Amb una trajectòria de quaranta anys als escenaris, Mercè Pons (Arbúcies, Selva, 1966) continua afrontant cada nou projecte amb les mateixes ganes de sempre. Ara protagonitza El fill, del premi Nobel noruec Jon Fosse, una obra marcada pels silencis, la incomunicació i la solitud d’un món rural que s’apaga. Dirigida per Ferran Utzet, és protagonitzada per una parella gran que espera la tornada del seu únic fill després de mesos d’absència, en un entorn fred i desolat on les paraules sovint arriben massa tard.

En aquesta entrevista, l’actriu repassa el començament al teatre amateur, la relació amb la interpretació i les inseguretats d’un ofici tant vocacional com inestable. També hi reflexiona sobre el pas del temps, la manca de papers femenins per a dones de més de cinquanta anys i la necessitat de continuar explicant històries que situïn aquestes dones al centre. Amb la serenitat que la caracteritza, Pons parla del teatre com un espai d’aprenentatge constant, de la família, de la soledat i de la fragilitat dels vincles humans que recorren El fill, que es pot veure a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Barcelona fins al 7 de juny.

—Fa quaranta anys que us dediqueu a l’ofici, però, si no vaig errada, de petita volíeu ser pallassa.
—Sí! [Riu] Veia tots els programes de Charles Chaplin amb el meu pare, llegia còmics, m’empassava Los Payasos de la Tele… Tot això em fascinava. Trobava màgic que em fessin riure, per això també volia ser pallassa. Curiosament, no m’hi he dedicat, a la comèdia. No és allò que he fet més. Però sí, ho tenia molt clar. De molt petita ja deia que volia ser pallassa.

—Com vau passar de voler ser pallassa a actriu?
—Com a tanta altra gent, em cridava la interpretació i em vaig apuntar al grup de teatre del meu poble. Allà, gent meravellosa em va ensenyar molt. Vaig començar a estimar el teatre. De mica en mica, passes de fer teatre amateur a professional. En el meu cas, va ser molt orgànic, en cap cas no era el meu projecte. De fet, estudiava arts i oficis artístics. Em volia dedicar al disseny gràfic, la il·lustració… Però no era gaire bona. No sé a què m’hauria dedicat, si no hagués fet teatre.

—Quan vau explicar a casa que us volíeu dedicar al teatre, què us van dir?
—No els ha agradat mai del tot, però s’hi han acostumat.

—Fins i tot veient que us n’heu sortit i que us hi heu pogut dedicar?
—Els meus pares sempre haurien volgut que m’hagués dedicat a una cosa més estable, perquè això no és estable. És una cursa de fons, de resistència. És molt difícil. Hi ha èpoques bones i dolentes.

—Però, en el vostre cas, sempre ha estat força estable, no? Vull dir, heu treballat moltíssim sempre.
—En general, sí. No em puc queixar, però hi ha coses com l’edat que hi influeixen. Et fas gran i comencen a caure tots els papers audiovisuals, et deixen de trucar… Són etapes. No és gens fàcil.

—Diuen que a partir dels seixanta us tornen a trucar. Ho heu notat, això?
—Segons què diuen les estatístiques, sí: a partir dels seixanta les dones comencem a fer d’àvies. És una qüestió de personatges: els personatges a què pots aspirar són menors, són secundaris… Continues treballant, però és diferent. I, malauradament, passa més en les dones que no pas en els homes. Espero que això canviï i que tendim cap a la igualtat.

—És paradoxal perquè, precisament, és un ofici que s’aprèn amb els anys. A cinquanta anys, una actriu que ha treballat sempre pot ser molt bona, però no li trucaran perquè no hi ha papers, perquè aquesta edat no interessa.
—Són les coses que venen, les coses que es demanen. Per què no interessen les històries de les dones “madures”? De les dones de més de cinquanta anys? Provem-ho, ja veurem que sí que són interessants! Hi ha molts guionistes que ja ho tracten, això, però encara no hem arribat al mateix nivell.

—I què feu: ho assumiu o hi lluiteu d’alguna manera?
—O baixes del vaixell o fas més teatre, que és l’opció que he triat. Aquí em tens, aguantant.

—Entenc que baixar del vaixell no ha estat mai cap opció, doncs?
—En algun moment… És una cosa que sempre pots fer. Però, seriosament, no. M’agrada massa, el teatre.

—En tota la vostra trajectòria, heu après més dels personatges que heu interpretat o de les persones amb qui heu treballat?
—Aprens coses de tots. Aprens molt de l’autor, de la vida dels personatges, dels texts… A més, també he après moltíssimes coses dels meus directors i companys de feina. He tingut el privilegi de treballar amb gent que m’ha ensenyat moltíssim i que han estat la meva formació com a actriu. Una de les parts més meravelloses d’aquesta feina és que no s’acaba mai, que sempre hi ha coses per a aprendre. Aprens coses dels grans, però també dels més joves que vénen amb tots els aires renovats.

—Ara pensava que, és clar, us vau formar en veu, però no en interpretació.
—Exacte, em vaig formar en veu a l’Institut del Teatre. Fèiem nou hores la setmana. Teníem els mateixos professors que els d’interpretació, cos i cant, però fèiem les assignatures de veu, dicció… Era interessant perquè hi havia una barreja de periodistes, professors i actors. També gent que veníem del teatre amateur i que teníem ganes de formar-nos, però cap intenció de dedicar-nos-hi.

—No haver fet estudis reglats d’interpretació us ha fet sentir insegura, en algun moment?
—Sempre! I això que som molts que no vam passar per l’Institut i que vam fer el salt directament. Ara això seria impensable, tothom es forma. Però sí, a vegades ho he trobat a faltar i m’he sentit una mica impostora.

—Als estudis de veu vau conèixer Cristina Cervià, gran actriu i amiga vostra.
—De fet, és ella la culpable que sigui actriu! Ens vam conèixer fent veu a l’Institut del Teatre i va ser ella qui em va donar el primer personatge al Talleret de Salt. Era una substitució. Això em va empènyer a voler ser actriu.

—La trobeu a faltar? [Es va morir el març del 2019.]
—Molt. Se la troba a faltar molt, la Cristina.

—Parlem d’El fill. Retrata l’impacte que causa en una parella gran la tornada a casa del seu únic fill després d’una llarga absència. Què us va atrapar d’aquest text de Jon Fosse?
—Primer me’n vaig llegir una versió traduïda al castellà, concretament a l’argentí, amb tot el seu vocabulari i formes verbals diferents. Vaig intuir que seria difícil de fer, d’interpretar, perquè és una obra que explica poca cosa en paraules i moltes coses en silencis. Coses que el públic ha de deduir i que has d’interpretar sense paraules. Em va captivar de seguida. És una cosa diferent, que no havia fet mai. Vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig fer Txékhov per primera vegada, per exemple. Poder dir que has interpretat Fosse és molt especial.

—No sempre es deu tenir l’oportunitat d’interpretar un premi Nobel. Com a públic, tampoc de veure’l.
—Això ha estat mèrit de Ferran Utzet [director de l’obra], que ens ha fet aquest regal a nosaltres i al públic. És meravellós. És un teatre molt diferent, però molt interessant.

—És una obra molt continguda emocionalment. Deu ser tot un desafiament, per a un actor, no poder explotar tota l’emoció.
—Sí, és difícil, però no sé com descriure-ho… A mi, la vida sempre m’ha donat personatges molt silenciosos, personatges que han d’escoltar molt. És clar, això et dóna molt de bagatge, n’aprens molt. És molt diferent de quan tens la paraula, perquè tens el pensament i la vida del personatge a dins que has de transformar sense paraules. És una altra manera de treballar.

—El fet que us hagin arribat aquesta mena de personatges té a veure amb la vostra manera de ser?
—No ho sé. En realitat, sóc molt xerraire! No m’ho he preguntat mai, la veritat. Però he de dir que m’agraden molt, aquesta mena de personatges. M’agrada molt interpretar el silenci. És clar, quan en Ferran em va oferir aquest text, va ser un desafiament meravellós.

—Com ho feu, això d’interpretar el silenci?
—D’aquesta mena d’interpretacions, al cinema, en trobem constantment: una càmera se t’acosta, et llegeix el pensament i el públic és damunt els teus ulls, sent la teva respiració, veu la caiguda dels ulls… El teatre és tot un altre món, perquè s’ha de fer tot més gros per arribar a l’última fila. En el teatre, hi juga tot el cos. La gesticulació i el moviment són clau. Ara, el mecanisme és el mateix que davant la càmera, perquè ho has de sentir tot igual. La interpretació, l’has de viure internament igual.

—En aquest cas, que l’escenari sigui circular i vagi girant hi ajuda, perquè el públic ho pot percebre tot.
—Això és molt interessant perquè, normalment, quan treballes a la italiana els actors sempre tenim un lloc per a refugiar-nos, perquè sempre hi ha una part de nosaltres que no es veu. En canvi, aquí no: aquí se’ns veu per totes bandes. Això fa que sigui tot un desafiament.

—Un dels grans temes de l’obra és l’èxode rural i dels pobles. Ens situa en un poble que es va buidant, sobretot de jovent. Tot i passar als anys vuitanta, continua essent un tema molt contemporani.
—I tant, passa d’ençà de fa molts anys. Fosse ens situa en una part molt aïllada de Noruega, però aquí també ens passa. Jo, per exemple, visc en un lloc envoltat de cases buides i no fa tant que hi havia una vida rural! Veus què passa amb la nostra pagesia, gent que diu que no hi ha relleu, que els pobles es buiden… És una tema de molta actualitat. Aquí, Fosse ens presenta una parella que perd tots els veïns perquè es moren de vells i no hi ha relleu perquè la situació econòmica fa que els joves se’n vagin. Si no tens recursos, et pots trobar amb situacions com aquesta que són terribles: gent gran sola, sense ningú que en tingui cura…

—La parella, ja gran, ha d’aprendre a viure sola, sense el fill. Acceptar que ell faci la seva vida. Deu ser difícil de gestionar, això, com a pare.
—Parla molt d’això i, alhora, del desconeixement dels nostres propis fills: de la personalitat que tenen, de les seves necessitats… En aquesta obra, els pares no són dolents, però no ho saben fer millor. Potser si haguessin parlat més hi hauria coses que passen que no passarien, i al revés. També hi ha aquesta falta d’acceptació dels pares envers els fills, perquè n’esperen molt més. I, després, passa que els fills se senten rebutjats. Els pares, en el fons, l’única cosa que volem és la felicitat dels fills, encara que costi de verbalitzar, encara que hi hagi malentesos, encara que no hi hagi bona relació.

—Sou mare d’un nen i d’una nena: com afronteu el moment d’anar-se’n de casa?
—M’hi preparo, intento de preparar-m’hi psicològicament, d’imaginar-m’ho. Però reconec que, per la manera de ser, no ho portaré bé. Em costarà. He de treballar certes coses.

—Veniu d’una família molt unida.
—Sí. Els meus pares no van fer mai res a la vida sense les filles. Sempre anàvem junts a tot arreu. Vinc d’un clan familiar molt potent.

—A part el fill i els pares, hi ha un quart personatge: un veí que és alcohòlic. Què ens en podeu dir?
—És molt interessant, aquest tema, perquè els veïns no els triem. A vegades et trobes vivint i compartint la vida amb persones que t’has trobat i que no pots canviar. És una mena de loteria: a vegades et toquen bons veïns i a vegades no. Hi expliquem això: no és un veí perfecte, però és el nostre veí i ens fa companyia.

—Els personatges se senten molt sols, però ara a les ciutats també podem arribar a sentir-nos-hi molt.
—I tant! La solitud a les grans ciutats és evident. De fet, hi ha persones que diuen que se senten més soles en una ciutat que no pas en un poble o en una casa aïllada.

—Creieu que és una obra que es paeix diferent segons si ets pare o si no?
—Diria que sí. Tot i que, per exemple, amb la incomunicació t’hi pots sentir reflectit tant si tens fills com si no. També m’agrada molt com s’hi reflecteix la vida en parella. Com, després de tants anys de viure junts, parlen l’un per l’altre, parlen igual… S’acaben assemblant. Hi ha moltes coses, realment.

—Per anar acabant: què cerqueu en els papers per acceptar-los?
—Val a dir que no trio gaire, però, per a mi, els personatges interessants de fer són els que estan ben escrits. No hi cerco res concret, només això: que estiguin ben escrits i que hi hagi un bon acompanyament, una bona direcció. Ah! I bona companyia. I llestos. M’agradaria poder fer de tot i provar-ho tot, perquè encara hi ha moltes coses que no he fet. Però bé, encara tinc anys al davant!

—Hi ha cap paper concret que us agradaria fer?
—No, mai n’he tingut cap, i ara encara menys, perquè la vida sempre et sorprèn i no t’arriba mai allò que t’agradaria fer. He estat molt feliç fent què m’ha tocat fer i estic molt oberta a tot allò que vindrà.