Marta Marin-Dòmine.

Marta Marín-Dòmine és especialista en literatura testimonial i, segons la seva editora, Maria Bohigas, és erudita en l’àmbit de la literatura concentracionària (relativa als camps de concentració). És nascuda a Barcelona, però fa més de setze anys que treballa a la Universitat de Toronto, al Canadà. Club Editor li ha publicat la seva primera obra literària, Fugir era el més bell que teníem, una obra intensa, plena de record, plena de reflexió, que manté el lector en una atmosfera ensomniada, on el relat flueix perquè pot sortir, no pas a batzegades sinó amb la fluïdesa de l’aigua. Sorprèn el punt de vista que pren, gens habitual, es fa moltes preguntes, preguntes difícils, i amb la literatura i el punt de vista té la capacitat de respondre-les.

L’exili forma part de la història de la seva família: l’avi es va haver d’exiliar per anarquista, la seva vida perillava, i va viure a Besiers amb la família del 1929 al 1935. I el pare, Joaquim Marín, que de joveníssim es va allistar a les forces republicanes, també va haver de fugir el 1939 i el van internar al camp d’Argelers i al de Sant Cebrià de Rosselló (ella ho diu en francès, Saint-Cyprien).

Ella s’ha sentit tota la vida una persona errant i ha practicat un exili voluntari, a París, a Toronto, i s’ha dedicat a estudiar i documentar la literatura que parla d’exilis massius i d’extermini. I amb el llibre que acaba de publicar mira de respondre una pregunta que li ha rondat sempre: l’exili s’hereta?

L’exili s’hereta?
—Segur. Però deixeu-me dir que en el llibre jo diferencio l’errància, un fet positiu, de la fugida i l’exili, que són negatius. Els meus pares guardaven els discs de quaranta-cinc revolucions dins una maleta petitona. I els discs eren gairebé tots en francès. Tinc el record, des dels cinc anys, que durant les nits d’estiu sentia cantar l’Aznavour, mentre els meus pares feien un beure al jardí. Això ja és alguna cosa. És un indicador de la manera com els meus pares se sentien aquí en plena dictadura: malament. Ells, encara joves, amb una nena petita, van construir-se una bombolla, on la llengua era el francès. El meu pare cantava en francès; el meu pare i el meu avi es parlaven en francès per fer broma. Hi havia un altre espai ideal que era a fora. I jo, una nena petita, sentia que els meus pares no estaven bé. I durant aquelles nits d’estiu malenconioses, jo jugava a fer la maleta i anar-me’n.

Vau quedar marcada per l’exili familiar.
—Què heretem? No ho sé, però de tot allò que ens llega la família, cadascú pren una sèrie de coses. Jo vaig prendre aquest tret i estava revestit d’angoixa. M’havia de moure, havia d’anar d’aquí cap allà. Quan vaig arribar al Canadà vaig tenir una crisi. I al llibre explico que un amic em va preguntar: ‘De quina guerra fuges?’ (En la realitat, aquesta pregunta me la va fer la meva psicoanalista.) I amb aquesta pregunta em vaig adonar de la construcció subjectiva que ens fem, tot i que jo no he hagut de fugir. Però la construcció subjectiva ha pres forma seguint aquest tret familiar dels exilis reals. Després, a Toronto i a París, entrant en contacte amb molts fills de persones que sí que havien escapat, em vaig adonar que tots, salvant totes les distàncies, hem agafat alguna cosa de la violència que van patir els pares. A mi m’ha quedat una gran tristor de pensar que el meu pare va haver de passar per això. És una cosa molt física. I és com si et convertissis en el pare o la mare del teu pare o la teva mare.

En el vostre relat, despreneu un enamorament cap al vostre pare.
—Sí, ja en podeu dir enamorament, perquè no tot enamorament ha de ser eròtic. Ja sé que això pot sembla que el mitifiqui molt però…

—…Bé, pot ser el motor de tot plegat.
—Potser si no m’hi hagués entès, hauria fet una altra cosa. Crec que el meu pare va aconseguir de posar-me al món d’una manera bonica. Era una persona molt gentil, li agradava molt la gent, cuidava la gent. Va cuidar la meva mare, que va estar molts anys molt malalta, i ell ja era molt gran, la va cuidar amb una gran gentilesa i dignitat. La feia riure. Era l’únic que la feia riure. Un tret de la família és el riure. I això és important, perquè després del que va passar, podria haver tingut un pare deprimit. I en el moment de la guerra, també era un home molt solidari. Això no sé si ens passarà col·lectivament. Quan les generacions ens anem fent grans, anem portant una manera de fer i de ser en el món que s’acaba quan morim. La gent de vuitanta anys d’ara té una manera de gesticular, de relacionar-se amb tu, però els joves sovint les consideren antigues, i no s’adonen que les diverses generacions convivim en el present i que entre generacions ens podem fer regals. Es tendeix a arraconar els vells. I això ho dic perquè s’ha mort una generació que era gentil.

—’Gentil’ és un terme que es fa servir poc.
—Sí, ha quedat antiquat, tan preciós com és.

Parlant de paraules, el terme ‘exili’ al vostre llibre té moltes formes. Perquè hi ha l’exiliat, l’emigrant, el fugitiu… I trieu per a vós la paraula ‘errant’. S’acosta a la idea de nomadisme, però és una forma de viure que sovint és difícil d’entendre, que es penalitza (errant és errar, és error), perquè conté una gran dosi de llibertat. Errar és la bellesa del desarrelament? I aquesta és una llibertat perillosa?
—Una pregunta que també em faig. I potser està bé que quedi sense respondre, perquè evoca molt, l’errar. I evoca la idea d’error, provant i equivocant-se. Per tant, l’error no és necessàriament negatiu. És cert que visc com una errant, tot i que ja no fujo. Això ja ho considero passat. Jo no fujo, que és una manera molt més agradable de ser en el món.

Però mentre escrivíeu Fugir era el més bell que teníem, encara fugíeu.
—El llibre ha estat una construcció per a deixar de fugir. Però sense renúncies. Errar és incòmode perquè té un preu molt alt. Primer, la gent no sap mai on sóc, no t’acabes de fer a cada lloc… El llibre l’he escrit en català, però imagineu-vos què suposa, això: treballo al departament de llengües i literatures. Els meus col·legues són francesos, alemanys, italians i sud-americans. Puc compartir els meus escrits acadèmics, però no puc compartir el llibre. I això, a mi, em suposa no ser al lloc. Perquè jo sóc la meva escriptura. Tots volem sentir-nos a casa, tot i que optem per moure’ns. Quin goig ser aquí. Però hi ha un punt de mi que sempre intenta evitar sentir-se completament a casa, aquesta és la veritat. O sentir-me com a casa una mica a tot arreu. Per això m’atreu tant la cultura jueva, que s’ha vist obligada a errar. El jueu està bé als llocs, es pot sentir que és d’un lloc, però… Però el seu lloc és el llibre, és on hi ha el llibre. Per això ha estat detestat. El jueu està bé a totes les terres, però no acaba de sentir-se d’enlloc. Us heu fixat que al final del llibre hi ha una entrada que defineix el terme antic ‘marrar’? És això, és l’errar del poble jueu. I vés a saber d’on ve la meva família. Això que us diré ara no apareix en aquest llibre, però potser sortirà en un altre: el meu pare sempre havia pensat que la seva família era conversa. El pare es deia Caballol i la família provenia d’Artesa de Segre. Doncs és curiós, perquè vaig llegir El sistema periòdic de Primo Levi, on fa la genealogia familiar, i la seva família ve d’Artesa i són els Cavalloni. És una gran pista. Qui sap si els exilis de la família vénen de més lluny.

Com enteneu l’exili?
—L’exili estricte crec que és una de les experiències més doloroses de l’ésser humà. Quan estàs obligat a deixar el teu lloc, que es conjuga de moltes maneres (terra, pàtria…), què hi ha de més dolorós que deixar allò que estimes, la gent i el lloc on vius?

En el context català actual, parlar d’exili és referir-nos inevitablement als exiliats polítics, al president i diversos consellers del govern que van haver de marxar, perquè si no, aquí els esperava la presó sense judici. Com viviu i veieu aquest exili?
—El primer d’octubre i els dies successius van ser terribles. Ho vaig viure des de Toronto i els catalans d’allà ho vam passar molt malament. Hi va haver unes setmanes que cada dues hores passava una cosa nova i no ens arribava tot en directe. Entre Toronto i Catalunya hi ha sis hores de diferència i el primer d’octubre ja tenia previst de llevar-me abans per seguir les votacions. Em vaig posar el despertador a les sis, les dotze hora catalana. Quan vaig obrir el WhatsApp, una amiga em deia: ‘No et preocupis, estem bé.’ Una altra: ‘Estem bé.’ I jo: ‘Però què ha passat?’ I em van començar a arribar fotografies de l’esbatussada. I jo: ‘Però com em podeu dir que esteu bé?’ És molt íntim això que us diré: m’han salvat els parcs de Toronto. Per calmar-me, a la nit, anava a passejar pel parc. I plorava i em preguntava: ‘Però què li passa a Catalunya?’ I se’m va activar molt la memòria de la guerra. Jo ho veia molt malament. Creieu que s’ha activat la memòria de la guerra arran dels fets del Primer d’Octubre? És una pregunta que voldria fer a les dones de l’exili. Voldria conversar amb elles per saber quines memòries se’ls han activat. Jo deia a una amiga meva: ‘Aquí hi haurà una altra guerra!’ Ho vèiem molt malament des de Toronto.

Marta Marín-Dòmine.

Al llibre també hi ha una reflexió sobre la idea de pàtria.
—L’exili del qual crec que parla aquest llibre és l’exili massiu, no tant d’una persona. Hi ha una cosa que m’ha fet decidir a publicar el manuscrit i és que és una experiència compartida per una col·lectivitat. És un llibre que jo crec que pot tenir ressonància per a la gent de la meva generació, però també per als més joves, per a propiciar reflexió sobre diverses coses. Ara, també és cert que en aquesta errància, i em costa parlar d’això pel moment polític que passem, hi ha un petit homenatge als anarquistes, la ideologia dels quals està totalment oblidada, completament utòpica, tot i que advocaven no tant per un món sense fronteres com per la idea que el lloc fos la terra, més que la pàtria. Com assolir aquesta combinació que jo tinc, i que tenien el meu pare i el meu avi, d’amor a la llengua, a la terra, a la comunitat, però alhora sentir una mena de molèstia per les nocions de pàtria? Qui recull això? No sé explicar-me millor. Perquè no és equidistància. Mireu: el meu pare era un anticlerical convençut, però els seus millors amics eren un capellà de l’escala de casa i un independentista.

En el context actual, en general al món, la paraula ‘pàtria’ és molt connotada.
—En molts llocs, avui ‘pàtria’ implica exclusió.

Hi ha paraules complicades de gestionar.
—I les identitats també. Són molt delicades, són molt fràgils. És una barreja de llengües, de climes, de llocs que t’han acollit bé o no, d’amors diversos… I qüestions com pàtria, nació, terra, per a cadascú són una cosa diferent. I a mi em preocupa quin país és capaç d’acollir la diversitat de les identitats que cadascú s’ha anat construint. Per exemple, per a mi, què és ser canadenca? Jo sóc canadenca, aviat farà vint anys que m’hi estic, però ho sóc, de canadenca? Una vegada vaig anar al Museu de la Immigració. Em va emocionar. Molt. Jo no formo part d’aquestes immigracions europees que han arribat amb pasteres, no m’escapo de la fam (m’escapo dels meus fantasmes). Doncs em vaig emocionar de veure el punt de trobada de tota la gent del món escapant-se. Al final del museu et fan una pregunta: ‘Encara et sents immigrant?’ I em vaig adonar que no, que ja no m’hi sentia, d’immigrant. I em vaig preguntar això tan subtil: des de quan no sóc immigrant? Jo dic que sóc canadenca, sabent que no ho sóc.

El Canadà és un estat més madur en termes d’identitat i d’integració?
—És un país que va colonitzar i encara ha de treballar molt sobre les malvestats que va fer a la població aborigen. Fa molts anys que hi treballa. Una feina que fan molt dignament, però que és molt dolorosa. Ara, pel que fa a la integració, em trec el barret. A Europa és una altra història: un continent molt antic que ha anat rebent migracions de països diversos. Les identitats nacionals són molt més fortes. Un canadenc no sap ben bé com definir-se. És una qüestió que dóna molt de si. I si es vol construir un estat nou (que no un país, perquè el país ja hi és), són preguntes que ens les haurem de fer de manera molt franca, sense pors, fins i tot per analitzar les coses que no ens agradin de nosaltres. Jo no sóc equidistant, però jo sempre he defensat el diàleg. Després del Primer d’Octubre, vaig proposar de gestionar una mediació amb un canadenc que ha treballat a la meva universitat, que ha format part de la mediació a Ruanda. El vam buscar i estava disposat a venir a Catalunya. Però vaig rebre molts atacs perquè vaig advocar per mitjançar amb l’estat espanyol. Sí que m’agradaria aportar la meva experiència en aquest moment polític.

Hi ha un moment del llibre que apareix Freud i el seu al·legat en favor del pacifisme.
—Freud és la meva flaca. I aquests textos podrien ser un punt de partida per a reflexionar sobre tot això.

Freud apareix a la part on feu una reflexió sobre la guerra. Parleu de combatre la fascinació que genera la guerra.
—Aquest punt és la meravella de Freud, que no tenia por d’analitzar allò que en ell, i en l’ésser humà en general, hi havia de fosc per dir que la guerra genera una fascinació. Perquè quan ens salvem d’un bombardament, pensem que potser som immortals. La seva hipòtesi és que l’inconscient no coneix la mort. Per això els dols ens són tan insuportables. Com s’ha d’explicar la mort. La perversitat més gran, diu Freud, és que la guerra ens remet a la idea de salvació, ‘m’he salvat’. Ara, Freud no era gens optimista. Einstein, tampoc. Les ànsies de destruir l’altre…

Ja no teniu por de la mort?
—Encara en tinc, tot i que he passat per la mort dels pares i he passat per la mort d’amics. Però Freud deia que la manera de viure bé és anar-se acomodant al fet d’haver de morir. Acceptar que som mortals. I crec que tenia raó. Acceptar la mortalitat és acceptar que l’altre és mortal. I l’altre no és aquella persona que pel fet de ser mortal pots destruir, sinó que l’altre també ets tu. Parlem de compassió. Una altra paraula que sembla antiquada. Però ‘compassió’ vol dir ‘acompanyar amb passió’. És l’amor. Ja sé que parlo una mica com de boy scout, però vull parlar en aquests termes. I lligat a això, també us diré que em preocupa que la paraula hagi perdut tot el seu poder, que no tingui consistència, que avui diguis una cosa i demà puguis revertir-ho completament.

Parleu del valor de la paraula?
—Sí, el valor de la paraula i, per tant, el valor del diàleg. El diàleg és com un contracte quan volem arribar a un punt. L’ésser humà s’ha entès durant gairebé tota la seva història donant la seva paraula. Com volem parlar, dialogar i mitjançar si ens hem permès aquesta aberració total, que és que la nostra paraula no tingui consistència?

Per acabar, no voldria deixar de demanar-vos sobre la utilització literària que feu del cos. Per què doneu aquesta força al cos, fet que alhora genera una gran sensualitat?
—És que jo crec que és a partir del cos que podem entendre el llegat que hem heretat dels avis i els pares. Per exemple, sense cos jo no hauria pogut fugir. Hi ha una cosa de l’impuls, que et fa moure, i amb el cos anem ocupant els espais. És mitjançant el cos que sentim. Sobre el tema de la memòria, que està tan oficialitzada, som a punt d’espifiar-la, perquè no donem prou dimensió a la qüestió corporal. Vull dir que no deixem que la gent que ha viscut un determinat esdeveniment puguem posar-nos a un nivell més sensorial, quedant-nos només amb la informació, l’anècdota, el mite. Posem per cas una qüestió europea que ens toca a tots els europeus: l’Holocaust. Cultures que han desaparegut per culpa d’un genocidi: els armenis, els gitanos… Fins que no sentim vertigen, no sabrem què els van fer. No és l’horror, que és una paraula que sovint serveix de barrera, sinó que hem de sentir vertigen per entendre-ho.

Heu vist la pel·lícula hongaresa El fill de Saül? Tot passa dins una cambra de gas. És vertigen, claustrofòbia, allò que et vol transmetre aquesta pel·lícula. El director, Lászlo Nemes, tot just té quaranta anys, no ha passat per l’experiència, però fa una feina magistral sobre la transmissió de la memòria a partir dels sentits, d’allò que ens trasbalsa. La memòria de la pell, que és un terme molt bonic que fa servir Charlotte Delbo, supervivent d’Auschwitz (que ara publica Club Editor), és la memòria que ens queda a escala sensorial. Això ho treballa molt la psicoanàlisi. Jo era voluntària del Centre de supervivents de la tortura de Toronto, i ens van fer passar un curset. Quan érem amb ells, havíem d’anar amb compte de no jugar amb cap llapis entre els dits, perquè a molts els havien torturat amb un llapis. I una altra anècdota, aquesta bonica: fa tres anys, van arribar moltes famílies sirianes a Toronto. El dia del Canadà se celebra amb focs artificials. Moltes famílies sirianes no ho van poder aguantar. L’any següent no hi va haver focs artificials a Toronto. I ara han de decidir si no fan més focs artificials fins que les famílies noves no s’estabilitzin una mica. Impressiona, oi?

Podeu comprar Fugir era el més bell que teníem a la Botiga de VilaWeb

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb