Ferran Utzet : “Si som capaços de canviar el que vol dir ser català, tot canviarà”

Entrevista a l’actor i director de teatre que porta a l’espai de la Perla 29 l’obra ‘Unes abraçades insuportablement llargues’

VilaWeb
Anna Zaera Albert Salamé
30.05.2022 - 21:40
Actualització: 31.05.2022 - 20:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ferran Utzet ha portat al teatre l’autor rus Ivan Viripàiev (Irkutsk, Sibèria, 1974), un dels màxims opositors a Putin del món cultural rus, exiliat a Varsòvia des de fa quinze anys i que va renunciar a la nacionalitat russa per la polonesa. El muntatge Unes abraçades insuportablement llargues, que es pot veure a l’espai de la Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, colpeja fort les nostres misèries contemporànies. Un buit existencial que crema la vida dels actors en escena, i que oscil·la entre el nihilisme i les ànsies d’espiritualitat. Una mena de talk show –com ho va definir Viripàiev en la seva visita recent a Barcelona– enmig de la saturació digital. Utzet, director d’obres d’èxit com Sopa de pollastre amb ordi (2018) i El silenci dels telers (2021), continua,  com molts joves directors de més de quaranta anys, sense tenir accés a treballar al Teatre Nacional de Catalunya ni al Lliure, els dos teatres amb fons públics de més envergadura de Catalunya. Diu que el sistema teatral català és fràgil i obsolet i reivindica la necessitat de construir una cultura inclusiva. Entrevistem Utzet per videoconferència per por de la covid, i pocs dies després hi tornem a quedar per fer-li les fotografies.

—Com esteu?
—Crec que tinc covid. Però us agraeixo molt que em feu l’entrevista. Hi ha una certa crisi de públic a Barcelona i la nostra funció encara s’aguanta molt, però és difícil per a tots.

—A què latribuïu, aquesta davallada?
—Just després de la pandèmia, va haver-hi un gran impuls popular. Després d’aquella onada de suport a la cultura del confinament. Passada la sisena onada, sembla que la gent està cansada. Després de Nadal hi ha hagut una baixada gradual que, amb l’arribada del bon temps, ha estat fatal. No és un problema del sector i prou, sinó també de tota la comunitat. De pensar com ens relacionem amb la cultura.

—Lobra parla daquest buit existencial, sobretot de la gent més jove. De no trobar mai la satisfacció, enfront de la sobredosi destímuls a què som exposats… 
—Aquesta obra la vaig descobrir en un festival de dramatúrgia a França, on es dóna veu a diversos autors internacionals, també catalans. De fet, alguns autors catalans hi han pogut presentar texts: Joan Yago, Josep Maria Miró, Pau Miró. Viripàiev és molt reconegut a França, Alemanya i a tota l’Europa central i de l’est. És una mena d’estrella del rock del teatre. Jo no el coneixia i em va fascinar. Tinc la sensació que és un autèntic dramaturg del segle XXI, en el sentit que escriu sobre uns problemes que tenen a veure amb la manera de ser les persones al segle XXI. De vegades, d’una manera una mica rocambolesca o una mica escabrosa o obsessiva. Però per això és art i no un assaig.

—Quins són els nostres conflictes del segle XXI?
—El conflicte entre l’acceleració del món, les fake news, la por del col·lapse climàtic i la pèrdua d’uns referents interns o espirituals, juntament amb l’absència d’una estructura interna que ens ajudi a saber gestionar el dia a dia. Aquest conflicte, aquest xoc, és el que provoca l’angoixa vital, això és el que sosté Viripàiev. Per mi, aquesta premissa, que és prou senzilla, ens permet de connectar sense paternalismes amb un públic més jove que també va al teatre. Estic content de la recepció de l’obra en la franja de vint a quaranta anys. El teatre sempre s’ha de preocupar perquè hi hagi gent jove.

—La forma com sexposa el text és molt característica de lautor. Fa servir la tercera persona i sembla que els actors ens diguin què hem de sentir en tot moment.
—Sí, els personatges s’exposen davant del públic com si fos un talk show. Expliquen al públic la seva vivència. És una manera molt contemporània i a la vegada molt antiga, perquè el teatre deriva d’això. Explicar-se històries a la vora del foc. Però entronca amb aquesta dinàmica frontal que les pantalles i les xarxes han estimulat. L’obra actua de palanca per a disparar la imaginació de l’espectador. Des de la Perla 29 hem volgut que sigui un muntatge molt potent, molt fort en termes plàstics. Una experiència molt poderosa per a l’espectador. És un dels camins per a aconseguir empatia amb els espectadors. Viripàiev defensa amb molta vehemència la ficció i ho fa després d’haver treballat molt el teatre documental. Les seves obres agafen les eines formals del teatre d’autoficció i del teatre Verbatim. Relaten allò que passa amb una mena de sensació de veracitat, pet posar-los al servei d’una història de ficció. Penso que la realitat no ens ha de fer perdre la capacitat de fabular.

Quines històries sexpliquen actualment?
—Estem en un moment de crisi sobre les històries que hem d’explicar, perquè ens hem adonat que moltes eren terriblement masclistes o colonialistes o còmplices d’un sistema que volem canviar. Això és molt terrible perquè allò que semblava que només descrivia la realitat, de fet la
construïa i la mantenia.

Sha revisat quines històries es poden explicar i quines no?
—Aquesta crisi sobre què hem de programar coincideix amb una sensació que els mitjans tradicionals –VilaWeb no, eh?, perquè VilaWeb no és tradicional– ens enganyaven i ens mentien. I això ha originat una certa pèrdua de prestigi de la ficció, i ha fet que la gent anés al teatre a buscar la veritat. Jo crec que la informació no s’ha d’anar a buscar al teatre. Això ens duia a fer peces de teatre que no eren ambigües, que no eren peces artístiques perquè volien fer pedagogia. El teatre no ha de ser alliçonador, ni benvolent, ni agradable. Jo crec que en el teatre hi ha hagut un excés de pedagogia. I això no vol dir que els autors o directors no hagin de prendre posició.

Aquest autor rus precisament sha manifestat molt en contra de Putin.
—Parla molt de la invasió russa d’Ucraïna. És exiliat a Polònia de fa quinze anys. Ha renunciat a la nacionalitat russa. Viu a Polònia, que és un país que rep molta immigració ucraïnesa, perquè en aquests moments a Varsòvia hi ha milions d’ucraïnesos. Estava molt trasbalsat amb tot això. Quan va venir, fa uns quants dies, a Barcelona, va ser molt crític amb Europa. Deia que era Europa la que havia permès a Putin d’arribar fins aquí. Aquesta situació en què estem no l’arregla el teatre. El conflicte que hi ha ara no és atacable des d’un escenari.

Aquesta obra ens arriba precisament quan més sensibilitzats estem amb la invasió russa dUcraïna.
—Jo fa cinc anys que vaig al darrere d’aquesta obra. Ara s’ha escaigut aquesta infeliç coincidència. No creiem que il·lumini més la pròpia obra. Penso que és interessant la sensació que Barcelona es pugui obrir a noves mirades dramatúrgiques, que no vinguin necessàriament del món anglosaxó i que siguin fetes en un circuit comercial. Igual que a nosaltres ens fa il·lusió quan els autors catalans proveeixen d’obres Grècia, Romania, l’Argentina o el Canadà, penso que hi ha una qüestió d’intercanvi que és la gràcia del fet teatral. No sé quant de temps feia que no s’estrenava una obra d’un autor rus contemporani a Barcelona. Entrar en la dinàmica de moviment i d’aportar noves veus sempre és enriquidor. Ara la dramatúrgia catalana té una salut molt bona. Fins i tot s’estrena abans a fora que aquí. Perquè aquí no sé què ens passa que anem perdent aquesta relació amb el públic; sembla que s’hagi trencat alguna mena de cordó umbilical i que busquem la manera de refer-lo.

Creieu que és perquè no es deixa fer un relleu generacional?
—Crec que hi ha una absència de cultura de base catalana als mitjans de comunicació, més enllà de les cobertures de les estrenes. Hi ha poca feina de continuïtat i d’acompanyament d’un sector que necessita aquesta visibilitat per a existir. Quan hi ha una operació organitzada de promoció com en el cas d’Alcarràs, el públic respon. Això funciona. El públic hi és. Però si tu només li parles de Marvel i d’Eurovisió no sabrà que ara mateix a Barcelona hi ha trenta-cinc obres en cartell i que segur que n’hi ha alguna que li interessa. Jo crec que hi ha hagut una sensació de trencament en el sector del teatre. Hi ha hagut una pèrdua d’interès. Un trencament amb el teatre que s’havia fet molt de temps amb una certa violència. És un teatre que també té un públic i que ara potser se sent rebutjat de les platees. Que espera que torni aquell teatre que sí que l’omplia. Hi ha dificultat per a captar aquest públic més jove que es mou pels esdeveniments organitzats a les xarxes més que a fora. Jo estic segur que és conjuntural. El teatre fa anys que està en crisi, però ara tanquen més cinemes que teatres.  Penso que es fan visibles molts dels problemes estructurals del nostre sector, i que ho podríem aprofitar per començar-los a resoldre. No sé si ho aconseguirem. La necessitat de veure cossos vius que expliquen històries i que d’alguna manera et parlen de tu, penso que és una activitat que té molt de sentit encara.

Sou matemàtic. Hi veieu cap connexió, amb el món del teatre?
—Et vas fent gran i vas donant unes altres dimensions a les decisions que has pres a la vida. Jo estic molt content d’aquesta decisió. L’atribuiria a la relació doble que els catalans tenim amb la nostra cultura. Que en el cas del teatre es veu molt reflectida en la presència del teatre amateur i el teatre professional. D’una banda, és molt bo que hi hagi teatre amateur, però, d’una altra, dificulta la construcció d’una carrera teatral. A casa meva era impossible d’imaginar que es podia viure del teatre. Jo ho atribueixo a aquesta resistència ancestral catalana a entendre que l’activitat artística té sentit per a la comunitat i té un valor transcendental. No penso que sigui més important ser director de teatre que professor de matemàtiques en un institut, més aviat al contrari. El cas és que jo vaig decidir que preferia fer teatre, i per mi va ser difícil prendre aquest camí per una mena de convicció. No només familiar, sinó més aviat social.

Veniu duna família de matemàtics?
—Vinc d’una família de matemàtics, els meus pares ho són tots dos, i la meva àvia també era mestra. Sí que hi havia una mena de sensació que si eres bo en ciències semblava que havies de tendir cap a aquesta carrera. Potser ara ha canviat, però abans es tenia molt en compte, quan estaves als instituts, de buscar carreres amb sortida.

I la centralitat de la ciència.
—Jo sóc molt crític amb la ciència i a la vegada crec que és absolutament
necessària, perquè construeix un sentit crític que és essencial per ser lliure. A mi les matemàtiques m’han ensenyat a pensar i m’han ensenyat a perdre la por, a tenir esperit crític. Alhora, em sento incòmode amb la idea de progrés imparable, de tecnooptimisme que, potser de manera errònia, vinculo a la ciència. Crec que no podem assumir acríticament els discursos del progrés, que és el que potser continuar fent amb aquesta idea dels Jocs Olímpics. Aquesta idea tan lamentable que sembla mentida com encara ens vulguin fer passar gat per llebre.

Què en penseu de la denominaciódirector emergentoartista emergent?
—Jo tinc quaranta-quatre anys. Fa quinze anys que vaig dirigir el primer
muntatge professional, però és possible que encara em diguin director emergent. Potser és perquè no he treballat mai al Teatre Nacional ni al Teatre Lliure. Hi vaig cada any a demanar feina, però només he aconseguit que em convidin a les estrenes. I em frustra molt. Són els grans productors del país, els espais amb més visibilitat, i construir una trajectòria al marge d’aquests centres és difícil i esgotador. Fins ara no he aconseguit el seu suport, tot i que les obres que he dirigit en altres espais han connectat bé amb el públic, han tingut bona resposta de crítica i han guanyat premis. L’enorme dependència que té el sector d’aquests dos grans centres en termes de contractació, producció i exhibició no crec que sigui saludable. Tot el sistema teatral català reposa sobre uns fonaments fràgils i obsolets que caldria revisar urgentment per adaptar-los a la realitat de la societat i de la professió: com us deia abans, la crisi d’espectadors que vivim crec que el que en el fons visibilitza aquest desajust. Caldria revisar aquests fonaments a partir del consens, fixar nous objectius, començar a fiscalitzar les tasques dels responsables dels equipaments. No només dels grans: crec que molts equipaments intermedis i petits de Catalunya haurien de funcionar millor que no funcionen. És una qüestió de diners, és clar, però no tan sols això, també de com gestionar-los. Crec que cal crear una nova xarxa que cobreixi millor el territori, més descentralitzada, que realment reforci el teixit creatiu del país. Amb més espais de producció repartits pel territori on es pugui treballar en bones condicions. Que no sigui responsabilitat de dos espais enormes de Barcelona definir qui hi ha al centre i qui no, qui treballa i qui no.

Els creadors són la part més feble?
—Sí, és més fàcil viure del sector essent gestor o formant part d’alguna estructura que no pas essent creador. Som la baula que dóna sentit a la cadena, però també la més fràgil. Potser és que som massa persones que volem ser artistes, i que aquest problema sempre hi serà, perquè som un país pobre que no pot destinar més diners a la cultura. Però estic absolutament convençut que si els diners que es dediquen al sector es repartissin millor, la realitat laboral dels qui fem espectacles no seria tan precària.

Coneixeu cap experiència de gestió que cregueu que pot marcar un camí?
—A mi m’agrada molt el projecte de la sala Beckett. Jo crec que ha fet moltes coses molt bé, en termes de dinamització del sector, d’aposta per l’autoria catalana, de sensació d’obertura, de relació amb el barri. A Catalunya hi hauria d’haver deu equipaments més com la sala Beckett, i qüestionar-nos si necessitem sales de vuit-cents espectadors avui dia. D’altra banda, jo treballo molt amb la Perla 29, que és una productora que té una vocació de servei públic que crec molt valuosa provenint del sector privat. També he tingut la sort de col·laborar amb un centre d’art, el Santa Mònica, que penso que fa passos molt interessants per aconseguir el que dèiem abans, que el màxim de diners públics arribi als artistes. No és una qüestió només interna o sectorial: té un impacte molt positiu en la ciutadania, en el retorn.

Quin és el problema principal?
—Penso que un dels motius del distanciament del públic del fet cultural té a veure amb la sensació que els criteris per a decidir les coses no són transparents, no són clars. Quan això canvia, el públic torna. A mi m’agradaria gestionar un equipament teatral, i curiosament només surten a concurs els més grossos. Penso que hauria de ser més fàcil per als perfils artístics construir una trajectòria laboral tant en els equipaments culturals de Barcelona com en els de la resta del país. Costa d’assabentar-se d’aquestes oportunitats. Sovint estan molt vinculades a la regidoria de Cultura del municipi i no es difonen. Crec que no hi ha una idea política clara i decidida de com volem organitzar el sector cultural. I això fa que tothom actuï des de la seva trinxera com pot. Jo no sóc gestor, però la Marta Oliveras, per exemple, té una visió més àmplia i transversal i ho explica molt bé. Jo puc lamentar la situació com a professional i puc trobar a faltar coses com a espectador, però no tinc gaires respostes.

Viviu encara entre Brasil i Catalunya?
—Ara ja no. Ara només a Catalunya. Vaig estar casat amb una actriu brasilera, però ens vam separar fa uns quants anys. Mantinc un vincle amb el país. És un país molt fort, molt carismàtic, amb una intensitat vital meravellosa. Quan aquí ens volíem independitzar, l’any 2017, deia que no calia que Catalunya fos nou estat d’Europa, que podia ser un nou estat del Brasil. Formar part d’Europa implicava massa peatges; en canvi, formar part del Brasil seria més divertit.

Com heu vist la deriva política del 2017 fins ara?
—Jo crec que vam perdre. I no hem acabat de dir-ho del tot amb veu alta. Els altres anaven més forts que nosaltres. I això és una mica frustrant. Adonar-te que si l’altre s’hi va posar a totes és perquè creia que anava de debò. Jo penso que no hi ha cap retret a fer, però crec que s’ha d’assumir la derrota. Això ens ha generat una certa sensació de depressió que s’ha sumat al de la pandèmia i crec que l’estat d’ànim col·lectiu és baix. Jo crec que això no és tan fàcil de gestionar com sembla, pels que vam creure que sí que era possible. A mi cap de les estratègies emocionals amb què els partits polítics gestionen aquest “post” no em sembla adient. Però potser jo també estic trist amb això. És una murga, perdre. Això ho diu sempre el Simeone.

Són derrotes que potser no són definitives? Poden ser conjunturals com les del teatre?
—Sí, totalment, són cícliques. Cada setanta anys hi ha un assalt; llavors, aquesta ha estat una de les vegades que hem donat un bon cop. D’aquí a seixanta o setanta anys, quan torni a haver-hi unes circumstàncies favorables, hi tornarem. I els que amagaran les urnes seran uns altres i nosaltres serem els avis a qui aplaudeixen perquè també van estar al referèndum del Primer d’Octubre. Tot això que tenim de no acabar-nos d’atrevir a anar-hi del tot, també ho tenim de tossuts. I jo penso que sabrem recuperar l’ànim i recuperar una qüestió: que en aquest món digital sabrem trobar la fórmula de refer aquest sentiment de col·lectivitat des d’un bon lloc. La idea d’Espanya és una idea fixa i estàtica, i si nosaltres som capaços de canviar el que vol dir ser català i ser permeables i flexibles, tot canviarà molt. Potser quan torni a haver-hi l’oportunitat de pujar al ring, ho farem millor. Però perquè això passi ha de canviar la classe política, ha de canviar TV3, ha de canviar la nostra autoestima.

—Hi ha una crisi de representació de la identitat catalana?
—No pot ser que el gruix de la immigració senti aquesta causa com a distant i els catalans com a antipàtics i d’una cultura tancada. Hem de trobar la manera d’obrir la nostra cultura. Fer-la interessant. I fer-la interessant vol dir fer-hi participar totes les Barcelones que viuen a Barcelona, totes les Catalunyes que viuen a Catalunya, i no fer una cultura de primera i una de segona. Jo crec que si resolem aquesta qüestió cultural, que es va resoldre amb èxit als anys setanta i vuitanta amb la integració de la immigració, ara també podem fer-ho. Potser amb unes estratègies diferents.

—Com?
—Si aconseguim que no sentin que som uns pesats i que fem una política excloent. Jo penso que aquesta és la clau absoluta del que hauria de ser la prioritat. No només per la idea d’eixamplar la base.

—Cal canviar aquesta representació cultural del que és Catalunya?
—Jo sempre dic que la clau és fer-ho divertit, passar-nos-ho bé. Però ara estem deprimits. Quan ens ho passem una mica millor, podrem tornar a seduir. Ara mateix hem de superar aquest dol.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes