Natza Farré: “Em fot que m’hagin d’asseure en un banc de resignats”

La periodista ha publicat 'Tinc algunes certeses i molts dubtes' · Parlem sobre el llibre, sobre la seva nova etapa professional i sobre la situació del moviment feminista i independentista

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
29.03.2022 - 09:25
Actualització: 29.03.2022 - 11:25

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara mateix Natza Farré (Barcelona, 1972) és en una nova etapa professional, que viu amb molta il·lusió i d’una manera més calmada. A l’estiu va deixar La Competència després de dotze anys, però continua dient la seva –amb un clar accent feminista– a El nou paradigma, pòdcast que fa amb l’actriu Judit Martín, i a la seva columna setmanal al diari Ara. De fet, acaba de publicar Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres), un recull d’articles escrits els darrers anys sobre temes molt diversos: ecologia, feminisme, drets LGBTI, política… Darrerament també ha estat notícia pel fet de ser un dels membres de la nova junta d’Òmnium Cultural. Parlem amb ella de tot plegat: dels seus nous envits, del moment que travessa el feminisme, del llibre i també de la situació política actual. Fem l’entrevista dijous, quan tot just s’acaba d’anunciar el nou pacte per la llengua.

Vau deixar La Competència a l’estiu. Com us prova aquesta nova etapa? 
—És molt diferent. Al setembre vaig tenir molt de vertigen, la sensació de dir “I ara, què?” No vaig deixar el programa per una altra feina, sinó per parar. Vaig estar força angoixada, però he anat prenent el ritme de les coses: he començat a fer el pòdcast amb Judit Martín, he presentat el llibre… I ara sóc en un moment sensacional, amb un ritme que m’agrada i moltes ganes de fer coses noves.

Un ritme més calmat, suposo.
—Sobretot als matins. Em continuo llevant d’hora, però no haver d’engegar la ràdio automàticament, no haver de seure davant l’ordinador i no haver de començar a consultar-ho tot és un canvi de vida que necessitava. Físicament ho he notat molt i em sento molt feliç.

És per tot això que vau deixar-ho?
—Hi havia molts motius, també que estava cansada de fer el mateix durant tants anys. Necessitava un canvi creatiu, perquè és un programa boníssim, però per als qui el fem no deixa de ser repetitiu, i no podia créixer professionalment, ni a la ràdio ni al programa. Havia de generar el canvi jo, i em venia de gust començar a dominar la meva estructura, treballar més amb dones, canviar rutines…

Com va sorgir la idea de fer el pòdcast El nou paradigma, amb Judit Martín?
—Feia temps que volíem fer alguna cosa juntes, ens coneixem de la ràdio. No ens coneixíem gaire, però ens admiràvem mútuament. A mesura que hem avançat també ens hem anat coneixent, i això es nota al pòdcast, tenim més complicitat. D’aquests processos lents en gaudeixo molt. És una cosa més petita, sense grans pretensions –només la de fer riure–, perquè no guanyem diners, però tampoc ningú no ens exigeix res. És una cosa molt lliure i treballar així és molt gustós. I ens diuen que fem molt bona parella!

Continueu fent el contrapunt seriós als personatges, aquesta vegada als de la Judit Martín. 
—Aquest paper el faig bé, i no sé fer personatges. Vam tenir clar que teníem moltes ganes de divertir-nos, i ho fem nosaltres i el públic. Hi ha molta part improvisada, i això fa molta gràcia. Hem tingut una rebuda molt maca, i som en un moment en què la gent necessita riure. No ens limitem al disbarat, hem creat un univers surrealista… Tot i això, crec que és molt respectuós, un tipus d’humor que ens agrada.

En l’anterior entrevista a VilaWeb dèieu que els homes tenen tendència a l’humor de cintura cap avall. Entenc que ara ja no el trobeu. 
—És que no surt mai perquè no ens fa gràcia, aquest humor més vulgar. Es pot fer un pòdcast sencer sense anar a petar als baixos! A La Competència ho intentava limitar, perquè als homes els surt molt, i els havia de frenar. És un gran programa d’humor, i hi havia moltes més coses, però de seguida els sortien els ous, i jo estava dels ous fins als ovaris! [Riu.]

Ara mateix hi ha uns quants pòdcasts que tenen aquest format de dues dones conversant: el vostre, Les Golfes, Oye Polo… Hi havia un buit en aquest sentit?
—És evident que hi havia un buit. Hi ha un buit de dones parlant, però hem anat perdent la por i trobant aquests espais. Són les alternatives que tenim perquè no ens donen els programes i ens hem de buscar els pòdcasts, que és on no hi ha calés. Totes fem coses molt diferents, la varietat és molt àmplia i totes tenim el nostre públic. El que falla és el sistema, que continua optant majoritàriament per homes que fan humor a l’hora de posar els diners, i les dones busquem canals propis.

Amb un públic no només femení. 
—I tant! S’ha acabat això que les dones només fem coses per a dones, les dones fem coses per a tothom. Jo tinc una legió de senyors fans que fins i tot a mi em sorprèn! [Riu.] Hi ha molts homes que em comenten que em troben a faltar a La Competència. Hi ha molt prejudici i el que fem és trencar-lo.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Parlem del vostre llibre. Hi recolliu articles ecologistes, reflexions sobre la pandèmia, pels drets LGBTI, pels drets socials, feministes… Com l’heu feta, la tria? 
—He agafat els més atemporals, reflexions. Una de les coses més depriments és que hi ha articles escrits fa anys que els hauria pogut escriure ara. Com que no estic tan lligada a l’actualitat, faig aquestes reflexions més genèriques de fets que ens trobem com a societat. Hi ha dies que tinc claríssim el tema i dies que em costa, però sempre trigo molt a escriure’ls. A part el contingut, m’agrada que quedin ben escrits.

En un dels articles us adreceu als homes i dieu: “Si no ets dels que m’han tapat la boca, ets dels que s’han tapat les orelles.” Quin paper han de tenir en la lluita feminista?
—Han d’entendre que la violència contra nosaltres també és cosa seva. Som més del 50% de la població, com és que no ens veus? Bé actuen si hi ha una guerra a Ucraïna o discriminació racial. Com és que no actuen quan ens passen a nosaltres les coses? I una cosa és actuar, empatitzar i defensar els nostres drets i una altra liderar, que és on hi ha sempre el perill, perquè a vegades passa que llavors els homes agafen les regnes i t’expliquen què és el feminisme.

Com interpel·lar els homes? Alguna vegada heu explicat que, en una xerrada, un home es va queixar que no li agradaven les maneres en què explicàveu les coses relacionades amb el feminisme.
—Depèn molt de l’interlocutor. Si un home m’interpel·la en una conferència i em diu això, jo li he de preguntar si s’atreviria a dir el mateix a un home. Jo no canviaré el meu to de veu per a convèncer-te a tu. “És que no m’ajudes!” T’explico tots els problemes que tenim i resulta que t’he d’ajudar a tu, que ets un home blanc? Jo tinc una paciència relativa. Sóc pedagògica, explico les coses clares, però ha d’haver-hi voluntat d’entendre, i si no hi és no gasto energia a donar-me cops contra la paret.

Som en un moment en què hi ha una clara reacció antifeminista, especialment de l’extrema dreta, que interpel·la molts homes que no se senten interpel·lats pel feminisme. Com cal actuar davant d’això? 
—Mantenir-nos. Contra l’extrema dreta no se cedeix en res, però és que a més no hauria de poder ser on és, manifestar-se als carrers i ser als parlaments. Aquest és l’error del sistema. Què fem? Avança d’una manera desproporcionada i fa una por horrorosa, però hi haurà un dia que algú tindrà la santa barra de dir “Oh! No ho havíem vist venir i ens ha caigut a sobre!” Quan fa anys que diem, des de molts àmbits, que això no es pot permetre. Però tindran la santa barra de dir-ho…

És prou fort el feminisme per a fer-hi front? 
—Si ho compares amb la majoria de moviments és el més fort! Ara mateix és el moviment social i polític més fort.

Defenseu que el feminisme ha de tenir complicitats amb unes altres lluites, però no perdre el focus. Què voleu dir? 
—És la gran discussió feminista. Hi ha feministes que diuen que totes les lluites compartides hi han de ser. Jo penso que hi han de ser, però que això ens desvirtua també algunes lluites principals, en el sentit que es posa el focus en tantes bandes que acabem perdent el principal. És un debat que ja es tenia als setanta, i no ens posarem d’acord. No sóc radical en aquesta posició, és clar que el feminisme té empatia amb altres lluites, però hi ha el perill que, volent abraçar massa coses, t’acabis perdent. Hem guanyat terreny, però no hem resolt ni una de les nostres desigualtats.

No creieu que la interseccionalitat és necessària? 
—Ho comparteixo, però no sé si és el moment. Crec que estem saltant etapes i ens trobem amb caos difícils de gestionar. Hem aconseguit que hi hagi una mica més de dones a l’espai públic, i que de tant en tant la gent d’esports parli de les esportistes, però les grans coses no les hem aconseguit. Però no sóc bel·ligerant amb ningú. M’incomoden les batalles campals, i trobo que fan mal al feminisme.

Al recull teniu diversos articles sobre el canvi climàtic. Us preocupa especialment? 
—M’atabala molt, això. Hi va haver un moment molt trist socialment, que va ser quan molta gent va riure’s de la gent jove que té ansietat respecte del canvi climàtic. És normal que en tinguin. “Ui, és que no han viscut una guerra.” Doncs ara també la viuen… Aquell moment va ser cruel. Jo no tinc tanta angoixa perquè tinc l’edat que tinc, però si en tingués quinze o vint estaria angoixadíssima.

Creieu que hi ha certa tendència a riure’s i menystenir les lluites encapçalades pels joves? 
—Aquesta cosa tan de vells de ficar-se amb el jovent ha passat sempre. A mi no m’hi trobaràs, perquè per a mi la gent jove és la gran esperança. Hi ha dones joves que tenen un activisme espatarrant. A la seva edat no els arribava ni a la sola de la sabata, i em mereixen tot el respecte. Els ha tocat una època molt grisa: pandèmia, condicions laborals precàries, canvi climàtic, extrema dreta… I és molt dur ser jove, trobar-te a tu mateixa i fer-te una personeta.

VilaWeb
VilaWeb

Ara també formeu part de la nova junta d’Òmnium. Per què vau decidir de fer aquest pas?
—Perquè és un moment complicat. M’agraden els reptes i ara cal pensar com podem sortir d’aquí tots plegats. Volia posar-hi el meu gra de sorra. No sé si puc aportar-hi res o no, però sempre he cregut en la cultura, la llengua i el meu país. Tinc algunes idees, però acabo d’aterrar. Ara som en un moment en què ja no tenim res a perdre, fotem-li tot el que se’ns acudeixi, i ja veurem què funciona. Jo sóc una ciutadana de l’1-O, tot i que ja venia d’aquesta tradició.

Sempre heu estat independentista? 
—Primer vaig tenir l’època d’anar amb l’estelada a la carpeta, quan no la portava ningú… Després em vaig creure la transició. Vaig caure en la trampa, però va durar poc. Vinc d’una família molt catalanista, ho havia mamat sempre, i per això em va fer molt de respecte que em proposessin formar part d’Òmnium. Però és un moment per a implicar-se. Hem d’aconseguir treure’ns el desànim de sobre.

En un article dèieu: “Tothom ha d’estar a favor de la taula de diàleg encara que no tingui potes i estigui partida d’entrada.” Continueu pensant-ho?  
—Sóc l’única que ho pensa? Ho pensa tot Catalunya, és la gran presa de pèl. Un diàleg que no comença mai, quina mena de diàleg és? I un diàleg ple de condicions, quina mena de diàleg és? Ja d’entrada és una presa de pèl de l’alçada d’un campanar. I el que fa el govern amb segons quines coses, com els Jocs Olímpics d’Hivern o la darrera decisió amb el català a les escoles… Generen una desconfiança que no se la inventa la ciutadania, la creen constantment. És un moment de desànim molt bèstia, no és el moment per a trobar aquestes solucions estranyes que portaran més problemes. La ciutadania és la que, com sempre, ha d’empènyer el país. El poder polític està tocat i això, com pràcticament tot, és a les nostres mans.

Què penseu sobre l’acord per la llengua?
—Des que tinc consciència que defensem la nostra llengua, i això em sembla gravíssim. Sistemàticament és atacada, i aquest és el gran problema. Si fóssim un país independent, la nostra llengua es respectaria. No ho som, però la insistència de l’estat espanyol a menysprear les llengües, especialment el català, és molt preocupant. T’hi han de trobar defensant-te, no dient “ja ens ho mirarem”. La repressió et porta per on et porta, però a tu t’han de trobar defensant la llengua, un dels pilars de la nostra societat.

Heu parlat de treure’ns el desànim de sobre. Com podem fer-ho des de la societat civil?
—Recordant això que hem fet. Érem nosaltres mateixos, no hem d’anar a fer fitxatges fora! És normal que passem alts i baixos perquè ens han passat moltes coses, també una pandèmia. Però no ens hem de quedar amb els baixos. M’emprenya que la repressió ens posi en un lloc en què no hi hem de ser, la resignació em prova molt malament. Sé que em fico en coses complicades, i que no veuré la igualtat entre homes i dones, per exemple. Però em fot que m’hagin d’asseure en un banc de resignats, no és la meva manera d’entendre la vida. M’emprenya que ens facin ser uns resignats, perquè és quan no s’avança i t’esclafen constantment. Sóc de les qui volen viure intensament i això també forma part de la intensitat. Viure resignadament no forma part de res, tot i que és una opció, i no critico la gent que la tria, perquè la vida és complicadíssima. Una ha de parlar sincerament amb ella mateixa i dir-se on vol ser.

S’ha criticat que Òmnium i l’ANC no estan tan mobilitzades com abans. Què en penseu?
—Sí, per això també poso esperança en els plans de renovació, perquè a vegades aquestes coses demanen remoguda. Col·lectivament funcionem com personalment i quan estàs en un mal moment necessites un revitalitzador. Si ho donem tot per perdut, val més que ens confinem per a sempre! [Riu.] Fa poc vaig escriure un article molt optimista sobre el feminisme perquè, tot i el context, la manifestació del 8-M no va ser poca cosa. Això li pot passar a l’independentisme. No li passa perquè el govern no hi ajuda, però si continua així hi ha d’haver una resposta ciutadana. Aquesta resignació institucional no és la que Catalunya mereix.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes