Paula Bonet

Parlem amb la pintora Paula Bonet, que acaba de publicar la primera novel·la. L’anguila és un llibre dur i necessari a parts iguals. Parla del cos de la dona com a camp de batalla d’una guerra que no és la seva. L’obra, inspirada en la vida amorosa de l’autora i la dels seus avis, explica les agressions que reben moltes dones en el dia a dia. Des de les més lleus, petits detalls a què no acostumem a donar importància, a unes altres de molt més greus, com ara maltractaments, violacions i avortaments. Uns temes que Bonet també ha plasmat a la nova exposició L’anguila. Açò és un quadre, no una opinió, que es pot veure actualment a la Nau de València. “Volia fer un llibre que fóra ple de pintura i després volia fer una exposició on jo no diguera res verbalment.”

Tothom parla de la primera novel·la de Paula Bonet. Però llegint-la, no sé fins a quin punt és una ficció o una autobiografia.
—Hi ha ficció, és una novel·la.

Mentre llegia el llibre, vaig veure que compartíeu per Instagram l’opinió d’unes quantes lectores. Em va sorprendre que molta gent deia que l’havia llegit d’una tirada. Confesso que jo no n’he estat capaç. De tant en tant necessitava parar, assumir allò que llegia i reflexionar-hi.
—A mi també em sorprèn, perquè trobe que en la primera part no hi ha un fil que t’estira. A la segona part sí que la narració s’imposa, però a la primera has d’anar parant i unint. Hi ha moltes reflexions que et porten a llocs molt diferents. És un llibre que t’empeny a continuar parlant d’allò que acabes de saber, dels llocs on t’ha portat. No és una novel·la fàcil de llegir, d’aquestes agradables, que vols cuidar i mantenir per a tu. És un llibre que s’ha de tornar a llegir per acabar-lo d’entendre. Hi ha persones properes que m’han dit que l’han llegit d’una tirada, però que ara hi tornaran.

“No és una novel·la fàcil de llegir, d'aquestes agradables, que vols cuidar i mantenir per a tu.”

Hi ha moments complicats… Es parla d’avortaments, de violacions, de maltractaments. Hi ha molts temes durs.
—La meua intenció a L’anguila és parlar del cos de la dona com a camp de batalla d’una guerra que no és la nostra, que no hauria de tenir res a veure amb nosaltres.

Però sorprèn perquè també hi ha petits detalls que generen un debat intern, que et remouen. Recorde que en un moment de la novel·la expliqueu que una frase d’un home us fa canviar la depilació íntima.
—Sí, a la novel·la vull posar el mateix grau de denúncia tant d’aquest comentari com de les altres agressions. Molta gent dirà que això és una ximpleria, que no és important. Però no és així. És igual de dolorós i ataca de la mateixa manera aquest comentari, que algú es permet de fer en una situació íntima que hauria de ser agradable, bonica, de llibertat, d’amor, que uns altres fets que narre a la novel·la i que des de fora ens semblen gravíssim, com ara una violació. Tots són violència sobre els nostres cossos. Però el problema d’aquesta violència primera és que l’home la pot exercir amb llibertat perquè està emparat pel context. Perquè la nostra vida més privada acaba essent manipulada per una doctrina única. Per què ens hem de depilar la vulva d’aquesta manera o d’aquesta altra? Per què ens l’hem de depilar? Al final hi ha dones que s’acaben depilant totalment per no tenir un conflicte amb la seua parella. La seua parella! És molt greu que la teua parella no accepte que no et vulgues depilar.

Dèieu que un dels moments més durs és quan expliqueu una violació. La Paula de la novel·la, que no sabem si és ficció o realitat, diu que va trigar deu anys a saber que allò que havia patit era una violació. I hi posa paraules gràcies a un discurs.
—Això ens passa a les dones que hem estat agredides. Està comprovat científicament que una dona que ha estat violada triga una mitjana de vuit anys a entendre que l’han violada. I que ho entenga no implica que tinga la força per a enfrontar-se a aquesta notícia de la manera que ens agradaria. El fet que sigues víctima d’una violació no et porta directament a denunciar-ho. Moltes vegades en poden parlar al cercle més íntim. Potser fa més mal que no la depilació, perquè ens sembla que és una agressió molt més violenta, però que una dona expose el cos a un seguit de sessions amb un làser que socarra i et deixa sense pèls en un lloc on t’agradava tenir-ne és igual d’agressiu. Perquè aquest fet físic t’acompanya la resta de la vida. Cada volta que ixes de la dutxa, veus que l’agressió existeix. Per això, per a mi és igual d’important, igual de violenta i de denunciable que una violació.

“S'ha comprovat científicament que una dona que ha estat violada triga una mitjana de vuit anys a entendre que l'han violada.”

Llegint això que expliqueu sobre què sent la Paula quan sent el discurs de la violació, potser podem entendre el perquè d’aquest llibre. A L’anguila doneu eines perquè la gent identifiqui coses que li passen?
—Sí, i perquè la gent deixe de fer algunes de les coses que fa amb tanta llibertat. Estic segura que a moltes de nosaltres ens ha costat vuit anys d’entendre que ens han violat, però que la persona que viola en aquest llibre potser no és conscient que és un violador, perquè està acostumat a relacionar-se sexualment amb les dones d’aquesta manera. I perquè en cap moment ningú no li ho ha fet saber. Mentida, a la novel·la la persona violada li diu que no, unes quantes vegades, i li fa saber que no vol ser allà. Encara més, quan aquesta violació acaba, corre a la festa perquè ningú no pense que això ha pogut passar. La víctima s’acaba responsabilitzant, malgrat haver dit que no volia ser en aquella situació, de l’actitud del violador. Som les dones qui acabem carregant amb aquesta culpa, aquesta vergonya…

Per tant, aquest llibre cal que el llegeixin molts homes, també.
—Sí, els primers comentaris que vaig tenir van ser d’homes i allò que vaig sentir, que vaig rebre, per una banda m’alleugeria, però per l’altra em col·locava en una situació que no sabria definir. Em va semblar interessant que alguns em digueren que parlava de fets completament desconeguts per a ells. Em deien: “S’ha de parlar d’aquestes coses i d’aquesta manera”, com si jo estigués descobrint coses noves. Fa molts anys que a la literatura se’n parla. Per tant és interessant això que diuen, però a la vegada costa d’entendre per què no hem estat atentes i atents a aquestes històries. I ací tornem a l’inici de la conversa. Hi ha una intenció en el sistema perquè aquestes converses no formen part del cànon, que no es puga parlar des d’un lloc culturalment elevat i es queden en converses de dones que tan sols interessen a les dones. I no, perdona, que un senyor haja violat una jove no són coses de dones. De fet, el subjecte és un home. Hem de poder dir que aquestes coses passen. Cal que ens revisem constantment.

“Molts homes ens pregunten: 'I ara què hem de fer?' Normalment els diem: 'Ara heu de callar i escoltar.' Però potser també han de parlar per demanar perdó, per disculpar-se de certs actes.”

Tots?
—Sí. A més diria que si un home, llegint aquest llibre, entén que ell també s’ha de revisar, aquí hi ha una victòria. Això mateix pense si, gràcies al llibre, entén que ha estat subjecte d’aquestes accions agressives i que el mateix sistema l’ha aplaudit. Molts homes ens pregunten: “I ara què hem de fer?” Normalment els diem: “Ara heu de callar i escoltar.” Però potser també han de parlar per demanar perdó, per disculpar-se de certs actes. No podem tornar al passat i desfer allò que ja està fet, però a mi em serveix que l’agressor entenga que ho ha estat i que en demane disculpes.

Malgrat tot el dolor, al llibre no hi ha ràbia, en cap moment no hi ha venjança. En realitat hi ha amor.
—Sí, per això he trigat tant a publicar aquesta novel·la. Creia que era important que el contingut no es menjara ni la forma ni la intenció. Sé que hi ha obres d’art fetes des de la ràbia, i són brutals, però jo no entenc així la literatura ni la pintura. Trobe que aquest llibre s’havia de fer des de l’amor. És un llibre que vessa amor. I no tan sols els personatges de què t’enamores des de l’inici, com els avis o l’amiga. També hi ha amor cap als agressors. Jo no puc negar l’amor que he sentit cap a un agressor. Tots som polièdrics. Tots tenim parts molt bones i molt dolentes. Ningú no se’n salva. El personatge que porta el meu nom tampoc. També s’equivoca. Fins i tot els agressors fan coses bones.

L’avi és un personatge vital per a entendre la novel·la.
—La relació amb l’avi és la base del llibre. Ell mor i jo necessite escriure l’amor que tinc cap a ell. A més, el fet que l’avi morira em desperta la maternitat. M’adone que tinc trenta-set anys i que no m’he encarregat de resoldre aquest tema. Tampoc acabe d’entendre per què no l’he resolt. En aquell moment la maternitat és l’única opció que trobe perquè l’avi no marxe del tot. D’alguna manera egoista vull recrear aquelles situacions tan belles i reveladores que vaig viure amb ell. En el moment que ell mor, intente tenir un fill i no puc, i llavors comence a escriure la novel·la.

“Jo no puc negar l'amor que he sentit cap a un agressor. Tots som polièdrics. Tots tenim parts molt bones i molt dolentes. Ningú no se'n salva.”

A la novel·la hi ha fragments de les cartes que s’enviaven l’àvia i l’avi al començament.
—Sí, des de l’inici la meua intenció era que hi haguera aquesta doble història, però al principi ho resolc d’una altra manera. El moment en què mor l’àvia i trobe les cartes, tot pren una altra dimensió. Amb les cartes la novel·la creix. El fet de tenir les seues cartes encara fa més sinistres les meues que surten a la novel·la. Perquè es comparen les històries.

Quin tresor, trobar aquesta correspondència, no?
—Sí, em sembla molt curiós que jo siga l’última persona que arriba a aquella casa i siga la que s’emporte el tresor més gran. Ningú s’emporta les cartes dels avis. Tots s’emporten unes altres coses, que aparentment tenen més valor en aquest món. Però ningú no agafa les cartes dels avis que expliquen qui som. Per a mi va ser molt emocionant trobar-les. Llegint-les vaig pensar que això era el llibre. Que aquí hi era tot. Fins i tot em va passar que hi havia moments que quan les llegia pensava que ho deixarien estar i que jo no naixeria. Hi havia moments que aquella relació estava abocada al desastre…

“Volia fer un llibre que estigués ple de pintura, i després volia fer una exposició en què jo no diguera res verbalment.”

Una altra cosa que surt constantment a la novel·la és la pintura, tot i que no hi surt cap de les vostres obres.
—Sí, aquest era un altre dels pilars de la novel·la. Sabia que la pintura hi donaria força, perquè és el que sóc jo. I és la cosa de què puc parlar més bé. En l’àmbit personal, he tingut una parada pictòrica, a causa de les circumstàncies. És molt car tenir un espai on poder pintar, ningú no compra pintura… Per això faig il·lustracions, és la solució que he trobat per a resoldre la vida i poder anar al supermercat a comprar. Però en l’àmbit vital i emocional no resol res. De fet, tinc un conflicte. Perquè no és la cosa que més m’agrada fer… Llavors d’alguna manera escrivint L’anguila he estat pintant. Havia d’anar fent il·lustracions per poder continuar amb el projecte, però pintava. I trobe que això s’hi veu molt. Es veu com la pintura és revelació, un lloc de reflexió. I com la literatura i la pintura van juntes. Volia fer un llibre ple de pintura, i després volia fer una exposició en què jo no diguera res verbalment.

Al llibre hi ha un moment que dieu: “La pintura em va ajudar a resoldre allò que no es podia dir amb paraules.” Per tant, en aquesta exposició que actualment es pot veure a la Nau de València, trobarem coses que a la novel·la les paraules no diuen.
—Sí, hi ha un exemple que cite molt, però per a mi va ser el moment revelador. Pintava embrions, embrions, embrions i embrions… Pensant que la repetició em faria entendre-ho, odiar-ho i cansar-me’n. Com quan t’agrada molt una cançó i la repeteixes tant que al final l’acabes avorrint. Jo volia fer això amb els embrions. Però fent un gravat, amb una tècnica molt pictòrica que es diu algrafia, vaig fer un gest i el braç es va començar a deformar. Havia fet centenars d’embrions, la forma em sortia sola, però aquell es va deformar. Va ser pintant aquell embrió que vaig entendre que havia gestat monstres.


—No ho he dit mai… Vaig tenir dos avortaments perquè hi havia una incompatibilitat genètica amb el pare, llavors el meu cos ho expulsava perquè allò era incompatible amb la vida. Un nen amb síndrome de Down té un cromosoma triplicat, el que jo gestava tenia tots els cromosomes triplicats. Era una malformació molt bèstia. Però no és fins que em va passar això amb la pintura que vaig ser capaç d’enfrontar-me amb aquesta malformació. Sóc incapaç de fer-ho amb paraules. I quan pinte i la taca se’m deforma és quan entenc que he de pintar aquests monstres.

“Havia fet centenars d'embrions, la forma em sortia sola, però aquell es va deformar. Va ser pintant aquell embrió que vaig entendre que havia gestat monstres.”

És clar…
—No puc voler que aquest ésser haguera sobreviscut. Hi ha algunes vegades que acaben naixent, però moren immediatament. I és gràcies a la pintura que entenc que he d’abraçar i mirar d’entendre aquesta malformació, i no pas aquest nen sa que tenia a la meua ment. Mai no vaig gestar un nen sa. Quan dic al principi de la novel·la que a la taca trobe respostes, és això.

L’exposició ara es pot veure a València. Una ciutat de la qual vau fugir per anar a Xile.
—En realitat, sempre en fuig. Amb València, hi tinc una relació amor i odi que no sé quan acabarà. [Riu] És un lloc que m’estime moltíssim. Hi tinc algunes de les persones que més estime. Quan arribe a València i veig aquella llum que t’arriba… És la felicitat extrema. Però al mateix temps és un lloc que per a mi ha estat molt perillós. Hi he viscut experiències molt doloroses i molta manipulació. Llavors per a mi és difícil la relació amb València. De fet, fuig de València a Xile i on sempre tinc desig de tornar és a Xile i no a València.

“Amb València tinc una relació amor i odi que no sé quan acabarà”

A la novel·la també descobrim la història amb Xile. Paula Bonet seria qui és sense Xile?
—No, Xile és el lloc més segur per a mi. I és curiós perquè és el lloc més inestable que conec, el terra se’t mou tota l’estona. Sé que patisc pels terratrèmols, però hi torne tota l’estona. El lloc més inestable que conec, però necessite tornar-hi.

El llibre en català és una traducció.
—Sí, i he de dir que el dia que la vaig llegir em vaig emocionar molt, perquè era la meua veu. Em va impactar molt, perquè no esperava veure-m’hi tan ben reflectida. Jo no escric en valencià, m’encantaria, però no ho faig. L’altre dia vaig veure que a Twitter algú deia que jo havia dit que a València no es cuida la llengua com a Catalunya. Jo parle de la meua experiència. No vaig poder estudiar en valencià. En ma casa parlem valencià. A Vila-real es parla sempre valencià. Però quan arribe a València tinc tan sols un amic que parla valencià. No estic dient res que no siga cert. En realitat, fins que no vaig arribar als últims anys d’institut, no vaig poder escollir cap assignatura en valencià. Però, és clar, a mi se’m feia molt complicat. Tan sols havia estudiat en valencià l’assignatura de valencià. És una cosa que per a mi és contradictòria i complicada. Sé que es pot solucionar. “Llegeix més en valencià”, em diuen alguns. Però he de reconèixer que llegisc i escric en castellà.

“L'altre dia vaig veure que a Twitter algú deia que jo havia dit que a València no es cuida la llengua com a Catalunya. Jo parle de la meua experiència. No vaig poder estudiar en valencià.”

I us tradueix un home…
—Sí, un d’home de cinquanta-vuit anys. Aquí hi ha un debat, eh? De fet, vaig escriure dues vegades a l’editora perquè li agraís la feina que havia fet. Encara més, a la meua mare li vaig dir que ho llegira en valencià. Després em va fer por, perquè sóc més jo. M’hi veig molt reflectida. I em sembla interessant recalcar-ho. Un home de cinquanta-vuit anys ha traduït L’anguila i jo hi trobe la meua veu tota l’estona.

Podeu comprar L’anguila a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.