Nerea Barjola: “El relat d’Alcàsser apel·la a controlar les dones i fer que tornin a casa”

  • Entrevista a la investigadora i politòloga sobre el relat del perill sexual que es va difondre amb el cas de les nenes d'Alcàsser i que va voler alliçonar tota una generació de dones

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
12.11.2022 - 21:50
Actualització: 13.11.2022 - 17:23

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Míriam, Toñi i Desirée. Els seus noms i les seves cares apareixien una vegada i una altra a les portades i programes. Pràcticament cada dia hi havia noves informacions sobre les nenes d’Alcàsser, les tres adolescents que havien estat torturades sexualment i assassinades. Però no es parlava d’elles per dignificar-les, ben al contrari: es va espectacularitzar la violència patida i el dolor de les famílies, es van qüestionar les seves conductes i, sobretot, es va instrumentalitzar la seva mort per alliçonar i atemorir tota una generació de dones. El missatge que van transmetre molts mitjans posava el focus en les dones, no en els homes, i donava a entendre que, si les noies sortien de festa, si feien autostop, si gosaven d’ocupar l’espai públic sense la tutela masculina, s’arriscaven a patir el mateix destí.

La investigadora i politòloga Nerea Barjola (Santurce, 1980) anomena aquest fenomen relat del perill sexual, i ho considera una de les claus per a mantenir i legitimar la violència masclista. Al llibre Microfísica sexista del poder (Virus Editorial) ho analitza a fons, a partir del tractament mediàtic i social del cas de les nenes d’Alcàsser. Parlem amb ella avui que fa trenta anys d’aquell crim i reflexionem també sobre com encara es reprodueixen relats que coarten la llibertat de les dones.

Dieu que el relat mediàtic i social sobre el cas Alcàsser buscava alliçonar les dones en un moment en què la lluita feminista havia aconseguit unes quantes fites. Quines eren?
—El relat sobre el perill sexual d’Alcàsser s’ubica en un moment en què s’havien obert camins d’avenç i les dones els havien incorporats. El feminisme, des de final dels setanta i durant la dècada dels vuitanta, cercava un canvi legal i cultural sobre les conceptualitzacions de la violència sexual i va aconseguir de canviar la llei del treball i del divorci –una lluita frontal contra la institució de la família, primer reducte que constrenyia les dones–, despenalitzar els anticonceptius i aprovar la reforma de l’avortament. Eren reclamacions associades a l’autogestió dels nostres cossos i sexualitat. El 1989 aconsegueixen el canvi paradigmàtic: la reforma del codi penal en matèria de violència sexual.

Què implicava?
—Aconsegueixen que es canviï el concepte a partir del qual el codi penal entenia les violències sexuals: es passa de “delictes contra l’honestedat” a “delictes contra la llibertat sexual”. Els primers implicaven que l’agressió no es cometia contra la dona, sinó contra el marit, el pare o el tutor legal. Vam passar a ser subjectes del dret. El 1983 ja s’havia tret del codi penal la figura del perdó de l’ofesa, mitjançant la qual l’agressor confessava el crim i arribava a un acord econòmic amb el pare o el marit de l’agredida. Quan irromp el relat d’Alcàsser, els discursos que es fan proven de reestructurar aquests avenços a partir de la família nuclear i l’autoritat del pare, miren de fer-los retrocedir. Totes les pors i ansietats socials tenien a veure amb les llibertats guanyades per les dones.

“Quan irromp el relat d’Alcàsser, les pors i ansietats socials tenien a veure amb les llibertats guanyades per les dones”

Heu esmentat el relat del perill sexual. En què consisteix i com es manifesta en el cas Alcàsser?
—Vaig analitzar Alcàsser perquè és el relat que em va interpel·lar d’adolescent. Em va posar davant el terror sexual i d’allò que em podia passar pel fet de fer exactament el mateix que les tres companyes assassinades. Vaig voler conceptualitzar-lo com una narrativa política, i per això calia ubicar-lo dins la teoria crítica feminista. Parteixo de l’anàlisi de Judith Walkowitz sobre els assassinats de Jack l’Esbudellador del 1888. Se centra en les dinàmiques que van permetre de crear la fita del terror sexual de final de l’època victoriana. Hi havia molts més assassinats, però Jack l’Esbudellador tenia totes les característiques per a convertir-se en un gran relat perquè llavors hi havia un moviment político-feminista molt potent. Va ser un avís alliçonador: “Això és el que us pot passar si preneu l’espai públic.” Com que assassinava dones que eren llegides com a públiques, treballadores sexuals, el relat va agafar pes.

Això ho extrapoleu a Alcàsser.
—No analitzo els fets terrorífics que ja ens han explicat, sinó quines van ser les dinàmiques polítiques, socials i culturals del moment que van permetre de crear la fita del terror sexual dels noranta. Així com Alcàsser, totes les generacions tenen un relat del perill sexual fonamentat en la culpabilitat i responsabilitat de les dones, que marca pautes de comportament i eximeix els agressors i el conjunt social. Es construeixen com a relats excepcionals, que no formen part d’allò social. Però no són casos excepcionals, són estructurals. Cada relat té un element transgressor que les dones no haurien d’haver traspassat. Llavors va ser l’autostop, però, si no, és perquè anava beguda, per com anava vestida, perquè va marxar en cotxe amb uns amics, perquè va pujar a casa amb un que acabava de conèixer…

“Així com Alcàsser, totes les generacions tenen un relat del perill sexual fonamentat en la culpabilitat i responsabilitat de les dones”

En el cas Alcàsser molts mitjans van donar veu als relats de: “què passa als joves?”, “falta autoritat, hi ha massa llibertat, els hem de controlar més…” Especialment posant el focus en les noies.
—Sí. La família nuclear i l’autoritat són els pilars que es posen sobre la taula per reestructurar la societat i tornar a un temps en què no hi havia aquest llibertinatge. Es parla d’una joventut sense valors, que l’únic que fa és sortir i embriagar-se. És present en tots els relats: col·loquem la responsabilitat en la joventut i no en els adults que els han traslladat com es comprèn i exerceix la violència sexual. Hem de deixar de posar en la gent jove allò que és responsabilitat de la nostra generació. En aquest cas, sortir de nit, prendre l’espai públic, beure alcohol o fer autostop comença a ser un inconvenient quan són les dones qui ho fa. Mentre ho feien ells, no passava res. El relat apel·la a controlar les dones i que tornin a casa. Fan responsables les víctimes; per extensió, el conjunt de dones joves i, per extensió, la joventut. S’havia de dinamitar la joventut perquè significava dinamitar els canvis en igualtat.

En aquest intent de presentar el cas com un fet desconnectat de l’estructura social masclista, com es va parlar dels assassins?
—Sempre es vincula l’agressor a alguna cosa excepcional, però l’excepcionalitat és un obstacle per a repensar el crim en termes polítics, situar el conjunt social al centre del debat per veure quins són els privilegis dels homes sobre els cossos i la idea de les dones. Aquest és el debat: per què els homes poden torturar sexualment i assassinar les dones? Tanmateix, es construeixen narratives excepcionals per treure la responsabilitat del conjunt social: “No té a veure amb el conjunt social, són uns malvats.” És la manera en què es tendeix a retratar els agressors, sempre són eximits, bé perquè han tingut unes infàncies difícils, bé perquè són animals salvatges o monstres.

Passa en molts casos: no es parla d’agressors masclistes, d’homes que conviuen amb nosaltres, sinó de monstres, bèsties…
—Sempre són construïts fora d’allò social, són els no-homes. Però la categoria home és construïda en el sistema heteropatriarcal i la cultura de la violació, aquests mateixos homes que agredeixen formen part del conjunt social, que construeix aquesta masculinitat hegemònica i protegeix la violència sexual. A Bilbao, a l’assassí que esquarterava dones i les tirava al riu, li deien “mestre Shaolin”. És una manera d’emblanquir el seu perfil i de no dir les coses pel seu nom, de no dir-li assassí i no ubicar els seus assassinats dins el paradigma masclista.

Molts homes us respondrien que no tenen res a veure amb tot això, que són diferents d’aquests homes, que aquests homes són l’excepció… Què en penseu?
—És com dir que no et fas responsable d’això i que no penses fer res per canviar-ho. Homes i dones tenim incorporades les representacions sobre el perill sexual i tots, a través dels nostres discursos, incorporem, produïm i reproduïm violència sexual. No pot ser que al conjunt de les dones ens uneixi la possibilitat de ser agredides i a ells no els uneixi la possibilitat de ser agressors. Hem de deixar d’ofendre’ns quan ens assenyalen els nostres privilegis, escoltar i aprendre. Que diguin que no tenen res a veure amb aquests homes demostra que no tenen gens d’interès a canviar, i, per tant, hi tenen tot a veure.

“No pot ser que al conjunt de les dones ens uneixi la possibilitat de ser agredides i a ells no els uneixi la possibilitat de ser agressors”

Una de les coses que més s’ha criticat del tractament mediàtic d’Alcàsser és el sensacionalisme. De quina manera es va fer servir per alliçonar les dones?
—En un moment en què no es feia cap debat crític, que les tertúlies i programes fossin únicament per a parlar dels detalls de les autòpsies i treure testimonis per explotar el dolor i l’emoció mostra un declivi en què es banalitzava la violència sexual i es venia l’assassinat de tres adolescents gairebé per fascicles, com si fos un serial. Es va construir una narrativa amb punts misteriosos: la teoria de la conspiració, que si hi havia més gent implicada… Es posaven imatges de les autòpsies, detalls forenses… Es ressituava en el fet públic i com a públic el cos de les tres companyes assassinades, cosa que enviava un missatge alliçonador: “Això és el que els ha passat per voler sortir i prendre l’espai públic, preneu nota perquè això –de manera molt gràfica, emprant la tortura sexual– és el que us pot passar.”

Aquesta mitificació i espectacularització dels casos, amb punts de misteri, també és un recurs habitual.
—Sí, i insisteixo que un exemple de narrativa en què ja no som capaços de veure les barbaritats que es van cometre és el de Jack l’Esbudellador, convertit en una figura misteriosa, amb teories de la conspiració que es demanen si va ser pròxim a la reialesa… Parles d’una llegenda, no d’un crim sexual motivat i ubicat dins la violència masclista. Això banalitza la violència sexual. Si es banalitza, es naturalitza, i si es naturalitza, ja no la podem repensar en termes polítics.

En quins exemples actuals veiem aquest relat del terror sexual?
—En gairebé qualsevol relat. Si analitzem els relats de Nagore Laffage, Diana Quer, Virgina Acebes o Sandra Palo, veiem que sempre hi ha elements en què es fan responsables les dones. En l’agressió múltiple a Pamplona, el focus també es posava en ella: perquè va marxar amb tots ells junts, si havia begut… El vot particular de la sentència és ple de mites i estereotips sobre la violència sexual que la fan responsable. Va significar un abans i un després en els canvis sobre les característiques de la por. Si abans l’estereotip de l’agressor era el d’un home en un carreró, ara és el d’un grup d’homes.

“En gairebé tots els casos veiem que sempre hi ha elements en què es fan responsables les dones”

O el dels nois que et punxen a la discoteca.
—Aquest estiu la narrativa han estat les punxades, i veníem d’una narrativa de submissió química. Segueixen la mateixa estructura: originen alarma i por social, però no s’analitza com, per cada nova narrativa, hi ha una reducció de drets i llibertats fonamentals per a les dones. I es consoliden les narratives antigues. Es parla que et tirin alguna cosa a la beguda per agredir-te, però la pràctica d’estar tota la nit convidant-te a beure amb la idea d’agredir-te també és una forma de submissió.

En canvi, se’n parla menys. I una característica d’aquests relats del terror sexual és que aconsegueixen de canviar conductes. Va passar amb el cas d’Alcàsser.
—En aquest cas, les companyes assassinades van traspassar el límit de l’autostop, i van insistir molt en aquesta qüestió, ningú no va tornar a fer autostop fins al cap del temps. Hi ha testimonis de dones que han sortit aquest estiu, a trenta graus, que explicaven que portaven roba llarga per a fer més difícil que les punxessin. Sempre hi ha un relat que marca unes pautes de comportament, que és alliçonador i que et manté en l’autocontrol. És una manera de castigar-nos per prendre l’espai públic i per autogestionar els nostres cossos, sexualitat i vida.

Com n’hauríem d’informar, els mitjans, per no caure en aquests relats?
—Els mitjans han d’ubicar aquest perill dins la crítica política feminista i no posar el focus en les actituds de les dones, sinó dels homes. Seria impensable de dir als homes “a partir de certa hora heu de tornar a casa perquè quan us emborratxeu teniu més possibilitats de violar” o “no torneu en grup, que teniu més possibilitats d’agredir”. Ningú no proposaria una reducció mínima de llibertats als homes, però les dones vivim en una reducció de llibertats totalment naturalitzada. Si com a mitjà publiques els detalls sense context i estructura, tan sols és un succés, una cosa naturalitzada contra la qual no podem fer res.

“Ningú no proposaria una reducció mínima de llibertats als homes, però les dones vivim en una reducció de llibertats totalment naturalitzada”

Com podem explicar casos com el d’Alcàsser perquè es vegi clar que són el resultat d’una violència estructural? El feminisme defensa que va ser un triple feminicidi, que les van matar perquè eren dones, però encara hi ha molts discursos que consideren que aquesta explicació és simple o equivocada, i uns altres que fins i tot parlen de teories de la conspiració.
—L’objectiu del llibre era donar pautes, ubicar un relat que havia estat tractat com una llegenda de l’Espanya profunda dels noranta. Quan expliquem que les van assassinar perquè eren dones i ens contesten que això és molt simple, el que necessiten és formació feminista, perquè precisament el masclisme es val de la simplicitat. Ens interpel·len amb arguments simples, però la resposta és complexa, respon a molts factors estructurals que s’han de desgranar. M’han arribat a comentar que no solament les dones van deixar de fer autostop, també els homes. Això és negar la violència masclista. Si de manera excepcional van deixar de fer-ne no és perquè tinguessin por de ser assassinats i torturats sexualment, va ser per acompanyar-nos a casa. Vaig demanar a homes com els havia afectat el cas, i la majoria de respostes eren de l’estil “vaig començar a acompanyar més a casa les meves germanes i xicota”. Solament un home em va dir que l’havia portat a adonar-se de la violència que s’exerceix contra les dones.

Què més us vau trobar?
—També preguntava: “Què és allò que et fa més por?”. Totes les dones contestaven que una agressió sexual, i un home em va dir: “Agafar un avió”, tot i que coneixia el context de l’entrevista. Ells han de demanar-se: “Tinc por de sortir de festa?”, “Tinc por de tornar tot sol?”, “Tinc por d’embolicar-me amb una dona?”, “M’embolico amb una dona a prop d’on són els meus amics?”, “Els envio la meva ubicació?”. En els darrers grups de discussió que he fet, és una barbaritat les coses que m’expliquen les dones, la por que tenen. Manca que els homes facin autocrítica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes