L'escriptor Xavier Moret.

Fa vint-i-dos anys, l’escriptor i periodista Xavier Moret es va inventar un personatge de ficció, el detectiu Max Riera, un jove alternatiu, que havia estat hippy i s’havia estat una temporada a l’illa de Formentera vivint en aquest moviment de revolta, ple de música, de pau, de drogues, de llibertat. La novel·la es va dir Qui paga mana. I va fer fortuna. De llavors ençà, Max Riera ha protagonitzat cinc novel·les més: Zanzíbar pot esperar, L’home que adorava la Janis Joplin, Tramuntana i aquesta darrera, que acaba de sortir, Formentera blues.

Segons que explica el mateix Moret, Formentera blues és una novel·la negra perquè hi ha una intriga, amb crítica a l’entorn social i amb una protagonista clara, que és Formentera, perquè l’illa pren una gran volada i és l’escenari, en dos temps diferents, de la manera com ha anat canviant la societat. Adverteix que és una novel·la generacional, que explica com era Formentera fa quaranta anys, com ha anat canviant i com és avui. I tot i que ha canviat, per Moret Formentera encara té força. ‘Hi ha moltes illes espatllades a la Mediterrània, però Formentera encara conserva una màgia especial, de paradís, del paradís perdut de Max Riera, que per ell no és la mateixa illa, però que per molta gent ho continua essent.’

En la novel·la apareix molta música i un sens fi de músics que hi van passar a la dècada dels setanta. També parla del turisme, de la crisi econòmica i de la crisi periodística. I, tanmateix, el moviment hippy ho amara tot, i la novel·la ens atrapa i encara al final ens dóna sorpreses.

Aquest llibre és un homenatge al paradís hippy de Formentera del final dels anys seixanta i setanta. El vau tastar? Sou dels joves idealistes que hi vau passar una temporada fent el hippy?
—Jo a Formentera hi vaig anar el 1971, però no hi vaig entrar a fons. No sóc un Pau Riba ni vaig passar-m’hi una temporada. M’hi vaig estar uns quants dies, vaig conèixer la Fonda Pepe, la platja de Migjorn, la Mola… Però jo tenia dinou anys i encara era un noi molt dispers. Vaig trigar un any o dos encara a entrar a fons en el ‘hippisme’. I a Formentera no hi vaig tornar fins al final dels vuitanta. D’aleshores ençà hi he anat tornant. L’última vegada que hi vaig estar va ser l’any passat. Formentera m’agrada, em dóna una perspectiva de pas del temps.

Ha canviat molt Formentera?
—Ha canviat, però gràcies al fet de no tenir aeroport no ha canviat tant. I sobre el ‘hippisme’ a Formentera, doncs me n’he documentat i he parlat amb gent que sí que hi era. I aquí a Catalunya tenim el model del Pau Riba, que és el hippy oficial de Catalunya i s’hi va estar molt de temps.

Hi ha un homenatge a Pau Riba en aquesta novel·la.
—És clar, perquè agafar Max Riera, que té un rerefons hippy, i portar-lo a Formentera vol dir revisar la seva vida, posar-lo davant un mirall: com ha canviat Formentera i com ha canviat en Max. I Pau Riba, que va enregistrar un àlbum a Formentera, que és Jo, la donya i el gripau, que és un àlbum que està molt bé, com que és una novel·la generacional, m’he vist obligat a posar-hi música de fons. Aquesta generació va viure molt a fons la música i Pau Riba és qui més hi surt, perquè hi ha la voluntat de fer-li un cert homenatge.

Pau Riba hi surt com a personatge?
—No, hi surten unes quantes de les seves cançons citades.

Recupereu la lletra de les cançons.
—Sí, perquè no hi puc posar els acords. Tot i que hi ha gent que se’n va a l’Spotify a escoltar-les. La música era indispensable en aquest llibre, perquè els hippies tenien molta connexió amb la música, amb el viatge, les drogues… i tot plegat forma com un conjunt.

La música és un fil conductor. Tot allò que el detectiu Max Riera i el seu amic Roc, periodista, van vivint a Formentera mentre esbrinen un cas té música de fons.
—Sí, perquè surten d’ambients alternatius tots dos. Un s’ha reciclat cap al periodisme, l’altre és un detectiu alternatiu i, tot plegat, la seva banda sonora, és la que va sonant.

És sorprenent que passessin tantes figures de la música i també en tot el llibre hi ha la incògnita, la llegenda, de si Bob Dylan va passar per Formentera.
—Formentera era una meca hippy, era una referència mundial i hi anava tothom. Però també em fa gràcia que sempre que vaig a Formentera conec algú que diu que hi va conèixer Bob Dylan. Per mi això és un mite: no hi va anar mai, Dylan, a Formentera. Si no, en tindríem fotos i documents. Ell no n’ha parlat mai i els seus biògrafs tampoc. Al final del llibre el lector trobarà una broma al voltant de Bob Dylan i Formentera.

La llegenda continua…
—A mi em va molt bé, perquè el llibre parla dels quaranta anys que han passat entre l’estada de Max Riera a la primeria dels setanta i ara, quan hi torna. Aquests anys serveixen per a veure com el temps va deformant les coses i com van naixent els mites i les llegendes. Dylan va traient el cap de tant en tant per tot el llibre.

Tot i el fet que Formentera sigui una illa sense aeroport, la realitat és que amb el pas del temps ha anat canviant, inexorablement.
—Els paradisos amb el temps es destenyeixen. A Formentera han crescut els pobles, ha crescut l’oferta turística, la infrastructura, però tampoc no s’ha espatllat tant com les altres illes. En part perquè no hi ha aeroport i en part perquè és molt petita i no hi ha gaire espai. Dintre de tot es conserva prou, excepte al juliol i a l’agost, quan apareixen els italians amb les motos i la música a tot drap i fan massa soroll.

En tot el llibre hi ha una crítica explícita del turisme i la mala gestió, centrada en Formentera, però també i sobretot en Barcelona. Perquè la novel·la comença a Barcelona.
—Max Riera no està conforme amb la manera com ha evolucionat la ciutat. És normal, doncs, que quan passeja per la ciutat vagi veient les parts negatives. Això del turisme fa que la ciutat acabi convertint-se en una mena de parc temàtic per als turistes, imaginant-se com ells volen. Traeixen l’autenticitat de la ciutat i la converteixen en un model. I això fa que els qui hi viuen de sempre se sentin descol·locats.

Aquests darrers anys us heu convertit en un viatger professional, podríem dir-ne. Per tant, la vostra mirada, el vostre punt de vista, és útil per a analitzar els fenòmens turístics. Aquests fenòmens turístics que acaben trivialitzant els llocs, creieu que tenen aturador o és una tendència que acabarà globalitzant el fenomen de la pitjor manera possible?
—És difícil de predir, però sí que és cert que el fet de viatjar és la millor universitat, la millor manera d’aprendre coses. Però quan es trivialitza tant el fet de viatjar, fins al punt que abans de sortir de casa ja saps tot allò que veuràs, per mi perd l’encant, perd l’al·licient, que és l’atracció d’allò que es desconeix i el fet de conèixer l’altre. Com diu l’escriptor nord-americà Paul Theroux, tan bon punt un lloc agafa fama de paradís, en pocs anys es convertirà en un infern. Perquè en pocs anys arribaran els primers agents turístics, després les agències i després el turisme de masses, es construiran grans hotels i aquell paradís haurà estat traït en la seva essència. Ara, sovint el lloc continua mantenint la marca ‘paradís’. I allò que és difícil de saber és quant de temps es manté la inèrcia de la marca. Per exemple, Zanzíbar ja no és què era fa trenta anys, però el turisme continua anant-hi. Continua tenint una marca molt potent. I recordo fa uns quants anys, a Timbuctú, que vaig trobar un dirigent del banc mundial que feia un informe sobre possibilitats turístiques. En aquell moment era un desastre, Timbuctú, perquè hi havia inseguretat, la guerra era a prop… Però em deia: només té el nom que atrau la gent, però això és molt.

Ningú vol dir-se turista, però tots en som quan viatgem.
—Sí, el turista sempre és l’altre. Tinc un amic que viatja sempre amb la Lonely Planet precisament per no anar als llocs que recomana, perquè diu que aquests llocs ja estaran espatllats. I probablement té raó. Has d’anar sempre una mica al marge per descobrir llocs nous.

Vós vau canviar de vida: vivíeu a la Floresta, un lloc bastant hippy, i us en vau anar a viure a un poble del Pla de l’Estany.
—Sempre et resta alguna cosa d’aquest component alternatiu. A mi les ciutats no m’han agradat mai gaire. Són molt opressives, no hi tens contacte amb la natura i et marquen un model de vida molt estricte. Ja fa anys que vaig anar a viure al Pla de l’Estany. Sempre he tingut en compte components anticonsumistes, alternatius, i he cercat uns altres camins fora dels que et marquen… Això m’ho va donar el moviment hippy.

La mirada sobre el hippisme de la novel·la és positiva i nostàlgica?
—Sí, positiva i nostàlgica clarament, sobre el hippisme dels anys seixanta i setanta. Llavors tot era idealisme pur, utopia, fabricar un somni. Ara, la mirada del Max quaranta anys després ja és més crítica: hi ha molta gent que s’ha quedat pel camí per culpa de les drogues; hi ha gent que ha acabat penjada i està desconnectada del món; hi ha gent que s’ha tancat en ella mateixa i s’ha tornat insolidària, com el pintor que apareix en el llibre… Amb el pas del temps, en Max és més crític de la manera com tot allò ha evolucionat. Quan el moviment hippy va néixer, era més una revolució social que no pas política. Mai no va pensar a agafar el poder, i el poder té armes molt poderoses. La revolució social es va anar diluint, però alguna cosa en resta, en el pòsit social.

Actualment Pau Riba torna a ser un referent per a molts joves.
—Sí, i me n’alegro. Fa uns quants dies el vaig anar a veure a Banyoles, que hi actuava, i era ple de joves. Em va deixar parat. I ell continua tenint aquell esperit i molta, molta força. I té això, que ha viscut molt i el món hippy el va viure a fons allà a la Mola de Formentera i això se li nota.

És simptomàtic que Pau Riba torni a connectar amb la gent jove.
—Sí, les coses són cícliques i de cop hi ha joves que et redescobreixen i revaloren allò que s’havia oblidat. L’inconformisme sempre hi és, en la societat. El Pla de l’Estany és ple de joves que vénen a viure passant de Barcelona i l’encarcarament de la societat de les ciutats. M’adono que hi ha molts joves que van per aquí: girar l’esquena a la societat oficial i muntar-se una vida alternativa.

Però són pocs.
—És clar, el poder econòmic i el poder polític sempre el tenen els mateixos i ho tenen tot ben controlat i cada vegada se’ls escapa menys. Però la marginalitat es manté, que és on neixen les idees de revolta i de no-conformisme.

I després de set anys, ara recupereu Max Riera.
—La primera novel·la protagonitzada per Max Riera, Qui paga mana, va aparèixer fa vint-i-dos anys. En aquest temps n’han sortit cinc. En la penúltima novel·la, Tramuntana, ja anunciava que en Max faria un viatge amb en Roc a Formentera. Durant un quant temps he fet bastants llibres de viatges i estava ocupat, però anava prenent notes i en un moment donat vaig dir: ara toca. I va sortir el llibre de Formentera i aquí el tens. Aquesta, en certa manera, també és una novel·la de viatge, perquè s’hi parla molt de Formentera, hi és molt present el viatge. He barrejat la novel·la i el viatge per primera vegada, en una història de Max Riera.

La novel·la passa fa uns deu anys, en plena crisi econòmica.
—Sí, però jo no crec que la crisi s’hagi acabat. Els sous cada vegada són més baixos i cada vegada hi ha menys gent en plantilla i és en condicions laborals més fotudes. En aquella crisi s’hi va agafar molta gent de poder i de diners per endurir les condicions laborals i la crisi es va tancar falsament. La novel·la se situa fa uns quants anys, però la crisi de la qual parla continua essent vàlida ara. En el llibre hi faig crítica social i crítica laboral de l’entorn periodístic.

El món periodístic és dels que ha sentit més aquesta situació, amb una doble crisi, econòmica i de format.
—Sí, ha transformat la professió i una vegada més els qui tenen el poder econòmic han aprofitat les circumstàncies per collar el treballador, abaixar sous, fer fora gent i pel camí hem perdut una mica l’esperit del periodisme, de cercar notícies, de sortir al carrer. Diu Roc Duran a la novel·la –que és el periodista que fan fora del diari després d’haver-hi treballat trenta-dos anys– que els directors de diari són avui més caps de personal que no pas caps periodístics. Interessa tenir sous barats, poca gent a la redacció per poder remenar com vulguin.

I amb la reestructuració de personal, tallant per dalt, s’escapça l’ofici i es perd la transmissió, que en el periodisme només es pot aconseguir a còpia d’anys.
—Treus els veterans perquè cobren massa i surten cars i fitxes gent jove que cobra poc i no té la formació adequada. És renunciar a la veu de l’experiència i el coneixement per fitxar gent nova, manipular els joves com vulguis i pagar-los un sou molt més baix, de passada. Hi va haver un moment en què es deia: ‘Mentre el diari surti ple, la gent no trobarà a faltar els periodistes d’experiència.’ Però això no és veritat, perquè la gent no és estúpida.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb