Carla Vall: “En compte de dir-nos ‘No tots els homes som iguals’, haurien de dir als agressors ‘No tots els homes som com tu'”

Entrevista a l'advocada penalista, que acaba de publicar 'Trenqueu en cas d'emergència', un manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
07.03.2022 - 06:50
Actualització: 07.03.2022 - 07:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa temps que Carla Vall (Vilanova i la Geltrú, 1989) és un dels referents feministes del país, especialment en el món del dret. És advocada penalista i criminòloga, experta en drets humans i en violències masclistes, però també dedica bona part del seu temps a fer pedagogia i divulgació per les xarxes i els mitjans de comunicació. Ara acaba de publicar Trenqueu en cas d’emergència (Univers), un manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes en què parla les diverses menes de violència de gènere, dóna eines pràctiques per a fer-hi front i també reflexiona sobre el paper dels agressors i la societat en general. Parlem amb ella sobre el llibre i també sobre la seva trajectòria professional i què significa la seva feina. Una feina que reconeix que és molt dura, però alhora molt humana.

VilaWeb
VilaWeb

Fa gairebé deu anys que treballeu d’advocada. Què us va dur a especialitzar-vos en violències masclistes?
—A cinc anys ja volia ser advocada, la injustícia és una de les coses que visc pitjor. A divuit anys vaig tenir un accident vital, patir violència. Aleshores no li posava aquest nom, però a tercer de carrera vaig fer un curs de violències masclistes i una amiga em va dir: “Això és el que t’ha passat a tu.” Va ser la primera vegada que li vaig posar aquesta etiqueta. Més endavant, li vaig dir al meu psicòleg que volia curar-me nivell premium perquè volia dedicar-m’hi. Llavors no em van oferir la possibilitat de denunciar perquè el meu entorn volia protegir-me i va pensar que el silenci seria millor. Però ja hem après que el silenci no serveix a les víctimes, hem creat un clima social que ens permet de parlar.

“Hem après que el silenci no serveix a les víctimes, hem creat un clima social que ens permet de parlar”

Porteu casos molt mediàtics i molt durs, com ara el de la mare d’en Leo, un infant assassinat pel seu pare. Com ho gestioneu emocionalment?
—Tinc al costat una gran psicòloga, la Isabel Moreno. Em permet d’endreçar idees, prendre perspectiva i adonar-me que els beneficis emocionals, personals i professionals que tinc són molt superiors als danys. De vegades em sento com si fos Marie Curie, tocant la radiació de manera constant, i hi ha moments en què no ho porto tan bé i sento la necessitat de plorar o de compensar-ho amb el meu altre gran pilar: la boxa.

Deu anar bé per a treure la ràbia…
—I requereix molta concentració, una connexió de cos i ment. A casa tinc un sac de boxa al costat de l’estudi, i quan llegeixo coses que se’m fan indigeribles, el colpejo. El cas d’en Leo segurament ha estat el més dur i el que m’ha afectat d’una manera més personal. Aquest llibre el vaig escriure, fonamentalment, quan vaig rebre aquest encàrrec. Vaig aprofitar l’estat de ràbia per acabar-lo. Quan sortia del despatx i veia els nens de l’escola del costat, pensava que això ho havíem de tirar endavant perquè no visquessin amb la idea que és possible que et matin per castigar la teva mare. Sóc atea, però va ser com plantar-me davant d’en Leo i fer-li una promesa.

Al llibre expliqueu que n’apreneu, de les víctimes, i del procés que les converteix en supervivents. Com és, aquest procés?
—M’emociono només de pensar-ho… Tenim un mantra social que diu que, un cop la violència t’ha atrapat, t’ha tacat, et deixa una marca inesborrable. Segurament te la deixa, però no ha de ser estrictament negativa. En aquest diàleg humà amb la violència afloren moltes coses. Per exemple, he après moltíssim de l’Aurelie, la mare d’en Leo. Li estic molt agraïda perquè ha estat capaç de separar el dolor més extrem, que és que t’assassinin un fill, amb l’agraïment a totes les persones bones que li ha portat la vida en aquest moment tan dur. I em sembla increïble que algú tingui la capacitat, en tan poc temps, de racionalitzar aquesta experiència tan dura. Hi ha persones que són capaces de transformar els episodis més dolorosos en coses molt potents. L’altre cas que podria esmentar és el de la Paula Bonet.

Us ha fet el pròleg, de fet.
—És molt bonic que hi hagi accedit. M’havia acompanyat molt com a referent feminista, i quan la vaig poder ajudar va ser com tancar el cercle. No amb totes estableixo una relació tan pròxima, però totes m’ensenyen la increïble capacitat humana que tenim de sortir-nos-en. Les he conegudes quan estaven fent-se cuc i he vist un procés de transformació fins a la papallona. Hi ha la frase de Lluís Llach que diu: “Guardo regals que ni esperava.” Em sento així, agraïda, i no em veig fent una altra cosa.

Parlem de com abordar les violències. Al llibre expliqueu que no cal esperar que hi hagi violència per abandonar una relació, que n’hi ha prou que alguna cosa et violenti. Aconselleu també de fer cas a l’instint. Com podem detectar aquests primers estadis de la violència i com podem actuar-hi?
—No hi ha res més protector que el plaer i el benestar. Una relació ens ha d’aportar benestar. Els primers senyals de violència poden ser molt subtils, com ara la llum de gas. Comences a desconfiar d’allò que perceps perquè l’altre et diu que això que has entès no és allò que ha volgut dir ni allò que ha passat: “Jo no he fet això, ets tu que t’ho prens així.” Si no tens un espai segur en què tenir converses sobre què ha passat, com ho sents, com ho has interpretat… Passa alguna cosa. I no necessàriament cal esperar que hi hagi violència perquè te’n vagis. Ens han ensenyat que les relacions són lluitar i moltes vegades es diuen coses molt verinoses: “En la generació dels nostres avis, si una cosa es trencava, es reparava.”

Es presenta com una cosa romàntica.
—Si haguéssim demanat a les nostres àvies tota la merda que es van menjar per mantenir l’estructura familiar, no ens haurien pogut ni mirar a la cara… S’han endut molts secrets a la tomba. No hem tingut la valentia de demanar-los-ho perquè és obrir la capsa de Pandora. Fem al·legories sobre les relacions que han durat tota la vida com si fossin una cosa meravellosa i alhora fem broma sobre com reviscolen les dones quan es queden vídues. Per què ara se senten lliures? No ens adonem dels nivells profunds de violència que conté la família. No és necessàriament un lloc de pau.

“No ens adonem dels nivells profunds de violència que conté la família. No és necessàriament un lloc de pau”

De fet, expliqueu que els agressors es col·loquen en la posició de dominador de la família. Per això la violència s’exerceix contra la dona, però també contra els fills, contra els animals…
—Sí, creen un clima en què queda clar qui mana. I una altra qüestió és com gestionen el fet que tinguis una vida professional plena, en què pots prescindir d’ells. Som en aquest punt d’inflexió històric: tenim els nostres recursos, hem tingut moltes converses entre nosaltres i crec que ells gestionen de manera molt diferent la llibertat.

Quin paper hi juga la violència econòmica?
—Aquí la magistrada Lucía Avilés va ser capaç d’identificar que hi ha una esfera no coberta. No tenir independència econòmica implica una impossibilitat material que les dones puguin trencar amb les situacions de violència. Les decisions que prens són molt més conservadores i no et permeten de sortir-ne. Tant de bo que creem unes condicions materials que ens permetin d’establir vincles d’acord amb la voluntat, no la necessitat.

Exemples de violència econòmica?
—Et controla el compte, t’impedeix de treballar, no et passa la pensió o te la passa tard i has d’estar pensant si podràs alimentar el teu fill o si et faran fora de casa… És una pràctica molt comuna, una estratègia sibil·lina.

Una de les coses de què parleu al llibre és la denúncia. Què diríeu a les dones que no saben si denunciar?
—Primer, que les decisions que prenguin els han de servir a curt, mitjà i llarg termini. Moltes vegades apareixen conductes evasives, és normal. De fet, vas en sentit contrari a allò que et demana el cos. Quan has patit violència, el cos et demana: “Amaga-ho, dutxa’t, neteja’t…” Després afloren unes altres necessitats. No hi ha una sola fórmula. Hi ha estratègies de no denúncia perquè a escala comunitària es poden resoldre d’una altra manera. Les dones de classe alta tendeixen a no denunciar perquè tenen mecanismes alternatius per a resoldre els conflictes.

I en altres casos?
—Les dones de classe baixa solament tenen l’estat darrere, i no els podem demanar que hi renunciïn. I les dones que són a les classes més baixes ni tan sols poden tenir accés a la denúncia perquè, per exemple, denunciar vol dir trencar amb la seva comunitat i patir un aïllament brutal. O les dones que no estan en una situació administrativa regular, que no parlen l’idioma o que no poden accedir als serveis perquè no saben quins mecanismes proporciona l’estat. Això és culpa de l’estat, que no posa a disposició de manera efectiva els recursos i organismes.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què cal saber abans de denunciar?
—La passa més important és poder dir-li a algú, trencar el silenci per tenir un espai segur i de suport. És molt difícil que tota sola puguis fer-te càrrec de tot i gestionar les pors. Han de saber que tenen dret d’una assistència jurídica que la llei catalana preveu com a gratuïta en els casos de violència de gènere, fins i tot abans d’interposar la denúncia. Que tinguin assessoria abans de prendre aquestes decisions. La qüestió canvia molt si tenen fills, perquè llavors el sistema judicial serà inevitable.

Per les custòdies…
—Exacte. Potser et planteges que no vols denunciar, però igualment acabaràs en seu judicial i això aflorarà o s’aguditzarà, perquè el moment de la separació és un moment de màxim risc de violència. En general, hi ha un imaginari dispers que s’ajusta poc a la realitat i potser fem passes d’acord amb aquests mites.

“El moment de la separació és un moment de màxim risc de violència”

Per exemple?
—Poques vegades he tingut entrebancs posant denúncies a Mossos, tot i que és una qüestió molt extensa. Potser s’explica perquè amb la presència d’un advocat aquestes coses ja no passen, o perquè si truquem primer ens posen un agent amb capacitació especial o perquè endrecem la informació i aleshores el clima de la denúncia és molt més apte. Això no vol dir que no passi, i els agents han d’estar formats. Dolors Rodríguez, una infermera del Clínic, diu que els professionals no ens hem de sensibilitzar, ens hem de capacitar. Igual que si no s’identifica bé un atac de cor, la persona es pot morir, si no atens bé una víctima de violència, la pots dur a un deteriorament vital.

Heu vist canvis respecte de la violència institucional?
—Vaig detectar un canvi post-Pamplona. Algunes vegades, jutges o fiscals m’han demanat: “Això que has citat, en quin manual ho has trobat?” Quan van obrir places per a treballar amb perspectiva de gènere, de seguida les van omplir. Som davant d’una qüestió que també és ideològica. En l’àmbit de violència institucional, però també social, d’estigma i rebuig a les víctimes. Hi ha la creença que els agressors ho fan per desconeixement. No entenc que la mateixa gent que porta samarretes que diuen “Ni llegint, ni viatjant”, sobre com es curen el feixisme i el racisme, tinguin aquesta percepció del masclisme. Hi afegiria: “Ni llegint, ni viatjant, ni tenint relacions amb dones.” No és una qüestió d’ignorància, sinó de posicionament en la vida, per això és transversal.

Si un feixista comet alguna agressió, l’esquerra no té cap debat sobre les penes que li han de ser imposades. Amb els agressors masclistes, en canvi, hi ha més complicitat?
—Absolutament, i han deformat l’antipunitivisme fins al punt que demanen a les dones que no denunciïn. Diuen que són qüestions que es poden resoldre comunitàriament, però moltes vegades les dones no tenen cap més opció que el dret penal per a ser reparades. I en moltes situacions se les aboca a una gestió comunitària que pot infligir més dolor. Si en comptes d’un jutge, qui t’ho fa és l’assemblea del col·lectiu en què milites, es poden trencar els teus vincles socials; un jutge mai no podrà fer-ho. Estic molt en contra d’aquesta idea que tirant pols de fades sobre els agressors o llegint s’il·luminaran. Conec agressors que saben narrar conceptes infinitament complexos sobre economia o teoria política i són incapaços de reconèixer que fan coses molt malament en clau de gènere. Amb el feixisme o el racisme, es veuria clarament, rebrien una sanció molt superior.

“Estic molt en contra d'aquesta idea que tirant pols de fades sobre els agressors o llegint s'il·luminaran”

Per què es fa aquesta diferència?
—En clau de gènere, no hi ha un nosaltres i un vosaltres, la violència sempre és a prop, en el nosaltres. I l’estratègia que tenim és negar el relat de la víctima, per no veure que hauríem pogut fer alguna cosa i que ha passat davant dels nostres ulls. I culpar de tot l’estructura, el sistema, és extremadament covard. Sense una relació dialèctica de l’individu amb la societat, la violència és impossible. Efectivament, hi ha factors de caràcter estructural, però també n’hi ha que vénen del jo i la capacitat de prendre decisions. Hi ha casos de germans que un agredeix i l’altre, no. Em sobta com l’esquerra intenta de derivar això a l’estructura sense entendre que el subjecte, suposadament amb capacitat revolucionària, pot prendre decisions contra el mandat social.

Critiqueu aquest antipunitivisme, però també el populisme punitiu, que quan hi ha una violació o un feminicidi demana penes molt més altes per als agressors.
—També és absolutament ridícul. El sistema penal és ineficaç per a combatre de manera preventiva les violències. Les penes més altes no fan que els agressors desisteixin. I més quan som davant una qüestió que no es fonamenta en una necessitat bàsica. Exercir el poder o la violència sexual no és una necessitat bàsica, per tant, aquests tallafocs no ens serviran. Després, perquè per perseguir els casos hem de destinar un volum ingent i titànic d’energies i voluntat. Els processos triguen un temps. Calen molts recursos per part de les víctimes, els professionals i l’estat per a controlar aquestes situacions. Nosaltres som un minidic de contenció, molt petit, per arribar a uns casos i a uns altres no, perquè no tots són igual de fàcils de perseguir. Però tampoc no podem demanar a les víctimes que desisteixin en el seu dret de reparació. Ni una cosa, ni una altra. Em situo en un antipunitivisme crític i crec que hauríem de pensar quines conductes no tan greus haurien de tenir mecanismes institucionals suficients per a resoldre-les.

Com s’hauria de fer? Parlàveu dels espais de militància. Com s’haurien d’afrontar les violències masclistes dins els partits, per exemple? Se n’ha parlat després dels casos viscuts a ERC, la CUP i Junts.
—Aquests casos són una desgràcia perquè ensenyen a la ciutadania que ens ho arreglem entre nosaltres. No té cap mena de sentit que depenguin de mecanismes interns. Acaba prevalent la imatge pública del partit. Cap dels tres casos no s’ha resolt bé i a més hi ha hagut un reforç de grup molt potent als agressors: fer-se fotografies amb ells, deixar-los un espai perquè treguin pit i es facin passar per la víctima, missatges de suport de més militants… Quan gestiones de manera informal o amb protocols interns aquestes qüestions, i no de manera endreçada per professionals, no pot passar res gaire bo.

Però com podem abordar-ho si la víctima no vol denunciar o si es pot afrontar en l’àmbit comunitari, i no necessàriament en el judicial?
—Hem de mantenir la presumpció d’innocència, però també hi ha secrets a veus. Quan passen aquestes coses i no han passat tan sols una vegada, som davant una situació en què tothom ho sap. De vegades fins i tot són delictes públics, i s’actuaria de manera diferent si fos un altre delicte. Els deixarien caure… Les qüestions de masclisme sembla que siguin un afer perdonable. Respecte dels protocols, els temes que són delictius s’haurien de deixar en mans de la justícia. I els que no, els partits progressistes es poden proposar de fer unes normes més restrictives respecte d’allò que es permet o no en les relacions entre militants, perquè hi ha coses prou greus perquè hi hagi una intervenció.

“Les qüestions de masclisme sembla que siguin un afer perdonable”

Per què costa tant entendre que el teu company de partit o el teu amic pot ser un agressor masclista? Insistiu molt que no són monstres, són homes “normals” amb qui convivim.
—A les dones no ens costa d’entendre-ho, els costa als homes. Hi ha homes que no es mullaran perquè es pensen que poden ser els següents. No sé si saben que les dones parlem entre nosaltres. Per exemple, en el món laboral. Em sembla esgarrifós que es faci servir la feina per sexualitzar l’ambient. Si m’ha passat a mi, que és públic a què em dedico, vol dir que la impunitat és altíssima. Per a nosaltres, compartir informació és primordial. Ells han entès molt bé com és el corporativisme masculí, la fratria. El nostre antídot és la sororitat, però no de cartell, sinó de “si tu t’hi llances, jo vindré darrere”. Cal que els homes trenquin amb les fratries. N’hi ha que no s’hi atreveixen per la sanció social que rebran. Els homes en contra dels agressors, en comptes de dir-nos “No tots els homes som iguals”, haurien de dir-los “No tots els homes som com tu”.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes