Natza Farré: ‘Els homes tendeixen a fer un humor molt més de cintura cap avall’

  • Entrevista a la periodista, que ha publicat, juntament amb la il·lustradora Gala Pont, el llibre infantil 'Que no t'expliquin contes!'

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé
11.07.2020 - 21:50
Actualització: 13.07.2020 - 12:22

Natza Farré (Barcelona, 1972) és periodista i una de les veus més conegudes del programa ‘La competència’, de RAC1, on també treballa com a guionista. Al programa encarna el paper de l’antítesi de la dona simpàtica que llegeix missatges, un dels molts tòpics masclistes que considera que convé trencar. El feminisme és, de fet, un dels àmbits pels quals és més coneguda. Fa quatre anys va publicar Curs de feminisme per a microones (Ara Llibres) i enguany ha publicat, juntament amb la il·lustradora Gala Pont, Que no t’expliquin contes! (Amsterdam Llibres), una narració que situa els personatges dels contes tradicionals ben lluny dels estereotips, que fa un viatge crític amb tocs d’humor i que pot ser interessant tant per a pares com per a fills de totes les edats, perquè la periodista reivindica el fet de no posar límits generacionals a les històries.

Parlem amb ella sobre aquest llibre, el paper dels contes infantils en la nostra societat, la manera com veu la lluita feminista en l’actualitat i la seva feina a la ràdio. ‘Si la meva vida fos com la del personatge, seria horrorós!’, diu, sobre la Natza de ‘La competència’. De fet, durant l’entrevista es mostra molt riallera i gens esquerpa. Abans de començar explica que el desconfinament li costa i que, com a filla de metges, és força aprensiva: ‘Confinada estic molt bé, és el meu estat natural!’

Per què calia escriure un llibre infantil diferent?
—No cal res! A la vida cal respirar, bàsicament… Això era més o menys un encàrrec de l’editorial. Fa quatre anys que vaig publicar el Curs de feminisme per a microones i no havia tret res nou, i ara em veia més amb cor d’escriure una cosa curta. L’any passat, David Fernàndez i Lyona van publicar La revolta de Santa Jordina i aquest tema ja estava tocat. Vaig proposar de fer una història diferent sobre els contes i les idees preconcebudes que tenim. Aquest llibre sense mi no té sentit, però sense la Gala Pont tampoc. És molt poc feminista no fer l’entrevista conjuntament. Ella és un descobriment, ha fet una feina excepcional. Només cal veure la portada del llibre i com n’està, de ben il·lustrat. Jo el tinc al prestatge posat com un quadre, i no cap endins. S’ha de valorar molt, perquè costa menys escriure que fer els dibuixos. Ha estat una feina molt conjunta, no és que els dibuixos vagin per una banda i el text per una altra. També amb el Gerard Freixas, que ha fet la maquetació. Jo tenia els dibuixos al cap, però com que no tinc ni idea de dibuixar, necessitava algú que fes aquesta feina.

Tot el llibre s’allunya dels estereotips dels contes tradicionals, també les il·lustracions.
—De les protagonistes, la Lluïsa s’assembla una mica a mi i la Caputxeta s’assembla una mica a la Gala. No ho vam fer expressament, però sí que volia que la Lluïsa fos molt morena.

Moltes vegades les princeses són rosses amb els cabells llargs…
—Sí! També volia trencar una mica amb això.

Heu capgirat els contes tradicionals. Us ha servit per a analitzar més a fons les històries que sempre ens han explicat i que sovint no es qüestionen?
—No he descobert gaire cosa perquè ja era descoberta… Mai no he estat gaire fanàtica d’aquesta mena d’històries, però és evident que ens han arribat. Aquesta idea de la princesa i el príncep és un model que s’ha establert d’una manera molt clara. Però més enllà de l’originalitat de la història, això de fer versions dels contes tradicionals no m’ho he inventat jo. Em venia de gust de donar una altra perspectiva a aquestes històries amb el meu estil, que és fotre’m una mica de tot. I amb una premissa molt clara: és un llibre infantil, però que també llegeixen els adults. Té diverses capes, i això per a mi era bàsic. Sobretot, no tractar els nens d’imbècils, que és una cosa que es fa sovint en la literatura infantil.

Pots riure perfectament amb el llibre essent adult…
—I les criatures en fan unes altres lectures i també s’ho passen bé. Un pare em va dir que havia llegit el llibre amb les seves filles i que els havia generat unes converses familiars molt interessants. La petita entenia algunes coses d’una manera, la gran d’una altra i els pares d’una altra. Això generava una conversa entre les diferents generacions, que és una cosa que a mi m’agrada molt.

'Per a mi era bàsic no tractar als nens d'imbècils, que és una cosa que es fa sovint en la literatura infantil'

Al conte es parla d’un sindicat de fades, de pensions, de justícia social… Des d’una perspectiva conservadora, algú us podria dir que té molta ideologia.
—Jo poso ideologia a tot, com tothom. La persona conservadora és qui ha posat la ideologia perquè les nenes siguem princeses i els nens siguin prínceps, i que ens adormin i ens puguin violar tranquil·lament amb aquella subtilesa, que apareix el príncep i ens fa un petó. M’és absolutament igual. A mi no m’agraden els pamflets, no estic per donar lliçons a ningú. Crec que no hi ha moralitat. Volia fer una història bonica i agradable. Sempre tendeixo a fer alguna cosa que se’n va cap allà, però no amb adoctrinament. Només em faltaria adoctrinar el personal…

La qüestió dels contes infantils és controvertida. Fa un temps hi va haver polèmica perquè una escola va retirar alguns títols per masclistes. Què creieu que cal fer? Retirar, contextualitzar, fer reflexions sobre les històries amb els nens…?
—Hi ha això que passa ara amb el racisme. Hem de saber d’on venim per saber cap a on anem. Per tant, aquesta bogeria… Hi ha una pel·lícula molt valorada, El hombre tranquilo, de John Ford, que és una de les més masclistes que hi ha. I el John Wayne em sembla el pitjor actor del món mundial! Hi ha una escena en què agafa la Maureen O’Hara pels cabells… Però m’he de situar en l’any que s’ha fet. La retiraria? No. Hem de tenir sentit crític i situar les coses. Això vol dir que estàs a favor del racisme o el masclisme? No. Però si comencem a retirar, ens quedarem sense res… Al final hi posem moltes barreres artístiques. Una cosa és l’art i una altra la vida. Però sobre aquest tema avui us dic això i demà us diré una altra cosa… [Riu.] La meva constància de pensament és relativa! Sóc molt contradictòria.

Al vostre llibre, la Ventafocs té un 44 de peu, la madrastra no és dolenta, hi ha certa sororitat, nenes que volen ser científiques… Fins a quin punt és important que un llibre capgiri els referents per a les nenes?
—És bàsic. Hi ha massa portes que encara costen d’obrir, i és molt transcendent. En aquest conte, la Bella Dorment té la casa molt desendreçada. Volia trencar una mica amb la història de com ha de ser, perquè la Blancaneu es passava el dia netejant per a tots aquells nans infectes… Per què es parla tan poc de les dones científiques? Per què les nenes creuen que hi ha carreres que no són per a elles? Aquestes coses les hem de trencar.

I la Rateta que escombrava l’escaleta al conte viu sola, la mar de feliç.
—Sí, és una de les altres coses amb què crec que ens pressionen i que ens afecta més a les dones, el fet que la dona sola és la dona incompleta. Això encara funciona força, i un home té molta més llibertat en aquest àmbit. Hi ha una reivindicació de la solitud i la diversitat: una persona que viu sola no és una persona a qui li falti res. Una cosa és viure sola i una altra estar-ho. No es necessita gent per a conviure, es necessita gent per a viure. Això a les dones ens continua pesant més, perquè es relaciona amb la maternitat i amb la idea de soltera de tota la vida.

'Per què les nenes creuen que hi ha carreres que no són per a elles? Aquestes coses les hem de trencar'

Alguna vegada heu explicat com vau gaudir el fet de viure sola quan vau marxar de casa, on convivíeu sis germans. Té un punt vostre en aquest sentit?
—Quan era jove havia viscut sola, però ara ja no, va ser la meva joventut! [Riu.] No és autobiogràfic. A més, jo sóc una persona que cau de quatre potes en l’amor romàntic. No sóc gens moderna en cap sentit.

Això potser trenca força amb la Natza de ‘La competència’.
—Sí, però és que és un personatge! [Riu] Evidentment hi ha coses meves, però fem un programa d’humor. Si la meva vida fos com la del personatge, seria horrorós! Això ho suporto una hora al dia… Ara, si pregunteu als meus companys i amics us diran: ‘És molt pitjor la Natza.’

Què hi ha de la Natza al personatge?
—Hi ha molt perquè jo no sóc actriu, però l’hem dotat de moltes coses que no tenen res a veure amb mi. Per exemple, jo sóc guapíssima i l’Angelines tot el dia diu que sóc un espantall. Aquí, entre més coses, és on es trenca la cosa!

Està inspirada en algú, l’Angelines?
—Sí, tots els personatges.

Però en una persona en concret? Hi ha una Angelines real?
—N’hi ha moltes! Tot parteix de persones. Jo ara veig aquest senyor que em fa fotografies amb els braços estirats cap avall fa estona, l’Albert, i a mi em podria servir en un moment donat per a fer un personatge. Potser seria un fotògraf que estaria tota l’estona en aquesta postura… Robem allò que ens pot interessar, és la nostra feina.

'Sóc una persona que cau de quatre potes en l'amor romàntic. No sóc gens moderna en cap sentit...'

Expliqueu que el personatge de l’Angelines té un punt crític perquè serveix per a ridiculitzar conductes masclistes.
—Serveix perquè, si tu t’identifiques d’alguna manera amb el personatge, sàpigues que t’equivoques. Tot i que al programa tots són masclistes, a part de l’avi, potser, perquè tots són homes. La idea és que quan tu t’hi identifiques t’has de sentir ridícula. La majoria de gent entén aquest joc. Em podrien dir que me’n ric, del feminisme, però no. És l’únic programa de ràdio que cada dia parla de feminisme, i no és un programa sobre feminisme…

Un concepte que ella sempre repeteix és el de ‘dona cuqui’, que fa referència al mandat de pintar-se, ser presumida, vestir bé… Què en penseu?
—També hem de ser generoses amb nosaltres mateixes. Jo estèticament no suporto les ungles pintades, em fa molta angúnia. Però si una dona se sent bé amb les ungles pintades, m’és igual. No cal qüestionar-nos coses tan petites, sinó les importants. Quines són les coses realment importants? Que ens maten per ser dones. Que tenim una bretxa salarial que no aconseguim de reduir. Que ara ha vingut la covid-19 i a qui més li ha tocat el rebre i li tocarà amb la crisi som les dones. Que et pintis les ungles, et tallis els cabells i vulguis dur talons que destrossen els peus és una mica el teu problema… Ho fas perquè vols, no hi estàs obligada. Ens despistem amb coses banals quan les grosses no estan resoltes.

En certa manera, les petites no poden relacionar-se amb les grosses, també?
—Sí, però ara els nois adolescents s’arreglen moltíssim. Triguen hores a sortir de casa! I bé, l’absurditat del món… Jo espero que caigui un meteorit i ens n’anem tots a prendre pel sac, perquè res no té cap sentit. Però una cosa és sentir-te bé amb tu mateixa i una altra aquelles idees que t’imposen com a dona. Sapiguem diferenciar això. És com quan diuen: ‘Ara ja no es pot tocar les dones perquè totes diuen que les violen’. Hi ha una diferència abismal entre seduir i agredir. Si tu no hi veus la diferència, fes un curset. És molt cansat i pesat anar explicant sempre el mateix.

Sou pessimista en aquest sentit?
—Sóc pessimista de sèrie.

Però realment hi ha hagut una revolució feminista.
—Ho valoro positivament. Abans érem poques i ara som moltes. Parlo amb gent jove que té les coses molt més clares que jo quan era jove, encara que també hi ha un grup de gent jove que no les té gens clares. A la pràctica costa molt fer les coses, governamentalment no varia res, les lleis econòmiques són molt fortes i patim homes i dones, però especialment les dones. Costa moltíssim d’avançar, però he de ser positiva perquè he vist una evolució que anys enrere no es veia. També veig la contra, l’antifeminisme de sempre.

Com vau arribar al món de l’humor? Sempre us hi havíeu volgut dedicar?
—Jo ja tenia sentit de l’humor. És una cosa que tens o no tens. L’heretes o no. Quan era jove, el meu objectiu a la vida era ser rica i no haver de treballar [Riu.] Cosa que vaig fer fatal perquè ja em diràs tu, estudiant periodisme… Jo volia ser directora de cinema. M’agradava la fotografia, també. Escrivia molt des de molt jove, però mai no vaig dir ‘seré humorista’ ni ‘em dedicaré a l’humor’.

És un món complicat per a les dones?
—No ha estat fàcil la vida, eh? Les portes les tenim tancades en moltes ocasions. Jo, per exemple, treballo en un mitjà en què si ets un home tens moltes més facilitats que si ets una dona. Només cal veure els cartells i qui fa els programes. I no és tan sols a la meva ràdio, és molt exagerat globalment. Ens costa molt més. Jo m’he creat un personatge que és l’antidona simpàtica que surt a la ràdio i llegeix els missatges de l’audiència justament perquè aquestes coses s’han de trencar. Demostrar que una dona pot fer gràcia, tenir mala llet i fer allò que li roti. Si un home és graciós –ho podem qüestionar perquè hi ha molts homes que no em fan gràcia– va molt més desinhibit perquè nosaltres ens jutgem molt a nosaltres mateixes. A mi això no m’arriba amb vint anys. Estic aquí molt passats els quaranta… El camí no és fàcil.

'Treballo en un mitjà en què si ets un home tens moltes més facilitats que si ets una dona'

Hi ha certs prejudicis?
—L’Angelines diria: ‘Les dones no fan tanta gràcia’. No fan tanta gràcia les que no fan gràcia, però les que fan gràcia, en fan molta. I els homes tendeixen a fer un humor molt més de cintura cap avall. A mi això no em fa gràcia. És allò del ‘Uh, uh, uh! Riem tots!’. Amb tant home que tinc allà, hi ha moments que comencen la cosa aquesta de caca, culo, pedo, pis i penso: ‘Ja acabaran’. Jo no ric. Tampoc no és que jo tingui un humor intel·lectual, però aquest abús de segons què el trobo molt infantil i no m’interessa.

Es parla molt del ‘programa dels Òscars’. La gent posa molt el focus en ells?
—No, no, l’audiència, no. De fet, és el programa dels Òscars, jo hi tinc un paper molt més petit. Però estic molt amablement sorpresa de com m’estima l’audiència, tot i el meu personatge. Reconec que hi ha persones a qui faig una mica de por i es pensen que els mossegaré, però he rebut molta tendresa i amor. Hi ha d’haver moltes més dones. La gent les vol. A mi m’estimen moltíssim. L’audiència està ultrapreparada en aquest sentit i, per tant, és una pena que no hi hagi més possibilitats. A vegades són ells qui em cansen, que són tot homes pesats. Que fa onze anys que aguanto aquesta penya! A hores d’ara dius: ‘Aneu-vos-en ja de vacances!’ Igual que ells estan cansats de mi, perquè sóc una torracollons…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any