A vint-i-tres anys, Xavier Mas Craviotto ha començat a sonar amb força en el món literari català (amb tanta tirada a cercar autors revelació). Ha estat el guanyador més jove del premi Documenta amb La mort lenta i també s’ha endut el premi Art Jove en memòria de Salvador Iborra, a més d’una quinzena llarga de premis d’àmbit municipal. Mirem de descobrir en aquesta entrevista el nou nom de moda.

 Qui és en Xavier Mas Craviotto? Per què heu passat de ser un desconegut a guanyar el Documenta i el Salvador Iborra en tan poc temps? D’on sorgiu?
—Si m’ho demaneu a mi, segurament us diria que encara no sé qui sóc. Suposo que la vida és un procés d’autoconeixement que no culmina mai. I escriure, per mi, entre moltes altres coses, és una de tantes maneres d’intentar conèixer-se un mateix, o d’intentar intuir-se un mateix. Ja fa temps que escric, però fins fa poc no m’havia passat gaire pel cap la possibilitat de ser llegit. Escrivia perquè ho necessitava. Ara, amb el Documenta i el Salvador Iborra, hi ha hagut un salt important, perquè tothom pot accedir a allò que he escrit, i això sempre fa una mena de vertigen i molt de respecte, però també em fa molt feliç i m’obre nous camins que em porten a llocs nous.

Sou estudiant de filologia catalana: content amb la carrera, decebut, cap de les dues coses? Què en milloraríeu?
—Els anys de carrera han estat absolutament fascinants a tots els nivells. Vaig entrar a filologia catalana a la UB per raons purament vocacionals i quan deia a la gent què estudiaria arrufaven una mica el nas. Les carreres d’humanitats sempre han estat molt infravalorades, i la de filologia catalana encara més. Ara mateix, però, hi ha moltíssima feina per als filòlegs en camps molt diversos. Aquest curs, per exemple, faig classes de C1 de català a estrangers i adults i és una feina molt gratificant. Pel que fa al grau de filologia catalana, potser hi potenciaria més l’estudi de la literatura actual –ara només és una optativa– i hi inclouria, per exemple, alguna assignatura més pràctica, com ara de gestió editorial, que al capdavall és una de les possibles sortides del grau.

Com heu viscut el vostre primer Sant Jordi com a autor?
—Va ser un dia molt estrany, perquè acabava d’arribar de Ghana i el xoc de ritmes va ser brutal. Venia instal·lat en una mena de calma i, de sobte, em vaig trobar enmig d’una allau de gent que feia cues i tenia molta pressa. Però va ser un dia molt bonic, perquè el vaig viure, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula, i tot i que va ser un anar amunt i avall tot el dia, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb els lectors i d’escoltar-me’ls.

Sembla que aneu tocant totes les tecles: poesia, narrativa, relat breu… On us sentiu més còmode? O encara sou en un període formatiu on es tracta d’anar provant-ho tot?
—No m’agrada gaire compartimentar els gèneres o posar-hi fronteres, i menys avui dia, que s’escriuen coses que transcendeixen qualsevol classificació. Al final, crec que cadascuna de les idees que et bullen a dins et demana de prendre una forma o una altra, i tu, com a autor, l’únic que fas és obeir. De vegades m’he trobat escrivint un poema en vers i adonar-me que no, que allò em demana d’anar en prosa. O escrivint un relat curt i he vist que s’anava engruixint i engruixint i nodrint-se de vés a saber què i ha acabat essent una novel·la breu. És com si rere cada text, rere cada idea, hi hagués una mena de veu que et demanés que la vehiculessis d’una manera o d’una altra, que li donessis una forma o una altra, i que si no obeeixes t’adones que grinyola alguna cosa, com si la idea no se sentís còmoda dins aquell cos.

La mort lenta. Fins a quin punt és lenta la mort per als qui queden? I fins a quin punt el títol juga amb Pla i la seva La vida lenta?
—La mort lenta és aquell anar gastant la vida, l’erosió dels dies, buidar-se de sentit de tot allò que ens envolta, la constatació del buit, del tedi, d’un exhauriment. És la mort gradual de tot allò que no és cos, de tot allò que no és matèria. La vida lenta, per mi, és tenir consciència de la pròpia existència, adonar-se del fet de viure més enllà d’automatismes i gestos mecànics. Crec que Pla en sabia molt, de viure així. En parla en un passatge d’El carrer Estret que m’agrada molt. Ell era capaç de veure en la quotidianitat tot de realitats que ens passen desapercebudes perquè estem massa ocupats creient que vivim, tot i que l’única cosa que fem és morir-nos lentament, existir irremissiblement cap a la mort sense parar atenció en allò que ens envolta i en allò que tenim a dintre.

Què ha significat el premi Documenta i ser-ne el guanyador més jove de la història?
—Quan encara no havia paït haver guanyat el Documenta, em vaig assabentar, gràcies a Jordi Nopca, que n’havia estat el guanyador més jove de la història, i va ser una nova sorpresa a pair. La veritat és que guanyar aquest premi m’ha fet molt feliç i m’ha obert moltes portes, però també fa molt de respecte veure la llista de guanyadors anteriors i ser al costat de tants autors que admiro.

Això afegeix pressió a l’hora d’escriure o, per contra, us allibera perquè ara sabeu que ho feu prou bé?
—Ni l’una cosa ni l’altra. No afegeix pressió, perquè jo només escric quan en tinc la necessitat. No sé escriure per escriure ni sé forçar-m’hi. A dins meu hi ha d’haver aquella fractura, aquella esquerda que em deixa entreveure alguna cosa que primer no entenc, però que, a mesura que escric, es va fent clara. Per mi, escriure també és fer visible la realitat innominable, posar paraules a coses que no tenen nom per arribar a suggerir-les i que tot es faci, de sobte, una mica més nítid.

Teniu relació amb més companys d’aquesta nova fornada d’escriptors? Amb qui? Més amb poetes o més amb narradors?
—El Certamen Art Jove Salvador Iborra va ser una experiència magnífica per a crear xarxa, perquè és un premi amb un format molt diferent dels concursos tradicionals. Van seleccionar catorze finalistes i ens van enviar a una casa de colònies d’Olot, on vam rebre diverses formacions i tallers literaris. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-hi escriptors com Sebastià Portell o Laia Malo, i de crear uns vincles molt forts amb la resta de finalistes. Alguns han guanyat fa poc premis importants: Laia Maldonado ha guanyat el premi Ventura Ametller; Carla Fajardo, el premi Martí Dot; Irene Anglada, el Joan Duch…

Sou un caçador de premis literaris? Què us aporten?
—[Riu.] No sé si em definiria com a caçador de premis literaris, però sí que és cert que particularment em van molt bé per esperonar-me a escriure. Els premis t’ajuden a ser llegit, a publicar, a fixar metes… De vegades, si no fos perquè vull enviar alguna obra a un premi, no la donaria mai per enllestida, però els terminis s’acaben i això t’obliga a posar-hi, algun dia, el punt final.

Veig que modereu clubs de lectura juvenils…. Però que no havíem quedat que els joves no llegien? On ho feu això?
—I tant que llegeixen! I llegeixen molt bé. De vegades veuen coses que jo no veig i em fan entendre perspectives noves sobre les coses que no m’havia plantejat mai. Abans moderava els clubs de lectura juvenils de la Biblioteca Josep Mas i Carreras de Navàs i la de la llibreria Pati de Llibres de Sant Cugat. Ara, per falta de temps, només modero mensualment el club Entrelínies de la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles. És una activitat molt gratificant i molt enriquidora i sempre en surto pensant que és una sort que hi hagi joves així, amb tanta lucidesa, amb una visió de les coses tan complexa i preparada per a captar tots els matisos…

Us interessa, veig, l’argot juvenil del català col·loquial… Expliqueu-me això una mica…
—A segon de filologia catalana, a l’assignatura de Lingüística Aplicada Catalana, vam haver de crear, com a treball de curs, un recurs públic de llengua que fos útil a la ciutadania. Amb els meus companys Clara Soler i Gerard Viladomat vam crear el Com ho diria, una plataforma digital que recull l’argot juvenil i ofereix alternatives en català estàndard. És un portal bidireccional: tant pots buscar-hi la paraula o expressió argòtica per saber què vol dir, com pots buscar un terme estàndard per trobar la manera com ho diria un jove en un context col·loquial. A més, el web consta d’articles acadèmics, entrevistes a experts, enquestes… Ara anem renovant el portal i ben aviat tornarà a estar disponible.

Els vostres poemes són farcits de citacions i paratextos. Escriure poesia és relacionar-se amb tots?
—La literatura és un exercici constant de reescriptura, perquè és autotròfica, es nodreix de si mateixa. Ja deia Eugeni d’Ors que ‘tot el que no és tradició, és plagi’, i és per això que cal conèixer la tradició, reivindicar-la, i és després que podem estireganyar-la per intentar dir les coses que ja s’han dit sempre d’una manera aparentment nova. Renills de cavall negre és, com la resta d’obres, deutora i producte de la tradició, perquè no hi ha res que neixi ex nihilo, però també d’autors actuals que llegeixo i admiro. I he volgut, per justícia, citar les influències conscients, però segur que, com sempre passa, n’hi ha hagut tantes altres d’inconscients que hi han sedimentat sense que jo me n’hagi adonat.

Jo era al jurat del premi Salvador Iborra i vaig destacar que hi ha concomitàncies en la manera d’escriure…
—Vaig descobrir Salvador Iborra relativament tard. I quan ho vaig fer, no vaig poder parar de pensar en tot el que hauria pogut fer si no hagués tingut aquest final tan malaurat. Durant les colònies d’Olot vam llegir-lo en veu alta amb la resta de finalistes. I va ser molt bonic. Va ser una manera de dir-li que hi és, que va marxar jove però va deixar llavor. I toca fer-la germinar.

Què creieu que aporta aquest llibre de poemes?
—És un poemari que parteix de la idea que absolutament tot és poetitzable. Renills de cavall negre poetitza el procés sociològic i antropològic a partir del qual l’humà neix animal amb tot un seguit d’instints de libido i destrudo que la societat li ensenya a reprimir en pro d’una moral arbitrària que fa viable la vida col·lectiva. S’hi ressegueix, doncs, un procés de desanimalització: naixem animals i morim essent alguna cosa molt allunyada de la natura en què no ens reconeixem. A partir d’aquest tronc principal, hi ha més fils i temes: la culpa, la religió, els constructes humans, la instintivitat, la cerca d’un nou ordre, el decalatge entre el que som i el que hem de ser, la incapacitat d’accedir a l’autoconeixement…

Cap on va la vostra trajectòria?
—Em guio molt per les necessitats de cada moment vital i és per això que se’m fa difícil de preveure. Ara, per exemple, he acabat un poemari molt diferent de Renills de cavall negre i tinc alguna idea molt embrionària de novel·la, però potser acaba en no res. Si alguna cosa vaig aprendre a Ghana és que mentre penses en els passos que faràs, no penses en el que fas ara. I jo vull pensar en aquest d’ara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb