre que insisteix en allò que a mi em sembla important. I no vull que allò que és important sigui insondable, inassolible. Jo crec que el misteri de la vida és força fàcil.

Una festa d’aniversari d’una filla de nou anys, per exemple?
—Això mateix. Nou anys és una edat simbòlica. És l’edat que té la nena que va escollir l’autor del poema de Mio Cid per dir al Campeador que el rei els havia prohibit d’acollir-lo. I per què? Perquè una persona a nou anys ja comença a tenir consciència. Per això, la primera comunió dels catòlics es fa a nou anys. El cervell ja es troba format, ja tens capacitat d’analitzar i de tenir memòria i de fer reflexions. Jo crec que d’alguna manera un escriptor manté durant tota la vida la percepció d’entrar en el coneixement. Això ho percebo amb la meva filla d’una manera molt intensa.

Amb això que dieu, em feu pensar amb els rostres de les nenes de Jaume Plensa, que per a ell representen la bellesa.
—Crec que és el moment en què neix la consciència i la consciència conté molt de gaudi i molt de dolor alhora. I passem per decepcions, alts i baixos… Des d’allò que escric, jo convido al gaudi, encara que de vegades la situació no sigui de gaudi. És curiós, a mi la lectura m’aporta molt de consol. Llegir William Shakespeare, Josep Pla, Jordi Llavina m’aporta consol. Però el que escric no me n’aporta gens.

Què us aporta, doncs, escriure?
—Suposo que coneixement i intensitat, però no consol. Tot i que les paraules sí que les escric buscant que el lector trobi consol. No pretenc crear desassossecs estèrils. Crear un caos és força fàcil.

Però, en canvi, sempre es parla que es crea des del conflicte i no pas des del confort.
—Es crea des del conflicte, però aportes confort. Si no, quina gràcia tindria crear des del conflicte per aportar conflicte? I no parlo de fer una literatura complaent. Parlo de bastir ponts sobre l’abisme, no de negar l’existència de l’abisme. Bastir ponts sobre l’abisme, això ha de fer un escriptor.

És clar, l’abisme per l’abisme… A més, la vida sempre supera la ficció, diuen.
—Sens dubte!

I ara que també parlàveu del diàleg entre les obres, el vostre és un diàleg constant amb altres obres de la literatura universal.
—Jo he viscut moltes aventures llegint. D’una manera molt intensa. Recordo l’hivern de 1986, que vaig viure entre les pàgines d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. I us puc parlar de cada cantonada d’aquest llibre. Però de l’habitació on el vaig llegir, gairebé no en recordo res. I de la persona amb qui estava, a qui estimava molt, tampoc us en podria dir gaire cosa.

És una pàtria literària.
—Les llibreries, les biblioteques són les ambaixades de la meva pàtria. Recordo una vegada que vaig fer una estada literària a l’illa de San Simón, a la Ria de Vigo. Una meravella. Allà, ens vam trobar un poeta turc, una poeta de Lituània, un poeta gallec, una poeta algerina, una poeta hongaresa i un poeta nord-americà. Érem a l’illa tancats, perquè en aquella illa no viu ningú. Cadascú parlava la seva llengua, la llengua vertebral era l’anglès. El meu anglès parlat era precari, però ens enteníem, perquè parlar de literatura era la llengua invisible que ens unia.

Durant una època de la vostra vida vau viatjar molt, amb aplecs literaris ben diversos i festivals. Encara us agrada viatjar, o això amb els anys també es transforma?
—A mi ara la cosa que m’agrada més és estar-me a casa, al pati, amb els meus. Però al mateix temps, em trobo bé a Barcelona, ara que m’hi estic uns dies. I sé que quan torno a casa, arribo amb històries per a explicar. Tenir històries per a explicar és molt important. A Paniceiros, el meu poble, sempre reservàvem un lloc a aquell que arribava de fora i ens explicava com era Buenos Aires, com era Oviedo, que parlava d’una xurreria de Barcelona…

En aquest llibre no he trobat pomeres, però he trobat que apareix moltes vegades la paraula ‘ànima’. No és d’aquelles paraules amb les quals cal anar amb compte? La feu servir amb molta naturalitat, sense mesurar-la. I utilitzeu l’ànima de maneres diferents: hi ha una ànima col·lectiva i una més individual i íntima.
—És que jo crec que les coses tenen ànima. Si jo tingués una religió, creuria en una ànima universal que resideix en totes les coses. I és un fet que no puc demostrar, però sento com a tal: l’ànima de les coses. No ho sé. És una paraula bonica.

Escriviu: ‘La pluja s’ha entranyat en la nostra ànima atlàntica, de manera que no és estrany que la duguem dins.’
—La reflexió em ve d’un ésser profundament mediterrani, de Josep Pla, que deia que els humans són éssers climatològicament dialèctics. A Astúries plou molt i hi ha poca llum, però, de sobte, hi ha un dia lluminós. I un dia lluminós a Astúries és un fet absolutament incomparable. No hi ha més llum al món que aquests dies. I un canvia. Veu la vida d’una manera diferent. Hi ha alguna cosa dins nostre que conspira amb els arbres, les herbes, amb l’entorn, de manera diferent. I de sobte, tot creix. En aquesta frase que acabeu de llegir, l’ànima de la pluja que és dins nostre és el fil que ho condueix tot. El pressento, no el puc demostrar. Tampoc el vull demostrar ni estic obligat a demostrar-lo.

Una altra frase: ‘Quan l’ànima s’havia desentès d’ella mateixa.’
—És molt important no tenir consciència d’un mateix. A vegades tenim la necessitat de no tenir consciència. Per això són tan importants els estupefaents. A la vida de les persones, des del Neolític, i en rituals com el del carnaval, que ens porta a ser uns altres només per un dia, l’ànima s’ha de desentendre d’ella mateixa. Deixar que el cos voli més enllà de l’ànima és molt important. Per al coneixement, per descansar de ser.

I una darrera: ‘El que intuïm de demà serà ahir sense remei. Per això quan l’atzar ens posa davant les ruïnes d’una cosa nostra, un estremiment ens recorre l’ànima com un avís de futur.’ És tan calidoscòpica, l’ànima, en el vostre món.
—El subconscient funciona d’una manera molt hàbil. Hi ha alguna cosa dins nostre que sap més que nosaltres. Ho diu Carner en un vers del Nabí. Sabem més del que sabem i la part del subconscient ens avisa constantment.

Només des del fet poètic es deu poder expressar això que expliqueu…
—La poesia és una tècnica força efectiva per a descobrir la veritat interior de les coses. La veritat profunda de les coses, que és molt simple. I l’omplim de complexitat. Però tornar a la simplicitat ajuda a conquerir el present i a viure amb intensitat allò que s’hagi d’afrontar. Que no sempre és bo, però tampoc sempre és dolent.

Us veig molt optimista.
—Sóc molt optimista. Tinc l’obligació de ser optimista, perquè tinc una filla de dotze anys. És una obligació ètica.

Això ho heu après?
—És una cosa que he après amb els anys. Si hi ha una cosa que odio, en mi, és la decepció. És el sentiment més amarg de tots.

Més que l’odi o la covardia?
—L’odi és necessari. Una altra cosa és tenir un discurs que condueixi el nostre odi per camins civilitzats. Si odio el meu veí perquè té una berruga al nas, doncs hauré de ser prou educat per a empassar-me aquest odi, mirar endavant, i fer el possible perquè el meu veí sigui feliç. L’odi és en nosaltres, per això són tan importants els discursos culturals i per això són tan importants les humanitats. Quan trobes en aquesta Espanya que un grup de nois violen una noia en un portal i se’n senten orgullosos, fins al punt d’enregistrar-ho amb el mòbil… Això només té una solució cultural. Si haguessin llegit Federico García Lorca, us asseguro que això no hauria passat. Però si els mitjans de comunicació només es dediquen a enaltir imbècils… Si un senyor que toca la pilota repetidament cobra més diners que un cirurgià… Si de cop la gran institució de Catalunya és el Barça…

Sempre surt el futbol.
—Tinc amics a qui agrada molt i molt el futbol i entenc que segurament existeix una poètica del futbol i que les societats s’han de reunir al voltant d’actes rituals comuns, que són útils. Ara, convertir això en la fi de totes les coses… Vivim en una societat que ha de revisar els seus valors morals i ètics, n’estic convençut. No pot ser que un gran cardiòleg de Vall d’Hebron que salva vides cobri menys que el Messi. No pot ser. És una aberració.

És la lògica d’un sistema capitalista dominat pels neocons.
—És un món on els més llestos, no pas els més intel·ligents, manen. I dit això, a mi no m’agrada el futbol, però respecto aquells a qui els agrada. El futbol en si no té res de dolent.

Al vostre llibre, en algunes de les proses, hi ha un interès també per vincular-vos amb el moment polític. Per exemple, quan parleu de la postveritat. Aquí l’hem patida molt. Com també hem patit l’odi irracional de molta gent d’Espanya.
—Quan ETA va decidir desarmar-se, deixar d’aportar morts a la discussió quotidiana, es va acabar el consens que hi havia sobre la unitat d’Espanya. Aleshores calia construir un relat nou, primer per al País Basc. Però si una cosa sabem els escriptors, és que un relat ajuda a la construcció d’una realitat, però no la substitueix. Els polítics són molt mals constructors de relats i envaeixen terrenys que corresponen als escriptors. I ho fan tan malament que ens porten cap a camins sense sortida.

Però hi ha relats d’aquesta mena que tenen acceptació. Com veieu la situació actual de l’estat espanyol? [Li fem la pregunta setmanes abans de la investidura de Pedro Sánchez.]
—En aquest moment, la veig amb una certa esperança, perquè a Madrid hi ha un govern que defensa el diàleg i que, essent fidel a les condicions constitucionals que té, propiciarà una reforma de la constitució espanyola que en el futur solucionarà unes altres coses. Però això necessita el suport i la complicitat de tots. Necessita, d’alguna manera, que es parli d’una altra perspectiva que no sigui la nacionalista. Un nacionalista espanyol i un nacionalista català no s’entendran mai, perquè la base de la seva ideologia és no entendre’s.

Però amb els anys i amb tot el procés que hem viscut a Catalunya, enteneu que hi hagi un 50% del país que és independentista, que vol un país diferent, un país propi, que no és Espanya? I que això és legítim?
—Ho entenc perfectament, com voleu que no ho entengui? És un fet.

Us ho pregunto com a federalista que sou.
—La manera com ens organitzem administrativament pot ser molt important, però no és la cosa més important.

Quina és la cosa més important?
—Segurament, la més important és tenir un discurs fèrtil sobre l’altre. Això és més important. Jo crec que els escriptors ens trobem en un altre espai. Parlàvem abans de la pàtria literària, doncs és aquesta pàtria la que hem de mantenir com sigui.

Creieu que perilla?
—Bé, la pàtria literària perilla a tot el món, perquè anem perdent la guerra de les humanitats des de 1950. I quan perdem la guerra de les humanitats apareixen fenòmens antropològics com els de la manada, apareixen els polítics que tenim…

És clar que teniu raó quan parleu de la crisi de les humanitats, però ara deixeu-me ser optimista, a mi: l’editorial Adesiara, que coneixeu tan bé perquè formeu part del catàleg, acaba de publicar en un sol volum la Ilíada. 1.200 pàgines, una traducció impecable de Montserrat Ros, amb introduccions del catedràtic de clàssiques de la UB i el de la UAB. Un volum així fa que no puguem donar per perduda la guerra de les humanitats.
—Adesiara és un exemple per al país i l’editor Jordi Raventós és, segurament, el gran editor de la Catalunya futura. D’això en sóc molt conscient.

Tornant al llibre, mostreu un vincle estret amb la literatura catalana. A les vostres proses hi apareixen Rodoreda, Espriu…
—Des dels quinze anys que tinc un vincle amb la literatura catalana. Primer amb molt d’esforç i després amb naturalitat.

Però això és una raresa.
—No ho és pas. Jo no em sento cap estranyot. Sóc un escriptor estrany que escriu en una llengua estranya, això sí que és veritat, però no sóc estrany, en aquest sentit, a Espanya. Ferrater és el poeta més citat per tots els poetes dels anys noranta. Sens dubte.

L’editorial Empúries acaba de treure un llibre que aplega les conferències que Gabriel Ferrater va fer a la Universitat de Barcelona sobre literatura catalana contemporània.
—Caram, me l’hauré de comprar.

Per acabar, compartiu un desig amb els lectors de VilaWeb.
—El meu desig és que trobem la millor fórmula perquè existeixi el diàleg. Això vol dir canviar de perspectiva, no solament aquí, sinó fonamentalment allà. El diàleg pot ser fèrtil i fecund. Igual com fèrtil i fecund ha estat durant segles en l’àmbit de la literatura. El Marquès de Santillana ja citava Jordi de Sant Jordi. Ara, com fer possible el diàleg? Tenim una classe política molt deficient, que parla molt malament i que viu massa pendent de la conjuntura. Jo lamento molt que hi hagi persones a la presó, en presó preventiva, no pertoca. I ens diuen que el BOE és més important que la poesia d’Ausiàs Marc i això és fals. És, novament, el futbolista enfront del cirurgià.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.