crisi ambiental
Una de les manifestacions juvenils del moviment Fridays for Future a Catalunya

“Tenen ecoansietat. La crisi climàtica els angoixa fins a un punt que els provoca por, ràbia, depressió, i poden arribar a haver-se de medicar. Per superar-ho, s’impliquen en la lluita contra el canvi climàtic. Alguns han decidit no tenir fills.” Des que el 324 va publicar aquesta piulada a Twitter, amb un clip que dona veu a tres jóvens amoïnats, la mofa no ha parat de realimentar-se entre els usuaris d’aquesta xarxa. Entre els hi-hi, ha-ha, hi trobem tres línies d’argumentació principals: 1) “Ecoansietat”? Ecocollonades!, dues ecohòsties és el que els falta; 2) quins ganduls, els haurien de posar a pic i pala, i 3) aquests fills de papà, una guerra haurien de passar.

És habitual que els adults pontifiquem amb la superioritat d’haver estat jóvens abans. Trobem que els nanos d’avui són uns tous i uns consentits, i ni en això tampoc no som originals respecte dels que ens van dir tous i consentits a naltros, que “a catorze anys jo ja treballava”. Els de la generació X, per exemple, veníem de padrins que havien viscut en guerra i de pares que havien viscut en dictadura, i naltros era com si no ens quedés altra fenya que prosperar, agafant a mans plenes tot allò que crèiem que ens devia la vida.

Aquells jóvens no concebíem més camí que el de viure millor que els nostres predecessors. Llavors era fàcil distreure’ns de les vicissituds de la resta de la humanitat, que només ens entraven al radi de la consciència per quatre canals comptats. Les amenaces globals que podíem enumerar eren bàsicament dues: la guerra i la fam, llunyanes i televisades. Els artistes cantaven “We are the world, we are the children”, era un forat de l’espai-temps en què encara hi havia tardor i primavera, en què els recursos figurava que eren infinits i el creixement il·limitat. I amb aquesta idea bategant en tot el que ens envoltava, els xiquets vam tenir l’oportunitat de conèixer què era la confiança en el futur, el propi i el col·lectiu. Un privilegi que ja el voldríem avui per als nostres fills.

Venint d’aquella experiència privilegiada, en canvi, ens erigim en psicòlegs majors per determinar qui pot patir o no ansietat per l’experiència contrària: la de fer-se adult amb l’esperança esgotada en el dia de demà, aclaparats per la informació global instantània, regirats per la inacció dels governs i els poders fàctics mentre el planeta va pel pedregar. Aquests nanos ja no pateixen només pel seu no-futur, sinó que a més a més senten el pes de la col·lectivitat a l’esquena, la responsabilitat de l’empremta que deixaran com a espècie, sobre les altres i sobre si mateixa.

A banda, hi ha les contradiccions: l’angoixa de saber que si estires el llençol cap amunt, et queden els peus al descobert. Tens una feina precària, però si pots consumir barat és gràcies a qui treballa més explotat que tu; no tens cotxe per principis, però t’hauràs d’empassar com la teua ciutat construeix una altra terminal de creuers; fas el pas de no menjar carn, però alhora t’has d’amoïnar per d’on ve el que menges, mentre al teu país es crien tossinos per a l’altra punta de món. Ara bé: beneïdes contradiccions; quan vegis algú que no té contradiccions, posa’t la mà a la cartera.

Alguns usuaris de Twitter que ahir se’n fotien i que avui recullen cable, s’excusen que allò que els molesta és el nom: que no en diguin ansietat, reclamen, i encara menys ecoansietat, quina mania amb etiquetar-ho tot. A mi em sembla que el terme ecoansietat, altrament dit ansietat climàtica, s’entén a la primera, que si per exemple en diguéssim cogombre en vinagre seria més confús. En tot cas, deu tenir tot el sentit des del moment que se l’han empescat psicòlegs davant d’una necessitat: la d’englobar sota una denominació comuna un trastorn psicològic recent que cada vegada els porta més pacients.

Personalment, trobo que el nom no és la qüestió, ni que sigui per despistar. Seria la qüestió si el fet de no donar nom a un quadre clínic determinat el fes desaparèixer de les consultes. Com en el temps dels nostres avis i pares, quan no tenien paraules per anomenar les seues angoixes, trastorns i depressions, quan les processons anaven per dintre, amb cadascú carregant els propis morts amb resignació. O com més enrere, encara, quan tot mal era un designi de Nostrosinyó, abans que la ciència esdevingués la clau mestra per portar-li la contrària. Fora responsabilitats, serà el que Déu voldrà, posa-t’hi fulles.

Potser sí que la vida seria menys complicada sense la dèria de no voler patir, sense haver de recórrer a etiquetes que ens posin a la vista el que trobem incòmode de veure. El cas és que és la primera vegada a la història que ens trobem amb jovent que ha sentit parlar de canvi climàtic tota la vida, i no només d’oïda: que ha crescut veient-ne les conseqüències en alta definició, el desgel accelerat dels pols, l’esgotament dels recursos, l’increment sense aturador de les desigualtats. Jóvens coneixedors que l’escalfament global té una inèrcia que cap cimera ni cap pandèmia mundial ha pogut retardar: saben què ve ara, les temperatures extremes, l’increment del nivell del mar, la desaparició d’ecosistemes, els refugiats climàtics, els grans incendis, les grans inundacions. I amb aquest panorama, xeics, no ens hauria de xocar tant un nom com el fet que no ens generi un quadre d’ansietat a tots els habitants del món.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.